Obama ...mande?

Estava senguint el discurs pronunciat per Obama a Berlín davant de la joventut europea i només podia pensar com hauria estat el mateix acte a Barcelona. La resposta a les magnètiques paraules de l'orador eren massives per part dels 200.000 seguidors de l'acte. A Barcelona em temo que la gent hauria respost: ....mande? ...lo cualo de qué? Em temo que tenim dos greus problemes idiomàtics, ni tenim el català necessari per a ser dignament catalans ni l'anglès necessari per a ser dignament europeus.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

L'heroica lluita d'els Mossos d'Esquadra contra els CAT de les matrícules dels catalans

El dia que es despertin convençuts d'estar imbuïts de dignitat els diputats o els dirigents d'ERC, i potser també aquells d'ICV, de CiU i fins del PSC que se senten malament quan els manen mirar cap a un altre costat, podrien demanar públicament que s'aclareixi qui és l'últim responsable de que els Mossos d'Esquadra multin els ciutadans que porten el cat o de que no se sancioni als Mossos que pel seu compte se signifiquen en la creuada contra els nostres símbols.

Precisament per dignitat algú de la Generalitat hauria de proclamar la consigna d'aplicar la tolerància (o tenir el pebrots de dir que a partir d'ara no hi haurà tolerància) per aquesta estupidesa de la persecució d'enganxines catalanes més pròpia de la policia franquista.

En cas contrari potser caldria iniciar una campanya política en contra del conseller del govern català responsable dels mossos.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

http://www.radiocatalunya.ca/noticia/8640/

Notícies
PORTAR EL "CAT", UN DELICTE ? 16.07.2008 - 13:37
"Portar el CAT, un delicte?" Dissabte 12 de Juliol a la matinada, el meu germà fou aturat per una patrulla dels mossos (un furgó i un cotxe) a l’entrada d’Aiguafreda - El Montanyà (venint direcció Vic). El meu germà es pensava que l’aturada dels mossos seria per revisar el permís de conduir , els cinturons de seguretat, o un control d’alcholèmia, doncs, oh sorpresa!, perquè el motiu de l’aturada va ser per portar tapada la E d’Espanya de la placa amb el CAT. L’agent, li va dir que o treia l’adhesiu o l’immobilitzaria el vehicle; el meu germà ho va intentar, no obstant, i veient- que no es podia treure, se li va posar finalment una multa de 92,86 euros, com si hagués comès un gran delicte de trànsit. Quin va ser el motiu de la sanció? Doncs infringir l’article 49.1 del RGV (Reglament general de vehicles). El fet denunciat pel mosso és literalment: «circular amb el vehicle amb les plaques de matricula que no són perfectament visibles o llegibles (s’observa un adhesiu blau a la placa davantera i a la posterior)». Si l’objectiu d’una bona visibilitat i llegibilitat de les plaques, és la identificació del vehicle i per tant del seu propietari, no entenc que té a veure que tu portis sobre la E d’Espanya un CAT, quan els números de la placa es veuen perfectament i quan comproves (revisant la documentació) que es tracta d’una placa legal de l’Estat espanyol. El teu objectiu d'identificació del vehicle perd el sentit un cop fet aquest exercici; el que vull dir és que, en definitiva, els agents sabien que aquell cotxe era de l'Estat espanyol i no de Rússia (per dir alguna cosa). Per què doncs, sabent que aquell vehicle podia ser identificat i que no suposava cap perill, va ser multat? Quin era el vertader objectiu dels mossos? Identificar el vehicle? O realment era l’escarment d’una petita dissidència quotidiana com és portar el CAT sobre la E? Per altra banda, em sembla totalment descabellada l’amenaça d'immobilització del vehicle, com si portar un CAT fos un perill públic! Però, quina vergonya! Quanta incompetència! Amb tot, podem arribar a una conclusió: l'aplicació de la llei no és neutral ni apolítica, perquè segons el mosso/mossa que ens trobem, portar un CAT pot ser motiu de multa o fins hi tot d'immobilització! No culparé tot el cos dels mossos, però si que acuso tots aquells agents que s’encarreguen, fent us del seu poder (jo diria fent abús de poder), de reprimir tota desobediència civil per petita que sigui. La història ens demostra que els mossos van ser creats per reprimir les ànsies de llibertat del poble català i ja veiem que hi ha agents que si per ells és continuaran empresonant, pegant i multant aquells que defensin la llibertat del poble català. Això si, ara ho faran en català. Cal seguir amb la dissidència per petita que sigui, per dignitat i per dir: aquí estem! Artur Rubinat Lacuesta Estudiant de Ciències Polítiques Informa: OPINIO NACIONAL.COM

