Què esperem?

Nou article a Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=4846 

Què esperem?

 febrer 24, 2011 |  Fantassin Manel |

Què esperem per mostrar-nos amb prou dignitat? Ens adonem del poc que ens valorem quan ens crida l’atenció el mequinensà Raúl Agné protagonitzant un comportament individual que percebem distint del majoritari entre la població …i entre els nostres polítics, com avui, avergonyits davant el telenotícies, escoltant el discurs provincià -en tant que en espanyol- del nostre Molt Honorable President Artur Mas davant el cos consular acreditat a Barcelona, al qual havia convidat a dinar. Això seria inimaginable en llocs més normals que el nostre (en paràmetres d’amor propi), com Flandes, per exemple.

.

Ja fa gairebé un quart de segle deia en Til Stegman que el més  greu defecte dels dels catalans és que en comptes d’haver estat tan alerta com preconitza el nostre himne nacional, ens hem dedicat a pactar amb l’enemic quan  aquests pactes són més periollosos que una posició ferma. Aquest pacifisme català és una qualitat molt simpàtica i molt còmoda …precisament per a l’enemic. Segons en Til Stegman, necessitem una hormona especial, que ell anomena “cum” (Consciencia’n Un Més, o Convenç Un Més o Crea Un Multiplicador…) la manca de la qual es ha impedit lluitar fins aconseguir la llibertat. També deia que vist des de fora es fa estrany aquest defecte nostre, atès que tenim un idioma extremadament unitari que, a més, és un idioma central en la romanística, això vol dir que és molt fàcil -juntament amb l’occità- d’aprendre des dels altres derivats del llatí.

.

Tanmateix, també vist des dels països normals, o fins i tot d’altres encara sotmesos, com Quebec o Flandes, es fa estrany la poca agressivitat que demostrem en la defensa del nostre idioma i de la nostra història. Fins i tot sembla que deixem la feina, que en Til Stegman anomena “cumitzar” (conscienciar), en mans de les inèrcies de cada moment, en comptes d’armar-nos, tots i cadascun dels catalans, amb la “missió de l’esforç”, que és la mateixa que els pobles lliures apliquen en la defensa d’allò que ja tenen, o aquella què s’espera dels pobles que no han perdut la dignitat en la lluita per l’alliberament.

.

Però no és això, i ho podem observar amb absurds com el de ser la principal destinació de milions de turistes europeus els quals, quan  retornen a llurs països, s’emporten la imatge dels catalans del flamenco i toros. Fixeu-vos que no dic pas que no se’n portin cap imatge, cosa perfectament possible si passem tant de tot, sinó que sí que ho fan. En concret absorbeixen de forma activa tot de continguts culturals emesos des de Catalunya, continguts que no tenen res a veure amb nosaltres sinó amb els trets de l’enemic. Per no parlar del Cos Consular a Barcelona després que el Molt Honorable President els parlés en la llengua de Carmen Sevilla, al menys si hem de jutjar pel que ens ha transmès TV3.

.

Caurem en un error si no assumim el problema com nostre, i entenc que també aquesta és la percepció d’en Til Stegman des de la seva llibertat com alemany i de tants amics d’arreu, de països molt diversos, alguns de lliures i d’altres encara no, que no poden entendre que tinguem la dignitat  tan distreta, tant la població catalana en general, com tots i cadascun de nosaltres en tant que activistes, com els nostres líders principals.

.

.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana |  7 comentaris »

