Virkhensita, que me quede como estoy!

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=3915

Virkhensita, que me quede como estoy!

 novembre 25, 2010 |  Fantassin Manel |

La diferència entre dreta i Esquerra no és pas una confrontació d’ideologies monolítiques, perquè el concepte de “dreta” ha estat sempre reactiu, és a dir, limitat a la reacció front els invents polítics amb els quals “una colla d’il·luminats intenten, de tant en tant, transformar la normalitat” social, econòmica o ecològica de cada país.

Per aquesta raó era tan difícil definir com “esquerra” governs conservadors comunistes, com el polonès, front els sindicalistes de Solidarnosc, que volien  una transformació capitalista  de la societat. És en el context de les conjuntures poc habituals que hem vist democristians i liberals d’esquerres i també socialistes i comunistes de dreta.

No ens ha d’estranyar la resistència dels polítics de dreta a fer passos decisius vers la independència, que seria una transformació, un canvi, una revolució, un daltabaix …una greu intranquil·litat per “no saber si potser acabarem perdent diners en el procés”.

És per això que la “política realista” evita fer canvis fins i tot en el llenguatge. Les paraules les carrega el diable i alguns mots poden encendre el populatxo. Fixeu-vos a l’entrevista de La Vanguardia com en Mas no solament “redunda” en l’objectiu conservador i compatible amb l’”status quo” espanyol, de “millorar” l’economia en sis o vuit anys, sinó que també  evita referències clares als drets nacionals i a l’àmbit nacional. Fins i tot quan es refereix als “idiomes estrangers” que sap parlar, no considera estranger l’Espanyol, però si el francès, amb la qual cosa remarca l’àmbit estatal espanyol al diferenciar la Catalunya del Nord de la nostra cosmovisió nacional.

En resum: dreta és conservació, que és oposició a les transformacions i, en conseqüència, resistència a la independència de Catalunya en un moment que la necessitem com l’aigua que bevem.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

.

Etiquetes Política catalana |  9 comentaris »

9 respostes

1. Indigeta diu:
   novembre 25, 2010 a les 11:57 am
   Demà m’afeitaras!.
   La “esquerra” mai ha sigut motor d’emancipació de cap nació, sempre ha sigut el lliberalisme…sense adjectius ni afegitons com “neo”.
   La “esquerra” és “internacionalista” i partidaria del “centralisme democràstic (sic)”
   La “esquerra” és hereva del jacobinisme.
2. Eliseu diu:
   novembre 25, 2010 a les 12:38 pm
   En Plà va fer fortuna amb la frase aquella de:
   el que més s’asembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres
   en franco per anomenar la seva dictadura deia que era una democràcia orgànica
   parafresant en Plà podriem dir que allò que més s’asembla a la democràcia orgànica és el centralisme democràtic
   Tot i què molts cops estic bastant d’acord amb el que dius, avui no hi estic gens, doncs la resistencia no ja a l’independència sino a qualsevol reconeixement nacional i cultural de Catalunya se la repartixen i la comparteixen tant les dretes com les esquerres espanyoles
   i tant les que son domiciliades a fora com les que son domiciliades dins de Catalunya
   segons Marx, l’única clase revolucionaria eren les dretes (això si sempre en benefici seu)
3. Fantassin Manel diu:
   novembre 25, 2010 a les 5:17 pm
   D’acord amb tu, Eliseu. Però fixa’t que elimino les complicacions dels termes “dreta” i “esquerra” argumentant que responen a “tàctiques” més que no pas a grans paradigmes
   (dic que els comunistes polonesos ningú els qualificava de “esquerra” ni a “solidaritat” de dreta. El mateix anarquisme ha oscilat des de postures col·lectivistes fins al liberalisme més ianqui en funció de qui era l’enemic)
   de tal manera que “dreta” és solament resistència als canvis.
   .
   M’EXPLICO: No nego les característiques que té el terme a Europa (liberalisme, democràcia cristiana…), però no podem limitar-nos a definicions etnocèntriques.
   .
   Per tant crec més útil l’accepció que definició:
   “Es coneix com “dreta” el segment de l’espectre polític associat a qualsevol de les postures oposades a les posicions de transformació igualitarista de la societat”. Engloba per tant a corrents ideològiques molt diverses la separació de les quals depen d’allò que consideren prioritari (nacionalisme, tradicions, conservadurisme polític, ordre social, sistemes d’explotació dels recursos naturals…)”
   .
   Seria l’explicació per la qual la dreta catalana (CiU) ha rebutjat optar per la Independència.
4. Indigeta diu:
   novembre 25, 2010 a les 6:55 pm
   A- CiU, en qualsevo pais europeu del nostre entorn no seria la “dreta”, seria tot l’arc parlamentari.
   B- Que CiU ha “renunciat” a la independència de Catalunya, com a “mantra” interessat te un passe, però no te res a veure amb la realitat. El que diu CiU és que ara no hi ha majoria social suficient per la independència, però que cal treballar per aconseguir-la, i em sembla a mes de la veritat, lo més raonable.
   Voler saltar una paret quant tens moltissimes possibilitats d’estampar-te els morros al fer-ho em sembla una ximpleria. Val més assegurar el salt.
5. Fantassin manel diu:
   novembre 25, 2010 a les 7:21 pm
   Aquí t’he de donar la raó, m’he expressat fatal, no hauria d’haver dit “renunciat” perquè, efectivament, la renúncia explícita la fa en Duran, no en Mas. Jo hauria d’haver parlat de “resistències amb l’argument que no és el moment”.
   De tota manera, aquest “cal treballar per aconseguir-la”, que dius, jo no l’he sentit mai a CiU ni l’he llegit. Pot haver estat en boca d’algún dirigent de CiU però si està escrita en algun document oficial del partit (que m’estranyaria) t’agrairé que me la facis arribar.
6. Indigeta diu:
   novembre 26, 2010 a les 12:46 pm
   Potser és que no has sentit a parlar de les ressolucions del darrer Congres de CDC.
   Be, no m’extranyaria pas, perqué hi ha qui només s’interessa en CiU per fer-la servir com asse dels cops de les seues frustracions.
7. Fantassin Manel diu:
   novembre 26, 2010 a les 2:01 pm
   No em constava que a les Ressolucions del darrer Congrés de CDC (llàstima que no sigui CiU) es digui
   “que cal treballar per aconseguir la independència”.
   .
   T’asseguro que poques coses em farien més feliç, perquè hauràs vist com sempre situo l’assumpció oberta de la independència
   per part de la dreta
   com el pas més vital que requereix el nostre país.
   .
   Em podries fer arribar la ressenya?
8. Indigeta diu:
   novembre 26, 2010 a les 5:47 pm
   És pùblica i és a Internet company!.
9. Julius diu:
   novembre 26, 2010 a les 7:11 pm
   És fa difícil resumir en poques línees tots els arguments que heu posat a sobre d’aquest comentari.
   Qualsevol país normal te dretes i esquerres, entec com a dreta la que intenta conservar el sistema tal com està i esquerra la que espera que evolucioni i canvïi però quan es tracta d’una nació sense estat i que lluita per la seva independència l’acció ha de ser transversal (amb tots els límits que poguem posar a la transversalitat) això ja fa temps que és va definir com a Front Patriotic.

