-No pot ser!
De sobte sentia com una mena d'embriaguesa pecaminosa sobreposant-se a la sensació d'infart de fa sols uns segons. El temps passava lent en aquells segons però per Mohammed Kheja la diferència entre tenir unes fraccions de segon i tenir uns segons pot ser la diferència entre la vida i la mort.
-"Mohamé Queja"! -proclamà el policia espanyol-. Se parece, como todos los nombres moros, pero el que buscamos se llama "Gesha".
-Lload sigui Déu el misericordiós! -pensà- els policies espanyols hauran rebut el seu nom per telèfon. Donat que aquell nom, del passaport robat que duia, va passar a la grafia llatina a França o al Marroc, segueix la fonètica francesa. Segurament si hagués fet els papers a Espanya l'haurien escrit "Gesha". I també per sort aquest policia no està gaire cultivat.
Novament s'horroritzà quan va veure el passaport passar per les mans dels diferents agents que, per pura prepotència, el tenien retingut i encanonat mentre feien veure que eren pèrits de l'anàlisi de documents, llegint cadascú en veu alta el mateix nom mal pronunciat.
Tanmateix, un dels homes que esperava torn duia una insígnia de la policia de Catalunya. No tenia cap dubte de que aquest no llegiria en espanyol "Queja" sinó que entendria allò que els espanyols dirien "Gesha", perquè la forma com escriuen aquests sons els catalans és similar a la francesa.
Quan el mosso d'esquadra prengué aquell passaport a Mohammed Kheja no va dubtar ni un moment a saltar damunt dels homes que l'encanonaven, ara ja mig distrets, fent-los caure per terra i fugint. No tenia por de morir, sinó de ser novament empresonat i torturat.
Només feia quatre dies que havia tornat de Guantánamo. Només feia cinc dies estava disposat a ser un agent secret dels Estats Units, perquè aquell àrab -i bon musulmà-, que intercedia al seu favor sempre que els infidels el terroritzaven, l'havia convençut. Aquell home havia cregut en la seva innocència, havia convençut els seus carcellers de que la detenció era un error, que l'havien confós amb algú altre, algú tan cruel com per massacrar innocents.
També sentia altres sensacions desagradables, com culpa i vergonya, i no sabia massa bé per què, però va sentir-se alleugerit quan va acceptar convertir-se en espia. També les amistats que va fer entre els ciutadans araboamericans que van interessar-se per ell, visitant-lo, així com les fotos i vídeos que aquests van mostrar-li sobre la felicitat i la llibertat que tenien els musulmans a Amèrica per a practicar la seva fe, van acabar de convèncer-lo.
Tot va tornar a capgirar-se amb la visita dels agents que venien a fer-se càrrec d'ell. Va resultar que eren espanyols i que se l'emportarien a Madrid. Fins i tot van donar-li una nova identitat, amb un passaport d'algú que deien que ja no el necessitava, així com una feina tapadora i un pis de lloguer a Madrid. Però aquests homes van fer-lo sentir-se invisible, parlant amb el seu protector àrab de Guantánamo com si ell no estigués davant o com ni no pogués entendre'ls. Bocamolls, potser havien rebut instruccions de ser discrets, però quan l'ara ja anomenat Mohammed va voler presumir que també sabia parlar català juntament amb els altres set idiomes que dominava, els agents espanyols es van descontrolar ...i de pas van xerrar massa:
-Para que te enteres, no te seleccionamos por hablar la jerga catalanufa, es más, eso te hace sospechoso de ser un moro filocatalino. Te seleccionamos por saber idiomas importantes, por no tener familia, por no ser anticristiano y porque no te mosqueas cuando te llaman moro.
-Por qué creeis saber todo eso de mi? -va demanar, incrèdul.
Els altres van respondre amb posat prepotent i sense poder amagar al seva satisfacció:
-De tu conversación con cierta turista rubia en tu país que en el último momento no te supiste llevar a la cama.