7 respostes

1. Tweets that mention El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Què esperem? -- Topsy.com diu:
   febrer 24, 2011 a les 4:00 am
   [...] This post was mentioned on Twitter by Fantassin, Fantassin and Fantassin, catalonia europa. catalonia europa said: Què esperem?: Què esperem per mostrar-nos amb prou dignitat? Ens adonem del poc que ens valorem quan ens crida l… http://bit.ly/hmw1Mb [...]
2. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   febrer 24, 2011 a les 4:10 pm
   Qüestió de donar la imatge correcta dieu,doncs bé:
   -Colom era català.
   -Espanya era Catalunya i castella una província catalana.
   -el segle d¡’or espanyople , en conseqüència era Català, el Quixot, Sta Teresa, Sant Ignasi, Cortès, El bosc, el grec….
   la flota i els exèrcits imperials eren catalans.
   Itàlia era catalana, i Lleonard i Rafael catalans d’Itàlia.
   Carles I vivia a Barcelona i no era pas a Yuaste sino a la Murta de Barcelona.
   Joana la boja no era a Tordesillas sinó a la torre de Silla (València)
   etc…..
   en quant a la postal la paella i la sagrada família són catalanes, els toros també, la única que està mal posada és la flamenca, nom que ve de flama, mot català.
3. Fantassin Manel diu:
   febrer 24, 2011 a les 4:38 pm
   Bé, els conqueridors de les Illes Canàries eren catalans i l’Hernan Cortés sembla que també
   …però dissenteixo en la conclusió final,
   perquè els trets originals no romanen sempre com un tret d’identitat.
   Per exemple, potser els nostres avantpassats eren molt peluts i d’aspecte més simiesc que el nostre actual,
   per tant jo puc reivindicar aquests trets sense problema quan reivindico les arrels,
   però no en puc fer bandera de la meva identitat actual.
   És a dir:
   els toros eren catalans? Si. Igual com tots els personatges històrics que esmentes, igual com el nom del flamenc.
   Ho són ara?
   No, ara han esdevingut un tret identitari de l’enemic que, per causes molt diverses
   (casualment, o per evolució humanista, o per ganes de diferenciar-nos…),
   ja no compartim
   o que cada vegada compartim a menys zones de la nostra nació.
   Ni toros ni flamenc …ni discursos en espanyol del President Mas al Cos Consular acreditat a BCN.
4. bacus diu:
   febrer 24, 2011 a les 6:43 pm
   els alemanys quants són 80 milions en el seu estat, doncs que li arribin 40 milions o 120 de turcs amb tots els drets com alemanys i a veure qui s’atreveix a dir democraticament, es a dir per majories, 1 persona 1 vot, que és alemany i que no, com resar 4 cops al dia mirant a la meca i voler formar part del imperi otomà, els alemanys ja tenen experiència amb això 1ww.
5. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   febrer 24, 2011 a les 7:39 pm
   Fantasin, no podem reivindicar-no i rem+¡negar del nostre passat.
   Així no ens autoafirmarem mai.
   Us veig molt generós, per què fer tants de regals als nostres opressors?
   No vull que es diguin espanyols, no vull que usin la nostra bandera, ni s’apropiïn els nostres símbols i gestes.
   Que usin els seus. el nom de Castella, i la seva bandera, ell vestit de lagarterana, la catedral de Toledo i l’arroç amb llet.
6. Fantassin diu:
   febrer 24, 2011 a les 9:03 pm
   No dic pas renegar del passat, només dic que no podem definir-nos amb coses que ja no sentim. Per que ho entenguis, és com el nom d’Espanya: els reis catalans quan ja s’havien independitzat dels Francs eren descendents d’aquella noblesa germanica que s’autodenominava Hispani, per tant, a partir del moment que “Espanya” va deixar de significar “país àrab musulmà del sud”, els reis catalans van manifestar el mateix interès de denominar-se “reis d’Espanya” que tenien els seus cosins castellans, però… el nom ja havia estat confiscat per aquests darrers i,
   en el context de l’ascens de les burgeses indígenes a la semi-noblesa i del descens dels nobles d’origen got vinguts a menys, cap a posicions burgeses…
   és a dir, en el context que s’anava forjant un sentiment nacional,
   tot i que els nostres reis no el sentien tant (perquè el seu era un sentiment patrimonialista, però tampoc no eren idiotes i sabien que la seva força depenia de l’adhesió del seu poble)
   van renunciar al títol de “reis d’hispania”, el gentilici “espanyols” se’l podien confitar els seus cosins (germanovisigots) que regnaven Castella!
7. Trinxaire diu:
   febrer 25, 2011 a les 8:35 am
   Se te’n va la xaveta, noi.

DELINQÜENTS ESTRANGERS

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=4791

DELINQÜENTS ESTRANGERS

 febrer 17, 2011 |  Fantassin Manel |

…o “Aquí i ara com més xenòfobs més espanyols!”

.

“Com pot ser que parlis Italià, francès i occità si ets un vulgar currante i no has estudiat  mai aquests idiomes?” Això m’ho preguntava un conegut de les mogudes independentistes dels anys vuitanta, que va llegir el meu article de fa tres setmanes, on us convidava a participar als tres fòrums de facebook que he creat per difondre internacionalment el cas català. Li vaig respondre que “he après parlant amb delinqüents”. Sorprès pel meu comentari va voler fer una broma fàcil precisant que els delinqüents són els pobrets que parlen urdú però els mafiosos italians cal tractar-los de “cavaliere”. Li vaig aclarir que qui parla urdú és l’amo de la botiga con ell compra els aliments però que els italians  que li dic que vaig conèixer no eren com Els Soprano ni com Berlusconi, sinó en concret la colla de toxicòmans que hi havia dormint al portal de La Caixa del nostre barri.

.

Malauradament el meu amic té una hipoteca i està en atur, amb escassa qualificació laboral, poca família extensa, tres fills, un pare mig-invàlid, i mig segle a les espatlles. Està cobrant la Renda Mínima, no albira –jo tampoc li albiro- cap futur positiu a la seva situació …i el molt pobre s’ha empassat la cruel llegenda urbana sobre els immigrants i els recursos socials. A més a més és cristià, la qual cosa el fa perdre molta objectivitat. Tot plegat l’està afectant mentalment més que ideològica. L’ansietat fa que necessiti un discurs molt estructurat amb el qual identificar, de forma simple, els culpables damunt els quals hauria de descarregar la seva frustració. Per això, amb tot el cúmul de contradiccions que arrossega,  no en té prou fotent-li les culpes a l’espoli fiscal, i em torna a insistir en la teoria dels pakistanesos, però ara ho barreja amb els italians toxicòmans i delinqüents, fins que acaba perdonant els italians i atribuint a l’honrat botiguer (més honrat que alguns democristians que conec) un clixé que no té res a veure amb la realitat. Al final acaba fent un discurs absolutament espanyolista i cristianocèntric. Qui et veu i qui et va veure en èpoques més revolucionàries!

.

En aquest punt de la conversa el meu record viatja en el temps però passa de llarg de les barricades dels vuitanta i va molt més enrere, a l’escola primària: d’un dia per l’altre la classe s’havia quadruplicat, tots els nouvinguts eren andalusos. No va ser un daltabaix social però és obvi que hi hagueren tensions: els denominats “catalans” (fills de la immigració murciana, andalusa, espanyola, arribada anys abans, entre l’Exposició Universal i la Postguerra) acusaven els autodenominats “emigrantes” de tenir costums molt sorolloses i de treballar per quatre duros. Però la veritat és que hi havia feina per a tothom i la màxima xenofòbia que es va produir fou als sectors marginals, de la societat d’origen, que competien amb els nouvinguts per les feines que poca gent volia: fer la neteja a les cases dels altres,  peonatge agrícola …i delinqüència.

.