El botiguer de Chinatown i les autonòmiques de novembre 2010

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=3875

El botiguer de Chinatown i les autonòmiques de novembre 2010

 novembre 18, 2010 |  Fantassin Manel |

El botiguer xinès, dibuixat en blanc i negre pels raigs catòdics,  va mirar, amb expressió d’incredulitat, aquest policia inexpert i barbamec que l’acusava de fomentar la màfia cada vegada que es deixava extorquir. Li va respondre amb una lliçó de fatalisme realista:

-Escolti, jove -va evitar el mot “agent” per demostrar el poc respecte que li mereixia la ingenuïtat del policia- l’extorsió està en el capítol de les despeses inevitables. Els guanys els compto a partir d’aquesta xifra, però si no faig calaix no tinc guanys, perdo el negoci i passo d’empresari a peó o a aturat.

Molt sovint aquest realisme burgès és el mateix cordill que usa l’amo per lligar-nos curt. És per això mateix que les revoltes són sovint cosa dels que no tenen gaire a perdre.

En conseqüència, no és casual que l’independentisme hagi estat, fins fa poc, patrimoni de l’esquerra i que el gran problema pel nostre alliberament nacional fos, precisament, la resistència de CiU a declarar-se independentista.

Afortunadament, a les properes eleccions es plantarà la llavor del canvi amb l’arribada d’independentistes de centre-dreta (en mig de candidatures transversals)  al parlament regional.

No cregueu, però, que serà fàcil la normalització del sistema català de partits, perquè el procés de confluència d’uns i altres vers una CiU sobiranista, sofrirà tensions, amb les corresponents clarificacions, i també conxorxes -tan brutes com sigui possible dissimular, per part de tots els poders fàctics de l’estat (no sols els espanyolistes). Així és de lesiu (per a molts petits interessos “de guany a partir de les despeses inevitables d’extorsió) aquest episodi vital de la nostra història.

Ho comento als amics i coneguts convergents, que em tracten d’exagerat, il·lusionats com  estan pel que sembla un camí de roses dat i beneït: en Mas liderant la nostra comunitat autònoma vers…

-…vers què?

No s’atreveixen a dir el mot innominable perquè tampoc no se l’acaben de creure. Però el desitgen de tot cor, atès que dia si-dia també ens fem un tip de proclamar que ara tota Independència. Però és l’hora de la “Política Real” i veig que fan un esforç sobrehumà, simulant to de convicció, per convèncer-me que la manera és a través del Concert Econòmic.

Ja no aconsegueixo que aquells que fins ahir eren patriotes arrauxadament crítics amb el Tripartit, s’atreveixin a especular amb cap escenari que pugui acabar en la Sobirania.

