Els quatre eixos del catalanisme
M'afegeixo al debat sobre la "Refundació del Catalanisme" coincidint en el temps amb altres intents de "refundació del catalanisme" que fan esforços per mantenir (contradictòriament, contra-natura i contra els temps que corren) fossilitzat el concepte en el regionalisme i fent-lo compatible amb la nacionalitat de l'opressor i dels seus aliats (de classe, partidaris i sipais) a casa nostra.
http://www.google.es/search?hl=ca&rlz=1T4SUNA_enES262ES262&q=%22refundaci%C3%B3+del+catalanisme%22&btnG=Cerca&meta =
Podríem dir que no cal refundar allò que no va ser mai fundat i que només respon a les estratègies electorals convergents. Doncs jo crec que si és un bon moment per a readaptar als nous temps un terme molt habitual en la politica catalana (i usat com a distintiu de ser "dels nostres"), un terme que és al mateix temps equívoc (en tant que inclou dins seu el "espanyolisme moderat").
Al segle XXI hi ha dos projectes nacionals possibles: l'espanyol (per molt que esdevingués federalista) i el català (constituint-se en estat independent i confederat, amb els estats veïns, dins el projecte macroestatal europeu). Acceptar que som espanyols, per molt autònoms i folkòrics que siguem, és l'opció espanyola, és a dir, és espanyolisme. El catalanisme modern no hauria de poder ser compatible amb l'espanyolisme.
A Europa ja han passat a la història les preses de palaus d’hivern i les revoltes a la cubana, a l’algeriana o a la vietnamita. Actualment estem en època de rebaixes i de transversalitats (que és un eufemisme per a permetre l’aproximació de la dreta a postulats més patriòtics que fins ara interessos inconfessables els havien impedit assumir). Però l'adaptació a la "pau europea" i a les "transversalitats" no implica que els vells conceptes, des de l’època de Francesc Macià, hagin de ser proscrits, sinó simplement que cal adaptar-los, atès que la situació potser ja no és d’ocupació clara i dura, però tampoc és menys cert que continuem sotmesos i espoliats pel veí.
Una prova d’això és que d’aquells quatre eixos que havien d’aglutinar les classes populars catalanes sota una direcció política comunista als anys vuitanta (amb formes diferents, amb noms diferents, de forma gairebé espontània) s’ha bastit el catalanisme modern. I la dreta més dreta en continua en frontal rebuig. Fixeu-vos:
1. Només l’espanyolisme dur rebutja la unitat nacional dels catalans. Tampoc els espanyols es reivindiquen exclusivament de “Castilla la Vieja” ni els estats federals, com USA, es reivindiquen com a “nacionals de cada estat i després ja ens federarem” sinó que l’essència de la nacionalitat és el conjunt de la nació, ni nosaltres no veig que haguem de ser menys. La Catalunya que coincideix amb una regió espanyola és una concepte espanyol, el catalanisme no pot abastar menys que de les Corberes al Segura a Fraga i a Maó.
2. Només els espanyolistes durs afirmen que la sobirania té el límit de cost, al mateix temps que declaren doctrinàriament tot el contrari en referència a conceptes com la Democràcia, Espanya o la Constitució, i aplaudeixen les declaracions d’altres països com USA o França que no posen cap límit de cost a la llibertat nacional.
3. El catalanisme continua fent aigües en els grans sectors empresarials i entre aquells que ho defineixen com una ideologia en si mateixa. Per contra, el catalanisme continua nodrint-se de les reivindicacions lligades a la precarietat social i laboral i a l’espoli econòmic, al jovent i a la terra. No sorgeixen pas reivindicacions a l’edifici de la Borsa ni hi ha pinyes per a reivindicar-se més patriota entre els líders de la dreta més dretana, sinó que el motor del patriotisme està entre la gent treballadora. Igualment l’objectiu d’una majoria social que ens permeti assumir la sobirania no estarà al cercle d’empresaris donants d’embarcacions esportives a la família reial, sinó entre els nous catalans i entre els no tan nous però que tampoc no arriben a final de mes.
4. Finalment cal reconèixer que la nova Europa fa més fàcil la concreció dels objectius del catalanisme, perquè si fins ara molts catalanistes sofrien la contradicció entre el sentit comú i la utopia de l’estat propi i s’acontentaven amb proclames federalistes, ara la “independència” esdevé uns senzilla reestructuració interna del futur macroestat anomenat Europa.
En conclusió, quins són els quatre punts que cal impulsar com a definitoris del catalanisme:
1. L’àmbit territorial del catalanisme va de les Corberes al Segura. Per sota d’aquest àmbit només hi ha regions espanyoles.
2. Cap amenaça, cap preu, ni la vida... val més que la llibertat i, per descomptat, que la llibertat dels pobles.
3. El catalanisme no és una ideologia sinó que és una component bàsica de totes les necessitats de benestar del poble i, per tant, component de totes les lluites populars.