Ja us vaig explicar  la percepció sobre nosaltres  d’uns alemanys que havien conegut catalans empresonats al seu país; la manca d’arrelament és un factor universal que afavoreix les actituds il·lícites. Atès que els immigrants són sovint enviats pel clan i triats d’entre els més resistents i treballadors, aquells que delinqueixen són l’excepció. També ho són  els autòctons, i en vaig conèixer un que a prou feines si sabia parlar espanyol, però li podia la cleptomania! Quan va sortir de la presó explicava com, durant els dos anys que hi va estar, no havia conegut cap altre català a la Model, “tothom era andalús, tothom era emigrant!” Pels qui l’escoltàvem, tots fills de la  primera immigració del primer terç de segle, tal afirmació era una obvietat que no ens va sorprendre en absolut, tots coneixíem un munt de conductes antisocials i agressives entre els eslabons més febles dels forasters espanyols. Aquest veí que ens narrava la seva aventura carcerària era tan rar “entre els catalans” que gairebé causava admiració. En canvi, qui ho vivia pitjor era un andalús de classe alta en origen, que sempre deia, amb un llenguatge fi (molt diferent de les formes pagesívoles dels altres), com li sabia de greu sentir-nos usar el mot “andalús” per referir-nos als nostres convilatans: “andaluz lo soy yo –deia, mentre endolcia encara més l’accent per a triar adjectius desqualificadors dels trets culturals dels seus compatriotes més rústics i menys polits.

.

Avui, com llavors i com sempre, el rol d’aquells catalans delinqüents a Alemanya i dels andalusos delinqüents a la Catalunya dels anys setanta correspon a un percentatge similar, en el conjunt dels nous immigrants, així com a unes característiques personals i familiars molt semblants. L’efecte xenòfob també afecta aquells elements de la societat d’acollida (immigrants anteriors i els seus fills) més febles, que competeixen amb els nouvinguts en el repartiment dels treballs menys qualificats, però especialment de les feines marginals i dels subsidis socials. En aquest darrer aspecte hi ha tota una bateria de llegendes urbanes que atribueixen als “no-espanyols” un favoritisme en al concessió de prestacions socials (molt per damunt de les prestacions que reben els espanyols que resideixen a Catalunya). Es tracta d’una llegenda urbana cruel, atesa la manca de drets per rebre tals ajuts, derivada de la manca de papers, però és útil per facilitar la identificació entre la identitat “nosaltres” en el sentit de “legalment espanyols”, com a subjecte de tots els drets, i contraposada a “no-espanyol” equivalent a “els altres, els que no som nosaltres”. També va genial per distreure la població de temes més fonamentals, com l’espoli fiscal dels catalans.

.

En tot això sóc fatalista perquè estic convençut del caràcter determinista de les condicions socials, afegides a un context migratori, en la generació del duet: delinqüència i xenofòbia. Fins que puguem remuntar –tot i l’espoli fiscal-,  molts de nosaltres, condicionats per l’angoixa i la frustració de les expectatives personals i familiars, hi caurem. Les polítiques de cohesió que han seguit tots els governs catalans, des d’en Pujol, posen l’èmfasi en les condicions materials, en polítiques penitenciàries, en educació… però no n’hi ha prou, perquè la manipulació periodística de la delinqüència estrangera, en un context sensible, és molt rentable electoralment, i permet multiplicar fàcilment la xenofòbia. A Catalunya la xenofòbia afavoreix l’espanyolisme. L’independentisme s’hauria de dotar de declaracions de principis ben clares, que donin respostes correctes a tots els problemes de la societat, sense ambigüitats, facilitant el rearmament ideològic del poble, això és donant-los seguretat i que no hagin de menester manlleus ideològics xenòfobs, o d’altres tipus, aliens i per tant contradictoris amb nostre procés d’alliberament.

.

.

Sobre temes relacionats podeu llegir:

-COLONIALISME-IMMIGRACIÓ-COLONIALISME

-Qui és estranger? (una prova del cotó independentista sobre la pobresa i la immigració)

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana |  6 comentaris »

6 respostes

1. bacus diu:
   febrer 17, 2011 a les 2:48 am
   no sé pq complicar-se tant la vida, que no vinguin i punt, jo sempre he pensat que un immigrant és un traïdor al seu país… si marxen tots que en serà d’ell?…. -ja s’ho faran, l’important és la meva butxaca.
   hi ha el que hi ha i estan aquí però això no treu que el millor que haurien d’haver fet és aixecar la seva terra enlloc d’anar a una de forastera…. que a sobre no cal dir molts en plan colonial “esto és espanya”.
   a mi no em genera cap empatia algú que ha vingut aquí per or, una altra cosa són els refugiats polítics que en el seu país els volen matar que no és el cas de la majoria.
2. bacus diu:
   febrer 17, 2011 a les 3:00 am
   el colmu del colmu és que a sobre bona part arriba aquí i s’afilien a engendres comunistes o similars i a sobre demanen drets i revolucions…
   se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya, les revoluciones les fan a casa seva que s’està caient a trossos (sinó no marxarien) i després ens expliquen com els hi ha anat.
3. Fantassin Manel diu:
   febrer 17, 2011 a les 8:05 am
   Hauries de llegir abans l’article. Dic que els delinqüents vam ser els catalans quan vam anar a Alemanya, delinqüents ho van ser els espanyols a Catalunya i que els marroquins no ho són pas tant com els italians toxicòmans que arriben fugint de la justícia italiana. També que els que cauen en criticar els nouvinguts considerant-los delinqüents són pobres catalans que han/hem caigut en la marginació fins al punt de competir d’ells per les engrunes i llavors (inevitablement i determinista) usem la xenofòbia per justificar-nos amb l’ajut de la premsa espanyola fins al punt de confondre “no-espanyol” amb immigrant. D’aquí a considerar-nos nosaltres espanyol va un pas, raó per la qual el xenòfob deriva en l’espanyolisme. La conclusió és que l’independentisme ha de lluitar especialment contra aquest clixé espanyolista, l’independentista no ha de diferenciar un pakistanès d’un espanyol i ha de generar discursos antixenòfobs clars com a vacuna per a un fenòmen inevitable.
4. vallfosca diu:
   febrer 17, 2011 a les 10:36 pm
   Collons!!!! Quin “panfleto”, sí sí tota la raó, ja se sap que la identitat és un “camelo” dels cabrons conservadors, que segur que son cristianocèntrics, que tres de cada cinc empresonats son extracomunitaris és una llegenda urbana, com la que diu que els gitanos som racistes i xenòfobs, son camelos dels cabrons blanquets racistes i xenòfobs, que entre els immigrants sovint en treballa un i quatre viuen del “qüento” també és un engany. Si vas de putes ets un cabró conservadors, els d’esquerres no ho fan això, donen feina a les companyes camarades, i si delinqueixen és perquè son víctimes del capitalisme.
   En Montilla és català i en Jakie Txang tibetà, i, a veure si apreneu a dir Gotholonia collons!, perquè tot i que aquests no passaven del 5% de la població eren aris, “jente importante” que només es casaven entre ells, que varen vèncer i dominar als seus cosins aris romans els quals havien donat pel sac als ibers laietans, ausonencs, ilergets, untikesks, aranesos, ilercavons etc.
   Au, visca la revolució de “classe” , Catalunya obrera i res de identitats que les carrega el diable, o el mercat que encara és pitjor.
5. vallfosca diu:
   febrer 17, 2011 a les 10:38 pm
   AAAAAA….MMEEEEEEEENNNNNN!!!!
6. Fantassin diu:
   febrer 18, 2011 a les 4:17 pm
   ???? ???????? ?????