-Ni tan sols imaginant una majoria absoluta de CiU amb suport d’Esquerra i de Solidaritat, sent tots els altres ridículament marginals?

 [...silenci, mirades extraviades, intents de fugir d'estudi...]

De seguida tornem a la política realista:

-”…Esquerra ha posat la condició del Referèndum, que nosaltres rebutgem perquè si el fem i perdem és pitjor per Catalunya…, Caldria suport de tots els catalanistes i sabem que la principal força catalanista, el PSC, no  vol ni sentir parlar de Referèndum…, d’aquí a dos anys manarà el PP a Espanya i  caldrà assegurar-nos que no ens escanyi més…”

-Ara ho entenc ! -salto cridant mentre baixo del núvol. -Ara entenc per què no heu anat aquest cop a Cal Notari ! Fa quatre anys no era previsible cap escenari de pacte amb el PP, i ara si que hi és …pel bé de la pàtria…

Mentalment veig com van fonent-se les imatges dels meus amics amb la del xinès de cinema negre que, amb ulls fatalistes, li explica resignació al poli idealista com funciona el mon real: “l’extorsio no pesa tant perquè es paga entre tots, però la seguretat que té el botiguer de fer calaix depèn de tolerar certes “despeses inevitables”.

En fi, esborreu la meva juguesca de la porra sobre el resultat de les eleccions, perquè si temia la sociovergència, veig que la política realista ens pot abocar a opcions molt pitjors.

Etiquetes Política catalana |  3 comentaris »

3 respostes

1. Indigeta diu:
   novembre 18, 2010 a les 11:03 am
   Em quedo amb el fina. El pitjor de tot, per alguns “patriotes” seria la majoria absoluta de CiU.
   Us imagineu la frustració de fotre a can pistraus els mantres de la “sociovergència” i dels pactes amb el PP?…quina frustració!!.
   Però d’altres farem tot el possible perque aquesta majoria absoluta arribi, perqué pensem que és exactament el que li convè a Catalunya.
2. Fantassin Manel diu:
   novembre 18, 2010 a les 11:34 am
   Ho he dit com si fos un cantautor dels anys seixanta, insinuant…
   però potser hauria de ser més clar:
   la cantinella dels pactes amb el PP pot sonar a mantra, si, però l’aritmètica parlamentària també son faves comptades i llavors …on són els límits morals?
   Si hi hagués voluntat d’independència estarien clars. Però si l’objectiu és conservar les engrunes que queden després de l’espoli…
   En fi, ja en parlarem! Si no arriba la majoria absoluta potser encara et sorprendràs!
3. Indigeta diu:
   novembre 19, 2010 a les 11:58 am
   No, si precisament votarè a CiU per no haver de tornar a sorprendrem de res!!.

Associacions de Veïns i Front Patriòtic

Un nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=3698

Associacions de Veïns i Front Patriòtic

 novembre 11, 2010 |  Fantassin Manel |

-“…però tu per què creus que en aquest barri obrer, on tothom és immigrant, no existeix una esquerra espanyola, tot és esquerra abertzale? És gràcies a ASK…”

.

Era l’any 1984 i el meu amic Gotzon, militant de l’organització assembleària de KAS per al moviment popular,  m’estava intentant fer entendre que sense el nivell més proper a la població: les associacions de veïns (com a nexe entre el ciutadà i l’entorn immediat) i les altres entitats cíviques, no  s’avança vers la independència.

.

-“…si es que incluso en los colectivos gitanos estamos, joder!” (llegir-ho amb accent basc!)

.
Quin era el problema a Catalunya? Que l’independentisme havia badat, centrant-se en algunes entitats però deixant el moviment veïnal en mans de l’esquerra espanyola.

.
En plena construcció del MDT, i amb un Front Patriòtic en perspectiva a l’estil batasuno, els independentistes vam començar a posar el punt de mira en les associacions de veïns, però ja era tard, perquè la divisió esquerranista ens abocaria ràpidament al trencament i a la marginalitat, en favor del regionalisme centrista republicà que en fagocitaria les restes.

.

Aquell moment dolorós, d’enfrontament caïnita i de trencament, que va convertir en foc d’encenalls la cosa organitzativa, va anihilar també una tàctica molt soviètica dels moviments d’alliberament basada en “l’exemple”: aquells que són reconeguts per la gent com a més pròxims, més íntegres, més sacrificats, més compromesos en les reivindicacions més properes, al BARRI, a l’AMPA de l’escola, en el voluntariat social…. no pot ser que siguin identificats com espanyolistes, o socioconvergents o carques… han de ser coneguts, reconeguts i valorats com independentistes del front patriòtic.

.

Aquest plantejament fou caricaturitzat, contraposat a “suposats valors joves i liberals” amb estètica de tribu urbana (les vinyetes de còmic que hi ha damunt i al costat d’aquest text).