Havia conegut una turista espanyola feia cinc anys. Ara recordava com ella li havia preguntat com no se sentia insultat per termes racistes com "moro" i ell havia estat encantat d'explicar-li que "moro" no feia referència al color de la pell, o sigui, a moreno, sinó que era a l'inrevés. En les províncies del nord de l'imperi romà, i també segles després, la gent parlava de tenir la pell bruna o bronzejada com els andalusos o com els moros, és a dir, que semblaven moros -estaven amorenits- de tan bruns. I també recordà com li havia explicat que els moros eren, en l'antiguitat, els dignes ciutadans romans i cristians de la província romana de Mauritània. I que en la conquesta àrab d'Hispània encara eren cristians. I que el mateix bisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invassores. Més tard serien islamitzats i arabitzats. En realitat no sabia segur, ni li importava, si allò era veritat o no, però així va recordar haver-ho sentit a l'escola, de petit, i així ho va utilitzar per a intentar lligar amb la rossa turista espanyola, fent-se el llest però sense que en realitat tingués cap interès per cap altra història que no fos la del futbol.
Allò que acabaven de fer-li entendre els agents espanyols era que va ser seleccionat molt abans de cap atemptat, i que sols els interessava per prescindible, donada la manca de família, i per certes habilitats. També que una espia espanyola -probablement psicòloga- va acabar de fer-ne un perfil, considerant-lo apte per a ser manipulat si prèviament era raptat amb falses acusacions i posteriorment mancat de drets humans, maltractat i enganyat amb falsos amics als quals deuria confiança i gratitud.
La seva fugida posterior fou de pel·lícula i, com a les pel·lícules, semblava que hauria d'acabar mort a pocs metres de França on havia pensat que podria amagar-se. Els policies, sorpresos per la reacció de qui no creien que fos el fugitiu que cercaven, intentaven recuperar l'equilibri i disparar les seves armes. Després de córrer uns metres més cap a la ja ara inexistent duana fronterera, i tot just amagat darrere d'un cotxe, començaven a sonar els primers trets. Després la foscor...
Cinc anys més tard sortia de la presó de La Santé, a París. Havia fet bons amics i sempre els deia que havia tornat a néixer quan va obrir els ulls i li van explicar que els gendarmes l'havien pres a la seva banda de la frontera i no van atrevir-se a lliurar-lo als espanyols fins que no ho decidís alguna autoritat. A partir d'aquí, malgrat les ganes que tenien els francesos per lliurar-lo, tot va complicar-se: la justícia espanyola no va aportar la documentació necessària, les dades eren errònies i contradictòries, a més Mohamed Kheja portava documents que semblaven indicar que es tractava d'un agent espanyol, i havia dubtes sobre el seu comès a França. Finalment l'advocat assignat -que en privat va confessar-li ser un agent de l'espionatge francès- va explicar-li que havien negociat amb els espanyols el seu alliberament previ empresonament -també amb acusacions falses- durant cinc anys a França, si en aquell temps no feia declaracions a la premsa. La decisió definitiva va venir amb la intercessió d'una ONG en la qual confiava que es va comprometre a fer-lo desaparèixer d'immediat quan, al cap de cinc anys, sortís de La Santé, no fós que al poc de sortir una bala perduda el silenciés per sempre.
Estava a la porta de la presó acomiadant-se dels amics i esperant la furgoneta de l'ONG que l'amagaria. Prèviament havia telefonat a la cinquantena de persones vinculades a mitjans de comunicació als quals havia explicat la història, per dir-los que ja podien publicar-la, no fos cas que, per atzar, no visqués un nou dia.
-Com vas dir que t'havies salvat? M'ho vas explicar però no ho recordo -li demanà el company de cel·la.
-Gràcies a saber català -va respondre mentre s'encaixaven en un abraçada.
Dignitat, integritat = valentia! 
September 11 th