SEXE, CATALONANISME I ALLIBERAMENT NACIONAL

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

SEXE, CATALONANISME I ALLIBERAMENT NACIONAL

 febrer 10, 2011 |  Fantassin Manel |

De vegades la conversa intranscendent acaba fent un camí surrealista  fins derivar en tesis a anys llum de l’argument original, que cauen sovint en les referències sexuals, com no pot ser d’altre manera, atesa la importància vital d’aquesta pulsió.

.

En aquest cas jo estava explicant la meva assistència a un compromís familiar, en concret una competició de patinatge artístic. La primera resposta fou d’una amiga dient que també a ella li encanta el patinatge, però ressaltant que -atesa la seva opció sexual- allò que més li agrada és quan la patinadora alça un peu i s’obre ben bé de cames, tot refregant en les mirades del respectable la visió  del suggerent eix de les calcetes, mentre es desplaça damunt d’un sol patí a llarg de la pista. La reacció immediata d’un altre amic fou dir-li que la gràcia estaria a mostrar-ho sense calces, tot reptant-la a fer-nos una exhibició, improbable per no ser, en tant que homes, un estímul que pugui seduir-la.

.

Bé, doncs aquest va ser l’inici d’una conversa de dues hores que ara us esquematitzo per l’interès moralista que pot aportar. He de dir-vos, però, que al final l’amic no-independentista que ens acompanya ens acabà tractant de frikis, dient que “la gent normal, quan parla de sexe no acaba dissertant sobre reis medievals com Pere Catòlic, Maria de Montpelhièr, Jaume el Conqueridor, o proto-mataharis com Mariana de Copons”. Li vam respondre  que fins i tot a Madrid o a Oslo hi ha diferencies qualitatives, en un conversa, entre les marukhes de l’anunci d’Activia i les persones transcendents, i se m’acut que l’ús de referents propers (Belen Esteban, Tele5, Leo Messi…) o de referents universals (història, economia, política…) és un bon indicador d’aquestes diferències.

.

“La gent normal…!” Jo no sé si som o no som normals com individus …o com ciutadans d’una Catalunya que no és gaire normal com país; però és cert que del patinatge hem passat a dubtar que l’Artur Mas tingui gaires ganes d’exigir reparacions per l’ofensa que hem sofert els catalans tant al “Cas Fresno”  com en la discriminació per motius patriòtics contra l’Ivan Tuvau. I així, del patinatge al futbol, a Laporta i a la Maria Lapiedra. I ja ben situats en coordenades clarament polítiques i sexuals, hem recordat que l’Allan i la Barbara Pease atribueixen la promiscuïtat dels polítics a l’increment d’adrenalina propi de la seva feina. Per això no hem pogut evitar d’especular sobre els que coneixem, tot recordant la cançó de Brams que diu “…Jordi Pujol, sexe…”. La referència a l’onanisme (“catalonanisme”) ha estat precisament pels  polítics catalans del peix al cove.

.

Després, els que anàvem sovint per Euskadi a primers dels vuitanta, hem recordat un lament sexual basc de l’època:  “que suerte teneis en Cataluña, en cambio aquí en Euskadi se folla poco!”  i hem rememorat  batalles campals, bales de goma, fum pel carrer, detencions a la comissaria d’Indautxu on tothom fumava (polis i detinguts, independentment dels maltractes); recordàvem comprensió en la necessitat del fumar com un dret més que més que fonamental !

.

I d’aquesta manera la conversa arribava al gran duet: Eros i Thanatos. Lligat amb el darrer comentari, l’únic de nosaltres que encara fuma ens va confessar (en mig d’una tos que fa massa que dura) que el seu principi d’EPOC (encara que diu que tindrà sort si mai no acaba en càncer) “és pel culpa de les tabaqueres!”. Afirma que va deixar de fumar més o menys quan jo (farà uns quinze anys) però que va fracassar perquè no podia estar-se de visitar a diari l’estanc on la mestressa –que llavors tindria uns quaranta anys- i les filles d’aquesta, de 18 i 20, sempre han anat tan escotades que “cada vegada que em cobren el tabac, a l’ajupir-se damunt del calaix, davant del client, no hi ha dia que no ensenyin el mugró!” Després d’uns moments de silenci incòmode vam respondre repetidament el mot “…patètic!”.