Ramon Subirats i Coral

Llibertat.cat - La memòria independentista: Ramon Subirats i Coral:

http://www.llibertat.cat/content/view/3254/1/

Cartells gegants d’OFICINAS EN ALQUILER de Cushman & Wakefield (Layetana Inmobiliaria)

Cartells gegants d’OFICINAS EN ALQUILER de Cushman & Wakefield (Layetana Inmobiliaria)

No és bo donar-li la raó a un paranoic i la persona amb qui conversava al davant del Centre Comercial Glories de BCN (a tocar de la Torre Agbar) té molts punts per a obtenir un diagnòstic en aquest sentit, donat que està convençut de que la Legislació catalana de Política Lingüística sols pretén fer als rics més rics a base de donar-los l’exclusivitat de l’ús de l’espanyol a Catalunya.

Quan intento fer-li veure el contrari ell es limita a assenyalar les multes als petits comerços que solament retolen en espanyol sense que ningú multi els cartells gegants de 10 metres d’alçada com el que tenim al davant, retolats única, íntegrament i ostensible en espanyol.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

L’Eurocopa ha sacsejat la nació catalana

Un fantasma de realisme a sacsejat Catalunya; acostumats com estem els catalans a mirar-nos el melic ara resulta que potser els nous immigrants equatorians són l’avançada espanyolista que celebra els gols de l’opressor, i resulta que aquella meitat tan espanyola de ciutadans de Catalunya no està tan adormida com ens han fet pensar les eleccions autonòmiques i, pitjor encara, els catalans de pedra picada, els lectors de l’Avui, se senten orgullosament ecspanyols (“els ha il·lusionat la selecció espanyola”) en un 46 per cent i, a més, un 34 per cent se senten espanyols. Espanya ens prohibeix competir per manca de cultura democràtica (estan a anys llum dels anglesos), però necessita jugadors catalans per fer alguna cosa decent cada mig segle, i a més no solament té l’adhesió alienada de l’esclau sinó que fins i tot aquells jugadors que crèiem que eren dels nostres han resultat estar al seu servei, com en Xavi, que ha quedat ben marcat.

En aquesta conjuntura, la Pilar Rahola l’encerta quan diagnostica que bona part del prestigi català, que facilitava la renúncia a l’espanyolitat de tants nouvinguts, era en realitat producte del desprestigi espanyol, però això ara ja és més difícil, donat que –ni que sigui amb diners catalans- Espanya ha enllestit el procés iniciat pels “nuevos nacionalistas españoles” de Felipe González i ja és un estat modern que pot aportar orgull als espanyols i també als orfes de nacionalitat catalana.

I, per l’altra banda, els resistents ens apuntem a “no parar de fer coses”. Això de “fer coses” potser marcarà la diferència entre estar preparats, en cas de que la història ens doni una oportunitat, o perdre la hipotètica oportunitat. En Salvador Cardús parla de fer el salt endavant. Donada la manca de masses revoltades, el pas endavant s’haurà d’entendre com la gosadia dels activistes. A partir d’aquesta gosadia hi ha punts de vista per a tots els gustos, des dels leninistes, que no tenen por a la reacció dels enemics, interns o externs, per allò de que “quan pitjor millor”, fins als democristians, partidaris de continuar l’estratègia d’aglutinar, contentes i barrejades, les heterogènies masses que se senten majoritàriament espanyoles en termes civils però catalanistes en allò folklòric, de cara a mantenir al poder èlits polítiques de confiança, per tal d’anar resistint amb una certa dignitat, i qui dia passa any empeny.

Per reforçar la primera de les opcions, una anècdota, el comentari d’un conegut, de nacionalitat quebequesa, que m’ha felicitat –i per extensió a tots els que vivim entre les Corberes i el Segura- per la idea catalana de posar una data a la independència, el 2014. Li he hagut de dir que la cosa no és tan clara com ell creu, que en última instància no és més que una tàctica electoral a l’estil de la d’Ibarretxe i que, segons algun destacat catalanista regional escpanyol de CiU, és un error perquè l’ús d’aquesta data pot dur noves frustracions al poble català. L’amic, en canvi, m’ha insistit en què les dates liminals són útils per engrescar la població, i que de frustració ja en tenim cada dia i ja no ve d’aquí, i que l’únic que passa és que aquests dirigents no són aigua clara.

Tornant a en Cardús, si la disjuntiva és entre la Catalunya decadent que constata la Rahola i l’anar fent petites coses –que diu l’Enric Canela- des de la militància de formigueta, aprofitant també les febleses de l’enemic, fem-ho! En aquest sentit, quan més soroll fem, millor! L’objectiu del 2014 ha de focalitzar totes les energies, totes les planificacions, hem de considerar-la una idea-força, una fita real, un límit. Que serà frustrant? Més que ara? No ho crec pas!

Bon jorn i salut a totes i a tots!