.
Aquests records m’han vingut al cap, fa un parell de dies, parlant amb un cristià d’origen àrab sirià, però que ha viscut a Palestina i al Líban, i que m’explica com som de rucs a la Unió Europea i als USA per difondre i per creure’ns una visió estèril (en tant que no serveix per resoldre el problema, perquè és falsa)  sobre la realitat de les que denominem “organitzacions terroristes” que governen algunes d’aquelles regions. Diu que les imaginem formades per descerebrats religiosos i que, en conseqüència, pensem que tota la població que els vota també ho deuen ser, però que és TOT EL CONTRARI, es tracta de líders veïnals (diu que especialment dels rams de la construcció, el gas i l’electricitat!) que ocupen el temps en tasques voluntàries de tipus social i cívic, i que la població els ho reconeix.
.
A Catalunya han passat més de vint anys del que us deia al principi.

.

Per una banda els votants catanyols socialistes s’han vist en situació de víctimes, perquè trencada la percepció segregacionista que tenien de la Generalitat, ells, que eren d’origen espanyol, han estat ridiculitzats i maltractats, com a catalans, per part d’Espanya, tal com ho han estat les propostes de reforma de l’autogovern que liderava (degut al pacte amb ERC) una generalitat socialista comandada per un president andalús .

.
Per l’altra banda, l’electorat convergent, abans encotillat en l’autocomplaença, degut a la propaganda pujolista, ha pogut deixar de reprimir moltes expressions independentistes.

.

D’un electorat i de l’altre ha emanat bona part de la reacció independentista front l’agressió espanyola, la qual reacció, mancada de correspondència per part dels representants polítics, s’ha expressat a través de les entitats sobiranistes  i les consultes populars …definides per Josep Guia com ” un Front Patriòtic a la pràctica “.

.
Encara conservem, però, alguns dels dèficits de fa un quart de segle, entre d’altres que:

1-aquells líders més reconeguts en l’entorn veïnal no són pas independentistes, i que 2-els independentistes tornem a estar convençuts que som gairebé majoria electoral, perquè ho diuen els diaris, però quan individualment,  preguntem en el nostre entorn de treball o veïnal, ens adonem que els únics independentistes som un mateix i la parella. On es fica tota la massa sobiranista els dies de cada dia?

.

Sabrem, aquesta vegada, estendre l’independentisme per tots els barris, per tal de crear la base que ha de garantir-nos la victòria, per damunt de ghettos, àmbits urbans, industrials o rurals …o continuarem refiant de la inhibició electoral de la majoria silenciosa catanyola?

.

.

.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

.

Etiquetes Política catalana |  14 comentaris »