.

Patètic, si, però… (aquí fou on començà a exasperar-se l’amic no-independentista) potser també és patètic a nivell nacional que un episodi, tan transcendent per la història de la civilització cataloccitana, com fou la Batalla de Muret, s’esgarrés possiblement perquè el bon rei en Pere no estava prou concentrat i descansat, després d’haver passat la nit dedicat al sexe. És més, si Maria de Montpelhièr no s’hagués fet passar per “cortesana” per aconseguir fornicar amb el rei, no hauria nascut en Jaume El Conqueridor! I si el rei Jaume, que com li digué el Papa, “havent vençut en tantes batalles havia acabat sent vençut pel sexe”, no hagués tingut tants fills, potser no hauria trossejat tant el territori …o potser no hauria estat tant motivat per conquerir tants territoris!

.

En tot cas, els polítics d’abans no eren com els del peix al cove, perquè com més ens allunyem de Berlusconi i d’en Bill Clinton en direcció a l’edat mitjana, menys es reprimien els poderosos. A més, en aquella època es jugaven la vida per molt reis que fossin. Sovint us he posat l’exemple dels soldats d’infanteria com carn de canó, però també és cert que la Crònica de Jaume Primer permet veure com la lluita cos a cos estava molt interioritzada en aquells descendents del capitostos germànics de la Gotholonia i segurament l’episodi esmentat del rei Pere el Catòlic és perfectament comprensible en aquell context.

.

On és la relació entre l’adrenalina i el sexe de l’Allan i la Barbara Pease, que veiem en grans gestes i també en grans derrotes? Aquest fou el punt d’inflexió a partir del qual s’iniciaria la davallada comunicativa. Perduts en disquisicions, vam autoformular-nos noves qüestions: hi ha relació entre la lluita revolucionaria d’Euskal Herria dels primers anys vuitanta i l’escassetat de sexe que, segons ens deien ells, els afectava a nivells gairebé monacals? Es exagerat parlar d’onanisme en la gestió catanyolo-autonòmica (també a Euskadi deien allò de “…quien se la menea en Ajuriaenea…)? Si la fantasia sexual és tan poderosa que condiciona la capacitat de deshabituació d’un addicte al tabac, com no hem d’acceptar que d’alguna manera o d’altra ha de condicionar la política catalana? Qüestions que deixàrem obertes i que vaig prometre traslladar als lectors del Bloc Gran del Sobiranisme.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gotholonia)

.

Etiquetes Política catalana |  6 comentaris »

6 respostes

1. Tweets that mention El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » SEXE, CATALONANISME I ALLIBERAMENT NACIONAL -- Topsy.com diu:
   febrer 10, 2011 a les 1:12 pm
   [...] This post was mentioned on Twitter by FREE CATALONIA, maresmesfera. maresmesfera said: SEXE, CATALONANISME I ALLIBERAMENT NACIONA http://bit.ly/idbZV1 [...]
2. Juli Palou diu:
   febrer 10, 2011 a les 1:16 pm
   Com molt be dius, el sexe és i ha sigut el motor de la història de la humanitat i de la petita història cotidiana de cadascú. Ara a Bèlgica es proposa a les dones dels diputats que facin vaga de cames creuades fins que no formin govern. Doncs, apa! a fer història que son tres dies i dos són de boira…
3. Fantassin Manel diu:
   febrer 10, 2011 a les 1:26 pm
   Tan vell com el mite de Lisístrata, però en aquest cas no va pel bon camí, perquè del que es tracta és que no hi hagi govern i que Bèlgica pugui trencar-se sense més dilacions.
4. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   febrer 10, 2011 a les 4:04 pm
   Els Catalans, i les datalanes, ens ho passem tant bé tant penetrants com som que passem de tot lo altre.
   si no practiquessim tant tindriem temps i prou mala llet per a arreglar les coses, ens tenen distrets amb el sexe, que no ho veieu?
   Ja ens ho deien en un moment en que tot era obert i possible, fes l’amor, i no la independència.
5. Fantassin Manel diu:
   febrer 10, 2011 a les 4:07 pm
   Doncs és una hipòtesi preocupant!
6. vallfosca diu:
   febrer 10, 2011 a les 4:14 pm
   Salut i feina …i … un bon forat per fotre l’eina…
   pragmatisme iconoclasta?

http://blocgran.cat/?p=4711

COLONIALISME-IMMIGRACIÓ-COLONIALISME

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=4632

COLONIALISME-IMMIGRACIÓ-COLONIALISME

 febrer 3, 2011 |  Fantassin Manel |

Som dins un taxi comentant com aquest mitjà de transport, normal en altres països, a casa nostra és un luxe extremadament car; i aquesta referència  internacional ens ha dut a parlar de la revolta d’Egipte; comentem que qui mana en aquell país no és tant en Hosni Mubarak com l’Exèrcit, i que precisament les crides de la Unió Europea i dels USA ens han semblat clarament adreçades a l’Exèrcit, per tal que aquest gestioni el recanvi de Mubarak de la manera que millor garanteixi que tot continuarà igual.

.

I així, els meandres de la conversa ens porten a les relacions de ianquis i europeus amb altres països d’Asia i d’Àfrica, i al tema de com és d’espavilat el neocolonialisme, perquè quan tenen la possibilitat d’anar més enllà del negoci, enriquint-se de manera indecent, no ho desaprofiten. És clar, això implica que les poblacions titulars de les matèries primeres no vegin ni un euro, però no és difícil quan has concedit la independència posant-hi un sàtrapa que s’enriquirà indecentment de les molles que et cauen de l’espoli, a canvi de comprar-te les armes amb les quals defensar-se del seu propi poble.

