L'Ahmed i el Moha

A les 10 del matí el carrer de l'Hospital ja desborda d'activitat però encara sembla un poble agradable perquè fa una mica de fresqueta. D'aquí a dues hores estarà atapeït però ara encara dóna gust passejar-hi.

Els turistes desdejunen a les terrasses i l'Ahmed i el Moha vigilen. L'Ahmed és marroquí i, tot i ser més blanc que un suec, la veritat és que té un aspecte no gens recomanable: qualsevol el confondria, d'entrada, amb un ionqui. L'altre és conegut per tothom com "el Moha". Es maurità i, al contrari del seu amic, la seva pell fosca revela avantpassats negres. A més és d'allò més presumit i acostuma a vestir a la "última". En tot cas ambdós tenen en comú que no sembla que tinguin avui gaire feina, en Sherlock Holmes els qualificaria de "gent ociosa".

De sobte una corredissa. Després uns crits avisant la turista americana, de pell negra, que seu en una terrassa del bar, que li han pres la bossa. La noia corre deixant l'altra motxilla sota la taula. Algú altre agafa la motxilla i la guarda damunt dels genolls sense allunyar-se. Es tracta d'una senyora d'uns seixanta anys amb la cara picada que vol protegir les pertinences de la turista o que potser se sent cohibida perquè totes les mirades, arrel de l'enrenou, s'han clavat en ella quan la turista ha sortit esverada.

La víctima americana torna acompanyada de l'Ahmed. En canvi en Moha encara corre perseguint el lladre, però a punt de desistir. Al cap d'un minut es reuneix amb el seu amic Ahmed i amb la turista.

En Pere també forma part del paisatge del carrer. Nascut "Pedro" a Andalusia fa setanta anys, sempre explica que quan va arribar al Raval li va fer pena veure com molts dels seus compatriotes esdevenien delinqüents o marginals, i va decidir integrar-se en la població d'origen, que segons repeteix sovint, segurament per la necessitat de justificar-se, diu que era un població majoritàriament murciana però que parlava en català. Per això, diu, ell no volia semblar menys hàbil i menys integrat que els seus veïns, i va decidir fer-se dir Pere des del primer dia i parlar en català. Tot i això encara conserva l'accent xava.

En Pere increpa l'Ahmed i en Moha:
-Per què us hi fiqueu? A veure si un dia us tallaran el coll!

L'Ahmed està furiós:
-Aquests equatorians!

En Pere el torna a recriminar:
-Com saps que són equatorians?

-És igual, sudaques! Llatins en general! -respon l'Ahmed.

En Pere torna a corregir-lo:
-Prou que et queixaves quan la gent confonia els delinqüents algerians amb marroquins!

L'Ahmed li respon:
-Els marroquins som honrats botiguers del carrer i la gent ens inclou en l'etiqueta de "moros delinqüents", oi? Doncs els llatins són sudaques! I m'hi fico perquè, sinó, la gent continuarà dient que els lladres són tots moros. I si penses, Pere, que si el lladre no hagués estat un sudaca, sino un moro, no l'hauria perseguit, saps que t'equivoques. Ja has vist que portem dies perseguint els "descuiderus".

En aquelles arriba el senyor Ramon, gras i jubilat de fa poc. S'exclama amb to indignat:
-A estos moros delincuentes hay que expulsarlos de España. La policía los detiene y a los cinco minutos los dejan en libertad para que sigan robando.

El Pere respon amb ironia:
-Doncs sembla que el delinqüent era un "hispano" ...com tu -afegeix amb compte, sense treure l'ull de sobre del senyor Ramon en prevenció de que aquest s'enfadi.

-Es igual -respon el senyor Ramon, que sembla que no ha captat la indirecta- todos los delincuentes extranjeros fuera de España! La culpa la tiene el Zapatero, que los dejó entrar a millones!

-I què passa si el delinqüent és espanyol? -insisteix en Pere, ja indissimuladament empipat-. L'expulsem també de Catalunya?

El senyor Ramon se'l mira amb cara de no poder creure això que escolta:
-Mecagüen los independentistas amigos del Zapatero y amigos de los moros!

A continuació marxa del lloc cridant. Quant més lluny més fort crida:
-Toda la culpa es del Zapatero!

L'Ahmed i el Moha romanen aliens a la darrera escena de la comèdia urbana. Han acabat d'orientar la turista i tornen a vigilar el seu tram del carrer.

El Pere sentencia:

-País de bojos!