4. No hi ha catalanisme sense l’objectiu explícit de constituir-se en un estat diferent d’Espanya.
M'afegeixo al debat sobre la "Refundació del Catalanisme" coincidint en el temps amb altres intents de "refundació del catalanisme" que fan esforços per mantenir (contradictòriament, contra-natura i contra els temps que corren) fossilitzat el concepte en el regionalisme i fent-lo compatible amb la nacionalitat de l'opressor i dels seus aliats (de classe, partidaris i sipais) a casa nostra.
http://www.google.es/search?hl=ca&r
Podríem dir que no cal refundar allò que no va ser mai fundat i que només respon a les estratègies electorals convergents. Doncs jo crec que si és un bon moment per a readaptar als nous temps un terme molt habitual en la politica catalana (i usat com a distintiu de ser "dels nostres"), un terme que és al mateix temps equívoc (en tant que inclou dins seu el "espanyolisme moderat").
Al segle XXI hi ha dos projectes nacionals possibles: l'espanyol (per molt que esdevingués federalista) i el català (constituint-se en estat independent i confederat, amb els estats veïns, dins el projecte macroestatal europeu). Acceptar que som espanyols, per molt autònoms i folkòrics que siguem, és l'opció espanyola, és a dir, és espanyolisme. El catalanisme modern no hauria de poder ser compatible amb l'espanyolisme.
A Europa ja han passat a la història les preses de palaus d’hivern i les revoltes a la cubana, a l’algeriana o a la vietnamita. Actualment estem en època de rebaixes i de transversalitats (que és un eufemisme per a permetre l’aproximació de la dreta a postulats més patriòtics que fins ara interessos inconfessables els havien impedit assumir). Però l'adaptació a la "pau europea" i a les "transversalitats" no implica que els vells conceptes, des de l’època de Francesc Macià, hagin de ser proscrits, sinó simplement que cal adaptar-los, atès que la situació potser ja no és d’ocupació clara i dura, però tampoc és menys cert que continuem sotmesos i espoliats pel veí.
Una prova d’això és que d’aquells quatre eixos que havien d’aglutinar les classes populars catalanes sota una direcció política comunista als anys vuitanta (amb formes diferents, amb noms diferents, de forma gairebé espontània) s’ha bastit el catalanisme modern. I la dreta més dreta en continua en frontal rebuig. Fixeu-vos:
1. Només l’espanyolisme dur rebutja la unitat nacional dels catalans. Tampoc els espanyols es reivindiquen exclusivament de “Castilla la Vieja” ni els estats federals, com USA, es reivindiquen com a “nacionals de cada estat i després ja ens federarem” sinó que l’essència de la nacionalitat és el conjunt de la nació, ni nosaltres no veig que haguem de ser menys. La Catalunya que coincideix amb una regió espanyola és una concepte espanyol, el catalanisme no pot abastar menys que de les Corberes al Segura a Fraga i a Maó.
2. Només els espanyolistes durs afirmen que la sobirania té el límit de cost, al mateix temps que declaren doctrinàriament tot el contrari en referència a conceptes com la Democràcia, Espanya o la Constitució, i aplaudeixen les declaracions d’altres països com USA o França que no posen cap límit de cost a la llibertat nacional.
3. El catalanisme continua fent aigües en els grans sectors empresarials i entre aquells que ho defineixen com una ideologia en si mateixa. Per contra, el catalanisme continua nodrint-se de les reivindicacions lligades a la precarietat social i laboral i a l’espoli econòmic, al jovent i a la terra. No sorgeixen pas reivindicacions a l’edifici de la Borsa ni hi ha pinyes per a reivindicar-se més patriota entre els líders de la dreta més dretana, sinó que el motor del patriotisme està entre la gent treballadora. Igualment l’objectiu d’una majoria social que ens permeti assumir la sobirania no estarà al cercle d’empresaris donants d’embarcacions esportives a la família reial, sinó entre els nous catalans i entre els no tan nous però que tampoc no arriben a final de mes.
4. Finalment cal reconèixer que la nova Europa fa més fàcil la concreció dels objectius del catalanisme, perquè si fins ara molts catalanistes sofrien la contradicció entre el sentit comú i la utopia de l’estat propi i s’acontentaven amb proclames federalistes, ara la “independència” esdevé uns senzilla reestructuració interna del futur macroestat anomenat Europa.
En conclusió, quins són els quatre punts que cal impulsar com a definitoris del catalanisme:
1. L’àmbit territorial del catalanisme va de les Corberes al Segura. Per sota d’aquest àmbit només hi ha regions espanyoles.
2. Cap amenaça, cap preu, ni la vida... val més que la llibertat i, per descomptat, que la llibertat dels pobles.
3. El catalanisme no és una ideologia sinó que és una component bàsica de totes les necessitats de benestar del poble i, per tant, component de totes les lluites populars.
4. No hi ha catalanisme sense l’objectiu explícit de constituir-se en un estat diferent d’Espanya.
Bon jorn i salut a totes i a tots!