.

I ha estat just a continuació, quan comentàvem la rematada que implica, a més, que aquests països hagin d’exportar ma d’obra, la qual serà estigmatitzada després, als països d’acollida, amb llegendes urbanes cruels com les que atribueixen tractes de favor de les administracions en vers els immigrants, just en aquest mateix punt, que el taxista s’ha decidit a intervenir, presentant-se com immigrant argentí, alhora que procedia a il·lustrar-nos amb el seu punt de vista.

.

He de dir que la majoria dels immigrats que conec són espanyols que es creuen amb tots els drets, i a Catalunya tothom els ho respecta perquè la majoria dels xenòfobs (que qüestionen el dret a la sanitat, a l’escola catalana i als serveis a les persones) també estan absolutament  espanyolitzats (encara que no se n’adonen degut a la ignorància que els caracteritza), de manera que, fins i tot per aquells que porten estelada, que n’hi ha, un immigrant a Catalunya és algú “que no és espanyol”.

.

La majoria dels immigrants no-espanyols que conec (marroquins, paquistanesos, centre-africans…) són ferotgement independentistes catalans (la qual cosa és lògica atès que estan immaculats d’influència espanyola). És clar, tots ells estan vinculats a CiU i no puc pas saber què ha estat abans: si la pròpia reflexió independentista o l’aparició de l’Àngel Colom i de l’Èric Bertran ! En tot cas, llevat d’un amic de fa molts anys, fins avui no havia parlat encara amb cap llatinoamericà sobre el tema del nou, transversal i decidit procés independentista que estem protagonitzant.

.

Però he de dir que m’he quedat acollonit! El nostre interlocutor taxista era talment en Jiménez Losantos amb accent porteño. Per sort no podem generalitzar, perquè aquest home és un taxista que, en comptes de caure en les xarxes de CiU o en la millor i més sana amistat de Diego Arcos, resulta que el pobre home, per causa de la seva professió, molt exposada al dial radiofònic en espanyol, ha esta abduït per Intereconomia !

.

Com deia, quan s’ha decidit a intervenir, interrompent-nos amb el seu punt de vista, s’ha presentat com un immigrant argentí. Però curiosament no tenia cap intenció d’afegir res als comentaris sobre Egipte, ni sobre el colonialisme. Sembla que, arran de la nostra conversa, ha valorat que podíem estar a la seva alçada en quant a capacitat per entendre com és de greu la “nostra situació” amb un govern que dóna cobertura a ETA, amagant de manera “absolutament delictiva” les greus contradiccions dels atemptats del 11M a Madrid.

.

Quan li hem qüestionat la veracitat d’aquestes opinions i li hem plantejat que li provaria més seguir un criteri estadístic a l’hora de creure les notícies (si Intereconomia és la única que diu una cosa i totes les altres diuen tot el contrari, faria bé de creure que la majoritària és més verídica) el taxista ens ha fet por -atès que conduïa! Però després de fer un esforç per mantenir les maneres, ens ha respost que té “molt poques alternatives, atès que la majoria d’emissores estan manipulades per la Generalitat”. Això ens ha sorprès. Resulta que no escolta ràdio en català, no solament per les lògiques dificultats idiomàtiques sinó que, a més a més, per una prevenció conscient, derivada del convenciment que es tracta d’una arma de manipulació ideològica ! Imagineu-vos quin sofriment !

.

Malauradament no era el tema de l’autoria o no d’ETA la causa de la mirada de pena que ens etzibava. De seguida ens ha preguntat: “ustedes son catalanes, verdad ? saben como murió Casanova?” Aquí he saltat de seguida, veient per on anaven els trets i convençut que no m’enxamparia. Li he dit “…doncs, imagino que devia morir de vell, perquè crec recordar que era advocat, i ja se sap que els advocats es cuiden molt…!”. S’ha quedat clarament confós i se li ha esborrat el lleu somriure que havia començat a dibuixar als llavis un moment abans. Al cap d’uns segons de silenci, ha dit: “pues usted es el primero que contesta bien, eso debe ser que no escucha tanta radio catalana com dice, seguro que se ha enterado en Intereconomía…” Sabe usted que el mismo Vicepresidente Carod dijo públicamente en la Diada que Casanova murió ese día en el asalto a manos de los españoles? Se da cuenta de como manipulan la historia la Generalitat i las radios catalanas? Com podeu suposar no ha servit de res dir-li que aquesta informació, l’hagi sentit on l’hagi sentit, és errònia.

.

…i així ha continuat, amb una munió d’arguments per l’estil,  fins arribar al nostre destí, ben bé cinc minuts després. La sensació de pesadesa, fins i tot les sospites de trastorn mental, han anat desapareixent de la nostra valoració inicial a mesura que demostrava com estava l’home d’atemorit, amb els seus fills víctimes d’una educació fonamentada en mentides, tant pel que fa a la història de Catalunya com als atemptats terroristes d’ETA. Impotent en aquesta terra estranya on la veritat se sap solament gràcies a la valenta Intereconomia, però és ofegada per socialistes i catalanistes que, sembla ser, tenen poder per actuar de la manera més impune. Tot i així, l’home també és prou valent per contribuir a difondre aquestes veritats entre els seus clients.

.

