Era mitjan abril d’enguany a BCN, un amic occitanista originari de Tolosa portava una bona estona discutint amb un altre occità, aquest provinent de Niça i francès convençut. Curiosament, el meu amic no parla occità i l’altre si. La conversa va abastar des del plantejaments revolucionaris (el meu amic és simpatitzant de
Libertat!) fins la Batalla de Muret, passant per la llengua.
.
El francès d’origen niçard desqualificava el meu amic en l’aspecte lingüístic a partir de plantejaments fatalistes: “…l’occità és mort, ni tan sols tu el parles, s’ha convertit en l’idioma dels gitanos de Niça…” i secessionistes. Aquests darrers per la via lingüística: “…a Tolosa parleu com en Valencià, en canvi a Niça parlem més semblant al Català, que són idiomes semblants però diferents…” (resulta que està casat amb una murciana i que estiueja a Alacant, de manera que té coneixements, esbiaixats, del nostre país), i per la via històrica: “…Niça es va incorporar a França al 1860, més tard que Algèria, per tant nosaltres tenim més dret a independitzar-nos que els algerians, però vosaltres, els tolosencs, no teniu aquest dret, perquè sou francesos des del Segle XIII…”
.
En aquell moment jo sentia un avorriment insondable, i em venien al cap trenta-cinc anys de converses similars. Ja sabeu, les típiques amb els espanyols que confonen l’actual regió d’Aragó amb l’antic regne d’Aragó, amb els “llestos” que fonamenten les seves argumentacions en els títols que triaren els nostres líders medievals per autoproclamar-se, “comte” o “rei”, amb els ignorants del marxisme insultant la intel·ligència amb versets de Marx descontextualitzats… Aarh, bored! Així doncs, vaig intervenir per sentenciar:
.
-Deixeu-vos estar d’històries! Tant argument poden tenir els espanyols com els catalans com els àrabs per reivindicar Múrcia, si apel·lem als drets històrics!
La seva dona, murciana i també present, va fer un intent de rèplica, però es va fer un embolic idiomàtic, atès que la conversa era en francès, i ho va deixar córrer. Jo vaig continuar:
-Som demòcrates?
Em van fer que si.
-Doncs llavors, qualsevol comunitat pot ser allò que vulgui i que sigui capaç de mantenir viable.
El profrancès niçard em van fer la típica resposta sobre si tenen dret a independitzar-se les comunitats de veïns.
-Tenim dret a considerar que un grup de ciutadans no són majors d’edat per a exercir la democràcia? -vaig demanar.
Van respondre tots que no.
-Doncs ja s’apanyarà la comunitat de veïns que viu en la teva fantasia –li vaig respondre- i, pel que fa al cas occità, si ara tothom tolera (quin remei!) la majoria electoral francesa, quan l’independentisme serà hegemònic s’hauran d’adaptar els altres, com en tota democràcia.
.
El tolosenc romania callat, segurament perquè estaria acostumat a argumentacions limitades en la injustícia històrica, i jo vaig passar llavors a parlar
del cas català a partir d’uns texts, del
Cercle Català de Negocis, que havia llegit aquell mateix dia. Al final, el niçard es devia atipar de les dades econòmiques sobre com ens aniria de bé sent independents, i va voler tornar als essencialismes d’origen històric, dient-me que els diners estan molt bé, però que per a ser un país independent cal una justificació històrica. Li vaig respondre tornant a l’argument democràtic però intentant satisfer el matís que em demanava:
-La principal raó històrica per la nostra independència és que “estem fins els pebrots d’Espanya”, i la resta d’arguments històrics, si cal ens els passem també pels pebrots, perquè la història es pot interpretar de moltes maneres però totes les revolucions s’encenen en els presents, i és ara que estem cremats, no tant fa vint anys tot i que la història era la mateixa.
.
Em va donar la raó i ho va lligar amb la revolució francesa (ell, que és francès d’origen italià i que parla occità!), em va dir que molts critiquen la legitimitat de la revolta, però ell creu que no importa si el poble parisenc tenia o no drets històrics per fer allò que va fer, atès que es van autoatorgar el dret i el van exercir per decisió democràtica, i que els catalans tenim el mateix dret. Tot i que, després, els darrers mots foren per posar en dubte que mai de mai del futur pugui haver el mateix sentiment a Occitània, i que encara menys podrà haver unitat entre tolosencs i niçards.
.
Els mesos posteriors, fins avui mateix, he usat l’argument front aquests espanyols que diuen que no podem ser independents “porqué Cataluña nunca fué reino”. Els dic: “se me’n fot, com si vols que ens acabem d’inventar Catalunya; la raó del nostre independentisme és, fonamentalment, que estem fins els pebrots d’Espanya”. Es descol·loquen, no saben què dir i tornen i tornen a intentar parlar d’història. “Us la podeu ficar on us càpiga, la història; se’ns en fot, ara és només qüestió de pebrots!”
novembre 25, 2010 a les 11:57 am
novembre 25, 2010 a les 12:38 pm
el que més s’asembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres
i tant les que son domiciliades a fora com les que son domiciliades dins de Catalunya
novembre 25, 2010 a les 5:17 pm
(dic que els comunistes polonesos ningú els qualificava de “esquerra” ni a “solidaritat” de dreta. El mateix anarquisme ha oscilat des de postures col·lectivistes fins al liberalisme més ianqui en funció de qui era l’enemic)
de tal manera que “dreta” és solament resistència als canvis.
.
M’EXPLICO: No nego les característiques que té el terme a Europa (liberalisme, democràcia cristiana…), però no podem limitar-nos a definicions etnocèntriques.
.
Per tant crec més útil l’accepció que definició:
“Es coneix com “dreta” el segment de l’espectre polític associat a qualsevol de les postures oposades a les posicions de transformació igualitarista de la societat”. Engloba per tant a corrents ideològiques molt diverses la separació de les quals depen d’allò que consideren prioritari (nacionalisme, tradicions, conservadurisme polític, ordre social, sistemes d’explotació dels recursos naturals…)”
.
Seria l’explicació per la qual la dreta catalana (CiU) ha rebutjat optar per la Independència.
novembre 25, 2010 a les 6:55 pm
novembre 25, 2010 a les 7:21 pm
De tota manera, aquest “cal treballar per aconseguir-la”, que dius, jo no l’he sentit mai a CiU ni l’he llegit. Pot haver estat en boca d’algún dirigent de CiU però si està escrita en algun document oficial del partit (que m’estranyaria) t’agrairé que me la facis arribar.
novembre 26, 2010 a les 12:46 pm
novembre 26, 2010 a les 2:01 pm
“que cal treballar per aconseguir la independència”.
.
T’asseguro que poques coses em farien més feliç, perquè hauràs vist com sempre situo l’assumpció oberta de la independència
per part de la dreta
com el pas més vital que requereix el nostre país.
.
Em podries fer arribar la ressenya?
novembre 26, 2010 a les 5:47 pm
novembre 26, 2010 a les 7:11 pm
Qualsevol país normal te dretes i esquerres, entec com a dreta la que intenta conservar el sistema tal com està i esquerra la que espera que evolucioni i canvïi però quan es tracta d’una nació sense estat i que lluita per la seva independència l’acció ha de ser transversal (amb tots els límits que poguem posar a la transversalitat) això ja fa temps que és va definir com a Front Patriotic.