14 respostes

1. David Morgades (creador) diu:
   novembre 11, 2010 a les 4:27 pm
   Un article molt treballat company, felicitats pel gran número de lectors que l’han llegit. ;-)
2. Fantassin Manel diu:
   novembre 11, 2010 a les 5:55 pm
   Gràcies, company!
   Però no és un nombre de lectors diferent de l’habitual, són els 200 de sempre.
3. Jordi diu:
   novembre 11, 2010 a les 6:50 pm
   Manel, el Front Patriòtic proposat a la II Assemblea Nacional va ser una diarrea descomunal. No intentis justificar-ho.
   Posats a justificar, es pot justificar una paròdia com aquest còmic (que reprodueixes parcialment, ja que era això, una crítica informal i una broma).
   Si vols parlar de tot això, reprodueix primer les xorrades que es deien a la ponència del FP proposada per la teva gent (res a veure amb el model basc, no té disculpa). Gràcies a les quals ens va aparèixer ERC i ho va engolir tot. I que ara està encarnat en la santíssima trinitat patriotera encapçalada pel senyor Laporta.
   Sembla mentida que a aquestes alçades encara estiguis amb aquestes cantarelles, després que la realitat us ho escombrés tot: l’actitud de Veres, Navarros i Cogolos no va ser gens patriòtica, per dir-ho d’una manera suau.
   Tu continua esbombant merda.
4. Juli Palou diu:
   novembre 11, 2010 a les 6:58 pm
   Fantassin, tens raó amb el que dius de aferrar-se a la base social però cada barri és un món diferent. Per posar-te un exemple: jo sóc soci de l’associació de veïns de Mataró Centre i vaig estar a la Junta però és un reducte de psuqueros que tampoc estan en aqquest moment conectats amb la gent del barri i la seva gran activitat és montar el “cinema a la fresca” a l’estiu.
   Quan els “rojiyos” van tenir repressentació municipal van desactivar les associacions veinals i ara, parlo de Mataró, són el tercer braç de la política municipalista.
   Però continuem avançant amb el Front Patriòtic sense pretendre treure la vena a velles mòmies sinó amb reivindicacions populars (on la AAVV també si afegeix) però que tenen més contacte amb la realitat.
5. Juli Palou diu:
   novembre 11, 2010 a les 7:06 pm
   Jordi, el Front Patriótic va ser i és una de les millors propostes que s’han fet en el independentisme català contemporani. Encara estàs encrostat en el malatís plantejament de tancar-se dins l’ou????
   Senyal que és una molt bona proposta és que ara comença expontàneament a portar-se a la pràctica.
   Potser no la vas saber llegir o la vas llegir amb ulls sectaris.
6. Jordi diu:
   novembre 11, 2010 a les 11:24 pm
   Alguns fragments del “Front Patriòtic”: O TESTIMONIS DE JEHOVÀ?
   Es tractava d’una ponència simplificadora, reduccionista, que tractava d’estúpids els militant del moviment….
   “-Un militant independentista no s’ha de conformar amb només això. Un patriota ha d’estar inserit al màxim possible a la seva estructura sociològica immediata. Per dir-ho amb paraules planeres: és més efectiu un patriota educat, atent, sempre disposat a tirar una mà als seus veïns o companys, respectat en la seva professió, sincer en la seva vida privada i preocupat pels aspectes immediats de la vida del seu col·lectiu humà que no un patriota marginal, de vida irregular, agressiu sense motius, deslligat de la seva base humana i malfeiner, poc respectat, sense facultats de fer mitjanament bé alguna feina concreta, manual o no.
   El primer aconseguirà amb molta facilitat estendre el seu àmbit d’influència i, de retop, l’àmbit d’influència de l’independentisme. Això no vol dir que els independentistes hagin de vestir de jaqueta i de corbata. No s´hi valen caricatures. No és imprescindible adquirir trets estètics, ni tan sols ideològics, en a societat dominant per tal de rebre el respecte dels nostres conciutadans. El poble –grans sectors obrers i populars- sap reconèixer el valor dels comportaments de les formes de viure anticapitalistes i catalanes.
   En qualsevol cas aquesta feina és exclusivament individual i requereix per tant d’una llarga reflexió personal sobre els mitjans i la forma de portar-la a terme.
   Un últim punt: no cal ser arquitecte o professor universitari per tal d’aconseguir els respecte dels conciutadans. Normalment, els qui més es guanyen aquest respecte en les poblacions són els carnissers, els paletes o simplement els estudiants preocupats per la història o el pervindre de la seva ciutat i que no defugen i saben fer, si cal, el treball manual. Imbricar-se en la trama social com a dirigents d’organitzacions o moviments no directament patriòtics encara hauria de ser una obligació de tots els defensors de la terra (treballar al si de les associacions de veïns, grups folklòrics, centres de recerca, sindicats obrers o pagesos, entitats esportives o recreatives…). En la mesura que la nostra presència al si d’aquest tipus d’organitzacions s’estengui més i més podrem dir que estem començant a construir el Front Patriòtic.”
7. Jordi diu:
   novembre 11, 2010 a les 11:36 pm
   Juli,
   que sàpiga, tu no estàs fent “Front Patriòtic” ara mateix. Estàs a l’òrbita de la CUP i això és un altre espai sociopolític diferent(sense aliances amb la burgesia nacional en primer terme, sense xovinismes ni reducciosimes i simplificacions infantils).
   Si estiguessis a SI o RCat en parlaríem: potser hagués estat l’evolució natural després de la desviació patriotérica que vau patir alguns durant uns anys.
   No us acuso de res. Però no em pretengueu vendre la moto després d’impedir uns avenços que estaven cantats si haguéssim contiuat amb la línia política dels anys 83-86. I gràcies a l’obsessió de fer colar el FP -peti qui peti- es va fer malbé un creixement espectacular que no vam saber canalitzar.
   No es poden alimentar Veres, Navarros i Cogolos i altres monstres i bla bla bla per després acabar amb el president del Barça com a paradigma de l’alliberament de la Pàtria.
8. Fantassin Manel diu:
   novembre 12, 2010 a les 1:35 pm
   Jordi:
   Varis fragments dels que esmentes els vaig fer jo mateix. Degut a que en aquella època
   (a diferència de maoïstes i gent tèrbola)
   jo era prosoviètic
   (i ho continuo sent, encara que ara estic a l’òrbita de les CUP),
   em vaig basar per escriure-ho estrictament en documents soviètics, no pas en testimonis de Jehovà.
   .
   La unió soviètica havia convertit en ciència la relació amb els estats postindependentistes del tercer mon basant-se en l’estructura de països centreeuropeus com Polònia, Txèquia, Alemanya de l’Est i Hongria, afegit a aportacions dels líders indepedentistes d’aquestes nacions tercermundistes obertaments prosoviètiques.
   .
   Si has llegit el meu article, els comentaris que em fa l’amic sirià sobre els líders veïnals de Hamàs i hezbolah recorden aquests aspectes. No són testimonis de jeovah, si que fan treball social i no, no són la madre teresa sinó que se’ls considera terroristes.
   .
   Més encara, en el meu entorn els patriotes inserits al barri, reconegut per la tasca social i veïnal, gens marginals, gens irregulars, gens malfeiners …resulta que van amb piercings i rastes, es foten la canya i el canutet, i quan no estan lluitant contra el forat de l’Ave segurament es munten una bona orgia.