La nostra valoració, quan hem baixat del taxi, és que el colonialisme i la immigració tenen moltes cares: acostumats com estem a veure’ns el melic, veiem l’efecte humorístic que aquesta emissora provoca en nosaltres i, per això, creiem que tindrà el mateix efecte en tots els altres. Però, si és capaç de convertir en “colonitzador espanyol”  un immigrant argentí (d’aquells que, a més, solen ser insultats tant pels xenòfobs espanyols com pels espanyolitzats), imagineu quin efecte colonitzador pot tenir en els espanyols de debò.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gothia Lunga)

.

Etiquetes Política catalana |  13 comentaris »

13 respostes

1. vallfosca diu:
   febrer 3, 2011 a les 6:10 pm
   F Manel, d’immigrants n’hi de tota MENA, com a l’acadèmia Filomena. Que hem de procurar la seva integració? Sí, i és clar que sí, que molts son gent valenta i honesta? Sí, etc. Però el que sovint passa en parlar d’aquest tema, és que ens quedem en lo compositiu i així no entrem a valorar el fenomen en tota la seva dimensió.
   Un 20% d’immigrants d’altres cultures ben diferenciades de la nostre, en 15 anys, son un problema importantíssim, que te dues vessants principals, tot i que estan de fet íntimament relacionades.
   1- Econòmicament no és viable, si les nostres aspiracions passen per conservar o millorar el model de Justícia social que ham gaudit darrerament.
   2- És un fenomen de Transculturació, i per tant d’aculturació de Catalunya, això és bo o és dolent?
   Amb tot, el problema més GRAN, és que d’això NO SE’N POT PARLAR.
   La “correcció política” ha segrestat el debat.
   Salut.
2. Eduard m.a. diu:
   febrer 3, 2011 a les 8:13 pm
   Manel,
   del que expliques, em ve una pregunta : què ha menat a aquest taxista cap a Intereconomia ?
   Quín ha estat l’esquer que ha utilitzat aquest mitjà de propaganda ( digne d’en Queipo de Llano ) per a guanyar-se la confiança d’aquest home ?
   Fins a on arriba la seva influència ?
   Crec que seria interessant i útil que algú estudiés científicament aquestes qüestions.
   Salut
3. Eduard m.a. diu:
   febrer 3, 2011 a les 8:23 pm
   Tot i així, he de dir-te que em sembla que ens fa més mal l’inhibició vergonyant i/o còmplice dels sindicats majoritaris, que la propaganda bel·lica de l’Intereconomia aquesta.
4. bacus diu:
   febrer 4, 2011 a les 7:10 am
   idees que em passen pel cap:
   “l’home ha creat déu i tot el que penja d’ell com estats i dogmes no al revés”
   proposo que el regne d’espanya es dissolgui i passi a formar part de qualsevol estat veí, com el regne del marroc per exemple, la lluita és de classes no de fronteres i llavors estarem tots igual de putejats.
   n’estic fins els pebrots de viure en aquesta merda de tros de terra que la lluita no és entre rics i pobres sinó entre catalans i colons amb llur extirp de piedsnoirs imperials espanyols sense distinció del compte corrent.
   ja ni ha prou de la ratera patriòtica-estatalista, només s’usa per evitar el que hi ha arreu, baixa-mitja-alta, a o b………. acabem amb aquests tema i anem al que realment importa les garrofes ja et diguis fernandez o pi.
   hi ha més pobres que rics, tenim totes les de guanyar, sigui per la via de ‘la majoria mana la minoria es fot’, també anomenada ‘democràcia’ o per la força bruta i volum.
   Joan
5. bacus diu:
   febrer 4, 2011 a les 7:22 am
   2> eduard com diu en manel jo a vegades em baixo els mp3 d’en losantos per riure i per escoltar les animalades que diuen.
   ja uns que ho fem per riure i altres no.. el que és cert ho fa bé, enganxa, és com una secta… llegir llibres i tenir una memoria encilopedica té aquestes coses, apart de no estar-se per hosties i anar amb el fre de mà posat estil conill o basté que són de fotre l’altre galta mentre cobren 100k o més l’any.
   és comparable a escoltar per exemple fot 10 anys els partits de futbol per la radio…. gaspar-roseti vs el marica d’en puyal no hi ha color… a sobre tens el plus de quan perd el madrid ho tenen que narrar de totes maneres.
   és el que té ser una bleda-cristiana o un ateu amb arrels leninistes que preferiria tenir al meu costat enlloc d’enfrontar-m’hi.
   és un repte… és com jugar a escacs amb una bactèria o amb en kasparov… la victòria és més gaudida.
6. Fantassin Manel diu:
   febrer 4, 2011 a les 8:10 am
   Eduard,
   Hores i hores de menjada de tarro de bén segur que deuen tenir el seu efecte en gent que la identifica com “la seva” (en el sentit que en el conjunt babèbic aquesta està en el seu idioma). I més si parla clar allò que les altres en espanyol (cope, RNE…) ja insinuen, suposo que la tendència és triar aquell que parla més clar que no pas els que diuen el mateix de forma tímida.
7. Fantassin diu:
   febrer 4, 2011 a les 9:20 am
   Bacus,
   ja ho és, un tema de garrofes, però en comptes de ser en una fàbrica ho és en un context més ample i camuflat (ideològicament i simbòlica), igual com ho va ser l’esclavatge dels jueus a l’alemanya nazi o el tema dels fosfats del Sahara,
   -de la mateixa manera que per entendre l’Edat Mitjana cal traduir els conceptes d’ara als de l’època, de manera que un “país” d’ara llavors era “simple patrimoni”,
   -de la mateixa manera que ens estem acostumant a entendre que els conflictes d’Irak i Rodalies no han estat tant conflictes entre països ni tampoc conflictes civil o religiosos, sinó una peça més de la lluita de classes, en concret relacionada amb la lluita per apropiar-se dels beneficis derivats de les matèries primeres i del corredor estratègic de distribució,