Maragall fa trampa

Tant a la trobada socialista de Vilopriu organitzada per l’associació Nou Cicle, coma la UCE, en Maragall ha fet comentaris públics que no solament apunten a la creació del Partit Demòcrata Europeu sinó també a desqualificar una reestructuració territorial d'Europa que atempti contra les fronteres establertes pel Regne d'Espanya.

En els seus discursos Maragall fa trampa, però fixeu-vos que es limita a trampes mediàtiques, gairebé electorals. Podria haver dit que, quan ets Europa ja no són tan importants les formes com s'organitza administrativament el territori d'Europa i, en conseqüència és igual d'estúpid defensar la unitat de l'Estat Espanyol com matar-se per la creació d'un nou estat Català.

Però no, en Maragall no ha dit això, només troba tonta la segona opció, o sigui que no tracta per igual la "sacrosanta" Espanya. En Maragall, per tant, es limita a fer propaganda espanyolista subtil, aquell tipus de propaganda adreçada a la gent que es queda amb els titulars. No li deu interessar gaire l'adhesió dels poquets que llegim més enllà del títol i ens adonem de la desigualtat que fa en els tracte dels conceptes Catalunya i Espanya.

I és que en Maragall presumeix de que no li interessa la tàctica perquè ell és un estratega. La realitat el desmenteix. Quan descarta l'ingrés d'ERC al Partit Demòcrata Europeu però proposa l'entesa amb CDC sap que està col·laborant amb els sectors Convergents que es reclamen socialdemòcrates i que volen trencar amb UDC. L'experiència dels conflictes de CiU amb el Partit Popular Europeu arrel del desembarcament en ell del Partit Popular Espanyol va demostrar que ja pots ser tan fundador com vulguis, que si s'hi apunta un partit espanyol, aquest tindrà més influència per a fer-te fora si no li convens.

Per tant, també en la constitució del Partit Demòcrata Europeu els partits estatals espanyols tindran més pes que els partits catalans. I si el PSOE s'hi apunta no voldrà que dins d'aquest club europeu hi hagi un partit català partidari de trencar Espanya. En la realitat sistèmica dual de Catalunya el festeig de Maragall amb CDC pretén no sols ajudar a trencar CiU (afeblir la dreta) sinó també allunyar el convergents del l'opció independentista de centreesquerra i situar-los permanentment en l'espanyolisme federalista.

I això és perquè sap que abans de la reorganització dels centres a l'estil americà (Partit Demòcrata i Partit Republicà) hi ha pendent que un dels dos projectes nacionals de Catalunya s'imposi: Espanya nació federal composta de pseudonacions o Espanya desapareixent en la seva forma actual d'estat europeu i reorganitzada en forma de quatre estats europeus.

Estic convençut que ERC s'apuntarà a la llarga al Partit Demòcrata Europeu, però això hauria de ser quan Catalunya sigui un nou estat. Fins llavors seria perillós perquè se supeditaria al pes dels partits estatals europeus obligats a donar suport a un PSOE contrari a la divisió del Regne d'Espanya en quatre Estats europeus. En canvi CDC pot caure en la trampa degut a les contradiccions que arrossega per la presència de tant dirigents amb menys patriotisme que ànsies de poltrona.

Desfederem-nos d'Unió !

Desfederem-nos d'Unió !

Corrien els anys 80 i vàries persones vinculades a CiU presumien davant meu de que la Federació constituïa l'alquímia perfecta: un partit de centreesquerra (CDC) amb un partit de centredreta (UDC) que, tot i minoritari estava compensat per un president que era del primer partit encara que amb una ideologia més propera al segon. Deien que semblava el "centre-centre" però que en realitat eren polítics de centreesquerra votats per un electorat de centreesquerra.

La Conclusió és que gràcies a això el centre esquerra català era al poder amb el suport de las masses patriòtiques i també de les elits dretanes (gens patriòtiques) de Catalunya i que, per tant, l'alliberament de Catalunya arribaria xino-xano (molt xino-xano) gràcies al monopoli del poder regional i les contrapartides derivades de la col·laboració amb Madrid. El centreesquerra espanyol federalista de Catalunya (els socialistes) no tenien res a fer gràcies al miracle d'aquesta fórmula alquímica tan perfecta.

En aquella època la revolució encara era possible, però com en les altres experiències revolucionàries, l'objectiu era la conquesta del centre esquerra nacional sota la direcció político-militar de l'extrema esquerra. El somni es va esfumar, com la Unió Soviètica, i més tard seria ERC la que monopolitzaria aquest espai.