   .
   Precisament per això el veïnat els valora, perquè es preocupen pels problemes del barri, al marge de l’estètica.
   No podria ser d’altra manera: són joves i aquesta és l’estètica jove actual, però a diferència dels que passen de tot, aquests lluiten per l’entorn i la gent els valora.
   .
   No és cert que per ser autèntic calgui ser malfeiner i pòtul, perquè llavors ni no sols no són líders revolucionaris, sinó que el poble al rebutjar-los a ells rebutgen la seva etiqueta si és que van d’independentistes.
   Ara bé, és improbable, perquè la gent que passa de tot, difícilment té una etiqueta de res compromès.
   .
   La CUP no fa aliances amb burgesia nacional com tampoc no ho feia el Front Patriòtic. El Front Patriòtic, i la CUP, i totes les experiències revolucinàries, segueixen l’esquema de classe, que vol dir que la classe més revolucionària i compromesa LIDERA la resta de les classes populars. El partit comunista ETA seguia el mateix concepte de Front Patriòtic soviètic: liderar la resta de les classes populars i ser reconegut per aquestes com a dirigent. Això no és pactar amb la burgesia nacional, sinó que la classe obrera lideri la resta de les classes populars.
   .
   Una cosa molt diferent és que, al nostre pais en concret, una entente d’esquerranistes, infiltrats i personatges amb ambicions personals, manipuli la teoria marxista aprofitant que un auditori inexperimentat, per tumbar un procés similar al batasuno.
9. Jordi diu:
   novembre 12, 2010 a les 3:37 pm
   Molt bona.
   Però no reconeixes que el text en qüestió no era idoni per aquella assemblea, i que us vau entossudir per imposar-lo a qualsevol preu. No sabia que la retòrica vitalista-xovinista fos de la teva ploma (ei, de bon rotllo). Tant se val. Qualsevol que llegeixi actualment aquest text et dirà que no s’adequa a la realitat. En aquell context encara menys.
   Per la resta de coses coincidim molt més del que et penses. Però precisament el simplisme d’aquesta ponència, les maneres i els esquerranistes passats a xovinistes de la nit al dia, sospitosos d’infiltrats i personatges amb ambicions personals em van decantar per l’altre tros de la família (no exempta d’això, com bé dius, però amb una ponència política raonable i raonada i consensuada, entre altres amb els presos i refugiats).
   T’asseguro que entre la major part de la gent que ens vam rebotar amb la ponència del FP no teníem simpaties pels maoistes i ni per la “gent tèrbola”. I entenc perfectament la concepció política clàssica del FP dirigit pel Partit i tal.
   La cosa té conya: perquè precisament podríem fer un bon repàs de la gent del FP que ja aleshores feina una vida “irregular” i poc inserida al seu entorn. Te’ls podria descriure un per un. I no crec que et fessis creus, ja que saps perfectament la trajectòria de molts d’ells (per posar un exemple: recordo perfectament com el Cogolo, en una colada col.lectiva a un autobús després d’uns festes de la Mercè, va fotre la mà a la caixa del conductor i, a més, també va robar un bitllet per cobrir-se quan vingués la policia. Tan rastrer com sempre…).
   Estic encantat que conservis els principis d’aleshores. I que preservis les part bones de la memòria del PSAN i del FP. Però puc deixar que colis aquesta mena de revisionisme sobre la nostra història. Crec que les coses s’han d’explicar com són i pel seu nom.
   Salut Manel!
   PD: Mai hagués dit que el redactor de la ponència del FP hagués estat un naturista com tu!!!! HEheheh Molt bé
10. Fantassin Manel diu:
    novembre 12, 2010 a les 4:44 pm
    Si, d’errors tots en vam cometre, segurament el text hauria estat idoni si s’hagués debatut durant un any en comptes de voler-lo fer pair en quatre dies. És com quan la proposta de dir “Catalunya”, que molts ens vam rebotar i vam haver de discutir amb valencians que si que eren totalment favorables a dir Catalunya, fins que al final ho vam admetre.
    Precisament la diferència està en el debat i en la idenietat del lloc. Per exemple:
    .
    En aquella assemblea jo vaig estar discutint amb gent que en aquell moment que em va tatxar de burgès (típic niñato que tracta de burgesa una frase de Lenin),
    i jo els vaig plantificar als morros documents d’Herri Batasuna (i de KAS) i publicacions de la URSS escrita Exactament en els mateixos termes de la ponència. I aquests companys llavors van canviar radicalment de postura.
    .
    Per cert, jo no vaig ser el redactor de la ponència, però la ponència fou debatuda prèviament i jo hi vaig introduir algun paràgraf i unes quantes esmenes, derivades d’un escrit que vaig publicar a El LLamp (en dues entregues) sota el títol “Contrapoder Popular”. Pots buscar-lo, suposo (perquè el Llamp devia treure com a molt un centenar de números en tota la seva història).
    .
    Tens raó en això de la vida irregular d’alguna gent, però això no treu que conceptualment el text és correcte i que pot servir d’autocrítica vers molts de nosaltres mateixos (jo tampoc no sóc un sant). Precisament quan vaig entrar en l’Associació de Veïns hi havia un tipus molt rar,que deia ser independentista, i que era la causa que els veïns consideressin els independentistes una colla de pòtuls. I en aquella època jo duia les grenyes fins les espatlles, però la percepció de l’independentis va canviar arrel de l’exemple de compromís i bon rotlle.
    .
    En tot cas, sobre això que diu del revisionisme històric:
    no sé si vas adonar-te que el tema es va partir pel mig.
    Potser per la teva gent això de considerar que l’exemple i el compromís són un tema de testimonis de Jeovah és una veritat acrítica i immutable,
    però per la meva gent és precisament tot el contrari: és paraula de lenin (qualificada de xovinista per illetrats) desmuntada per interessos foscos i
    (que l’autocrítica no falli)=> afavorit per errors nostres, perquè calia més temps i més debat.
    La història s’escriu a posteriori, ja veurem si recollirà la visió de Sendero Luminoso,o ambdós, o l’altra…
    .
11. Jordi diu:
    novembre 12, 2010 a les 7:49 pm
    Manel:
    http://img703.imageshack.us/f/2aassembleamovi1986casi.jpg/
    http://img703.imageshack.us/img703/1937/2aassembleamovi1986casi.jpg
    Per a la teva col.lecció
12. Fantassin Manel diu:
    novembre 12, 2010 a les 8:25 pm
    Mercès. Ja posats, a veure si m’ajudes a trobar-ne d’originals, que estic intentant fer un recull i les poques que m’han quedat de l’època són més aviat penoses, com aquesta, de fulls fotocopiats, o pixel·lades tretes dels diaris… De fet les tinc totes al meu facebook i ja veuràs que és una pena!
13. Jordi diu:
    novembre 13, 2010 a les 1:12 am
    A veure què trobo.
    Qui té un bon arxiu de fotos és el General. Encara és viu aquest bon home?
    Ell tenia un bona arxiu de material que convindria recuperar.
    salut
14. Fantassin Manel diu:
    novembre 14, 2010 a les 10:09 am
    Si, però fa molts anys que no el veig. Qui segur que té fotos a dojo sónhttp://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/105708/