   -en el cas de Catalunya també hem de percebre el nostre tros de terra com un altre engranatge de la lluita de classes
   (que va començar a transformar-se, quan la burgesia catalana no va aconseguir ser inclosa en el pastís hispànic, raó per la qual va activar l’apel·lació al sentiment nacional del poble amb l’objectiu d’obtenir força representativa en la seva lluita per la seva part de pastís, i que continua transformant-se en la interrelació de la lluita de classes local i internacional, així com en la competència entre burgesies).
   -Si no hi hagués interès econòmic en la submissió de Catalunya
   (és a dir, si no hi hagués si un munt de gent que s’enriqueix gràcies al nostre treball)
   no hi hauria l’esforç que hi ha, per part de l’enemic, per difondre ideologies que justifiquen de mil i una maneres
   (espirituals, històriques, liberals i radicaldemocràtiques, jurídiques, simbòliques…)
   la nostra espanyolitat.
   .
   .
   .
   …per cert, please, els comentaris en termes políticoeconòmics! Ja aviso que si ara em replica algú amb arguments ètnics que es remunten a l’època pre-romana no ho penso respondre.
8. Jesús (Xess) diu:
   febrer 4, 2011 a les 11:48 am
   Li hauries d’haver demanat a què es dedicava a l’Argentina i quins estudis tenia. Segurament la resposta t’hauria aclarit el perquè dels seus pensaments.
9. vallfosca diu:
   febrer 4, 2011 a les 3:34 pm
   La lluita de clases no explica res de les varitables causes.
   A Egipte, per exemple, sí que hi ha una lluita de classes, però resulta que la classe ben estant, tot i que potser visquin en un model injust, no son la “causa” de la pobresa generalitzada de la ciutadania egípcia. La “causa” principal de la pobresa a Egipte és el paradigma sociorganitzatiu directament vinculat a la identitat cultural.
   “ Tot i que el llindar de corrupció dels estaments governamentals de les comunitats magrebines és presumiblement alt, aquests mateixos governs no es veurien amenaçats si el model de producció de bens i serveis podés donar satisfacció a una població, especialment jove, que veu frustrades les seves aspiracions de realització, tant a nivell personal com a nivell col•lectiu. Aquest conflicte acabarà desbordant en alguns llocs, dinamitant un model de Justícia que no ha acabat de transitar des de paradigma organitzatiu tribal i oligàrquic, imposat per a la colonització semita sobre els pobles riberencs, fins a un paradigma democràtic de deliberació i justícia social.
   Quan acabin per desballestar l’estatus quo del model de Justícia actual, hauran de deliberar per tal de posar en marxa un model d’Eficàcia que sigui capaç de suportar el nivell de Justícia social que aspiren assolir.
   A Haití, per exemple, a quin model de Justícia social poden aspirar?, si son absolutament ineficaços i dependents?, qualsevol llindar de Justícia social els ha de ser subvencionat externament. En Marc Antoine Archer, cònsol de Haití a Barcelona, ha declarat: “Haití carece del capital humano necesario para salir d’esto, pero es un país con suficientes recursos para vivir de forma autónoma”. També, “Cuando se manda un contenedor de arroz , se impide que el campesino de Haití pueda competir en el mercado”.
   Certament, si no son capaços d’articular un model de Eficàcia en el llindar de l’autosuficiència amb aquella terra i clima que son capaços de produir varies collites anuals, és pel “factor humà”. És clar que si fossin capaços d’articular un model econòmic d’autosuficiència eficaç, els permetria, això, aspirar a assolir un millor model de Justícia. Així veiem com Justícia i Eficàcia estan directament vinculats entre si, i son dependents alhora del “factor humà”. Així modificar qualsevol d’aquests paràmetres altera l’equilibri sistèmic i les possibilitats d’evolució reals relacionades amb les aspiracions de les diferents comunitats.
   Qualsevol model de Justícia, gestat en una o altre ideologia, haurà de tenir en compte els altres dos factors, el d’Eficàcia i l’Humà.”
   De res….
10. vallfosca diu:
    febrer 4, 2011 a les 3:44 pm
    Un dels problemes més gruixut d’aquesta “classe obrera internacional”, és que molts d’aquests “obrers” pertanyen a un model cultural identitari que els condiciona en les seves capacitats potencials. Per exemple tenir 5, 6 o més fills està bé per a desenvolupar-se en un model nòmada ramader i guerrer, però per a desenvolupar-se en un model d’economia del coneixement no serveix.
    La reducció a la dialèctica de lluita de classes és actualment un dogma de Fe, que respon a una doctrina idealista i platònica condemnada a fracassar, perquè, entre altres coses ara el nivell de desenvolupament econòmic i social exigeix un altre actitud, més zokràtica, en diria jo.
    De fet el relat empíric de les societats que avancen em donen la raó.
    Cordialment
11. vallfosca diu:
    febrer 4, 2011 a les 6:00 pm
    Ah! coi F Manel, no hauries de ser tant intolerant amb els arguments dels altres, no trobes?.
12. ??????? diu:
    febrer 8, 2011 a les 10:53 am
    ????? ?????? ????? ? ? ???????, ???????. 5000 ??????? ? ????? ?????????? ????? ??????? ?????????? ??? ????? 5000 ???????.
    ? ??? ? ???? ???? ????? ??????? ?????? ??????????? ??????????????, ???????? ????????.
    ? ?????? ????? ???????? ?? ??????? ??????????? ??? ???? ??????????? ????????.
    ?????? ??? ?? 3000?.
13. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » DELINQÜENTS ESTRANGERS diu:
    febrer 17, 2011 a les 1:32 am
    [...] -COLONIALISME-IMMIGRACIÓ-COLONIALISME [...]