L'argument: que estem fins els pebrots d'Espanya !

Nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=3609   
L'argument: que estem fins els pebrots d'Espanya !  

L’argument: que estem fins els pebrots d’Espanya !

 novembre 4, 2010 |  Fantassin Manel |

Era mitjan abril d’enguany a BCN, un amic occitanista originari de Tolosa portava una bona estona discutint amb un altre occità, aquest provinent de Niça i francès convençut. Curiosament, el meu amic no parla occità i l’altre si. La conversa va abastar des del plantejaments revolucionaris (el meu amic és simpatitzant deLibertat!) fins la Batalla de Muret, passant per la llengua.

.

El francès d’origen niçard desqualificava el meu amic en l’aspecte lingüístic a partir de plantejaments fatalistes: “…l’occità és mort, ni tan sols tu el parles, s’ha convertit en l’idioma dels gitanos de Niça…” i secessionistes. Aquests darrers per la via lingüística: “…a Tolosa parleu com en Valencià, en canvi a Niça parlem més semblant al Català, que són idiomes semblants però diferents…” (resulta que està casat amb una murciana i que estiueja a Alacant, de manera que té coneixements, esbiaixats, del nostre país),  i per la via històrica: “…Niça es va incorporar a França al 1860, més tard que Algèria, per tant nosaltres tenim més dret a independitzar-nos que els algerians, però vosaltres, els tolosencs, no teniu aquest dret, perquè sou francesos des del Segle XIII…”

.

En aquell moment jo sentia un avorriment insondable, i em venien al cap trenta-cinc anys de converses similars. Ja sabeu, les típiques amb els espanyols que confonen l’actual regió d’Aragó amb l’antic regne d’Aragó, amb els “llestos” que fonamenten les seves argumentacions en els títols que triaren els nostres líders medievals per autoproclamar-se,  “comte” o “rei”, amb els ignorants del marxisme insultant la intel·ligència amb versets de Marx descontextualitzats… Aarh, bored!  Així doncs, vaig intervenir per sentenciar:

.

-Deixeu-vos estar d’històries! Tant argument poden tenir els espanyols com els catalans com els àrabs per reivindicar Múrcia, si apel·lem als drets històrics!

La seva dona, murciana i també present, va fer un intent de rèplica, però es va fer un embolic idiomàtic, atès que la conversa era en francès, i ho va deixar córrer. Jo vaig continuar:

-Som demòcrates?

Em van fer que si.

-Doncs llavors, qualsevol comunitat pot ser allò que vulgui i que sigui capaç de mantenir viable.

El profrancès niçard em van fer la típica resposta sobre si tenen dret a independitzar-se les comunitats de veïns.

-Tenim dret a considerar que un grup de ciutadans no són majors d’edat per a exercir la democràcia? -vaig demanar.

Van respondre tots que no.

-Doncs ja s’apanyarà la comunitat de veïns que viu en la teva fantasia –li vaig respondre- i, pel que fa al cas occità, si ara tothom tolera (quin remei!) la majoria electoral francesa, quan l’independentisme serà hegemònic s’hauran d’adaptar els altres, com en tota democràcia.

.

El tolosenc romania callat, segurament perquè estaria acostumat a argumentacions limitades en la injustícia històrica, i jo vaig passar llavors a parlar del cas català a partir d’uns texts, del Cercle Català de Negocis, que havia llegit aquell mateix dia. Al final, el niçard es devia atipar de les dades econòmiques sobre com ens aniria de bé sent independents, i va voler tornar als essencialismes d’origen històric, dient-me que els diners estan molt bé, però que per a ser un país independent cal una justificació  històrica. Li vaig respondre tornant a l’argument democràtic però intentant satisfer el matís que em demanava:

-La principal raó històrica per la nostra independència és que “estem fins els pebrots d’Espanya”, i la resta d’arguments històrics, si cal ens els passem també pels pebrots, perquè la història es pot interpretar de moltes maneres però totes les revolucions s’encenen en els presents, i és ara que estem cremats, no tant fa vint anys tot i que la història era la mateixa.

.

Em va donar la raó i ho va lligar amb la revolució francesa (ell, que és francès d’origen italià i que parla occità!), em va dir que molts critiquen la legitimitat de la revolta, però ell creu que no importa si el poble parisenc tenia o no drets històrics per fer allò que va fer, atès que es van autoatorgar el dret i el van exercir per decisió democràtica, i que els catalans tenim el mateix dret. Tot i que, després,  els darrers mots foren per posar en dubte que mai de mai del futur pugui haver el mateix sentiment a Occitània, i que encara menys podrà haver unitat entre tolosencs i niçards.

.

Els mesos posteriors, fins avui mateix, he usat l’argument front aquests espanyols que diuen que no podem ser independents “porqué Cataluña nunca fué reino”. Els dic: “se me’n fot, com si vols que ens acabem d’inventar Catalunya; la raó del nostre independentisme és, fonamentalment, que estem fins els pebrots d’Espanya”. Es descol·loquen, no saben què dir i tornen i tornen a intentar parlar d’història. “Us la podeu ficar on us càpiga, la història; se’ns en fot, ara és només qüestió de pebrots!”

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

.

Etiquetes Política catalana |  7 comentaris »

7 respostes

1. David Morgades i Clopés diu:
   novembre 4, 2010 a les 5:58 pm
   Company, penso que estem arribant a una situació desesperant que per força conduirà ja sigui per pura inèrcia o no a l’assoliment un estat popi.
2. Joan P. diu:
   novembre 4, 2010 a les 5:58 pm
   Molt bona Fantassin Manel,
   Ja que ells la història se la fan a mida, una bona estratègia es sortir-se’n sense allargar massa la discussió. A la fi, tot es fa “per pebrots”, altra cosa és voler-ho justificar o no!!.
   Visca la Pàtria
3. Fantassin Manel diu:
   novembre 4, 2010 a les 6:57 pm
   Suposo que amb els arguments passa com en l’economia, que cal diversificar. En aquest sentit, ha estat una ventada d’aire fresc tota la bateria d’arguments del CCN.
   Tot i així, encara hi ha molta gent enganxada a haver de donar explicacions com si ens haguessim de jutificar en la història, i com ells criden més, al final desgasta i no val la pena. Si us doneu un passeig virtual pels videos catalanistes del youtube i llegiu els comentaris, veureu la mar de gent que hi ha encara enganxada a debats de lluç sobre si el Comtat de Barcelona era subsidiari o no de no-se-qui.
   Això, a més d’avorrir, desgasta i deprimeix. Es més engrescador enviar-los directament a prendre pel sac :-D
4. Eduard m.a. diu:
   novembre 4, 2010 a les 10:09 pm
   És exactament això, Fantassin Manel.
   Hem perdut segles, intentant convèrcer els espanyols que tenim algún dret, i implorant que ens el reconeguessin.
   I sempre s’han rigut de nosaltres i ens han pres el pèl i els diners.
   ( I encara hi ha avui dia qui diu que es proposa conseguir que ens atorguin el dret a pactar amb ells la mesura de l’expoli ).
   Només serem una nació de debó, quan comencem a pensar i a actuar d’acord amb els nostres propis interesos com a catalans, sense ni tans sols pensar en el que en puguin pensar ells.
5. Fantassin Manel diu:
   novembre 4, 2010 a les 11:52 pm
   És això, efectivament!
6. Pere M. diu:
   novembre 4, 2010 a les 11:58 pm
   Republicà convençut sempre m’ha emprenyat haver de justificar la raó de ser del meu país en reialmes i nissagues nobiliàries.
   Per això estic amb el plantejament del Fantassin que resumiria:
   La història ens la passem per l’engonal.
   Volem ser independents perque entenim els pebrots plens
7. Fantassin Manel diu:
   novembre 5, 2010 a les 7:27 am
   …i perquè al final tindrem pebrots per fer les coses per pebrots, sense haver de donar explicacions i molt menys convèncer l’enemic