No importa, l'objectiu era el mateix. Fos com fos, la qüestió era que l'espai de centre esquerra català estava vacant i se l'enduria qui superés abans les contradiccions. Per això jo els deia als meus interlocutors convergents que, o s'espavilaven a clarificar-se o, si persistien en la idea de l'alquímia, els pronosticava que acabarien com altres aprenents de bruixot, transmutats.

I és que -perdoneu si semblo massa esquemàtic i determinista- els espais polítics van a missa, i quan un altre ocupa la teva cadira perquè tu no hi ets, una de dos, o et trenques i cadascú seu on pot, o et fusiones amb la cadira que et queda.

El que vull dir és que segurament abans una bona part de la població socialdemòcrata amb consciència catalana votava CiU. Però quan en aquest espai ja s'hi ha assentat ERC la població ha començat a diferenciar ambdós partits pels espais que representen. Els socialdemòcrates de CDC deuen pensar que és injust, però poques alternatives tenen que no siguin la dretanització o el canvi de partit.

En una època caracteritzada per un Estatut retallat amb connivència amb el propi secretari general de CDC i CiU, i amb tantes contradiccions, no ja derivades de la ideologia sinó de la manca de recursos econòmico-institucionals, no veig fàcil la possibilitat d'una clarificació ideològica. Em sap greu pels partidaris de trencar la federació, però em temo que el futur el tenen fora de CDC (a ERC).

Segurament algú replicarà en el sentit de que a Europa hi ha una clara distinció entre democristians i lliberals. Però en això jo li dono la raó al Maragall en el sentit de que aquesta divisió ja està demodé. La tendència s'està reduint a dos espais: centre esquerra i centre dreta (que, com ja sabeu, als països on hi ha dos projectes nacionals, es multiplica per dos).

Al-Hurra, Al-Jazira i Al-Arabiya

He aprofitat les vacances per a mirar-me el canal de TV Al-Hurra, que està finançat pels USA amb l'objectiu de competir amb Al-Jazira i amb Al-Arabiya a l'hora d'influir ideològicament en la població de parla àrab. Tot i que ja fa tres anys que funciona, no havia tingut ocasió de veure'l encara.

Havia vist sovint Al-Arabiya quan, durant un temps, estava valorant si estudiar àrab (però ho vaig deixar quan vaig adonar-me que, si no tinc temps per a estudis més necessaris per a mi, molt menys en tindré per als idiomes). Tanmateix vaig poder-lo comparar amb Al-Jazira arrel de les seves emissions en anglès i, en comparar ambdós i haver-se consolidat Al-Hurra, es feia necessari sintonitzar-lo finalment, cosa que he fet aquest agost.

A diferència d'allò que algú pot pensar, si hom s'estrena directament amb Al-Hurra, el format modern, àgil, prou laic en vestuari... no la distingeix de les dues anteriors. Totes tres són perfectament acceptables al seu visionat en territori americà o europeu. Hauríem de pensar que les diferències estaran sols en els continguts? El problema és que no parlo àrab més enllà d'alguns mots que he après de persones marroquines algerianes amb qui m'he relacionat puntualment.

Com tampoc no estic interessat en fer una tesi, sinó que només volia satisfer una curiositat personal, íntima i privadíssima, m'he dedicat a mirar totes tres al mateix temps, per veure si (pel tipus de notícies i les persones que s'hi entrevista) puc pronosticar quina d'elles té més punts per a sobreviure a les contradiccions, en l'àmbit mediàtic, d'aquesta fase regional del capitalisme.

Potser no he explicat el per què de la meva curiositat. Resulta que, arrel dels contactes que he tingut amb persones de parla àrab, així com de les notícies que llegeixo, no tinc cap dubte de que la modernització de la Península aràbiga i el Magrib van a pas accelerat. Aquest procés genera contradiccions doloroses i, per tant, també reaccions socials en l'intent de les classes en lluita pel control polític (és a dir, per a beneficiar-se dels guanys d'aquest procés). En tot cas és un procés íntimament lligat a Europa, i per tant en procés constant d'intercanvi (digueu-li confluència...) ideològica amb Europa.

Ja m'imagino que un procés de reunificació ideològica del territori de l'antic Imperi Romà, després de la divisió provocada per la irrupció de l'Islam, és per definició un procés que pot durar uns altres mil anys. Però coses més estranyes hem vist només en el darrer segle.

En tot cas observo que Al-Hurra, malgrat estar pagada pel Congrés dels Estats Units d'Amèrica, fa continus gests d'identificació amb Europa (i això que la societat americana és més tolerant a la religió que no pas la laica Europa).

Però és que també observo el mateix en Al-Jazira i també ho fa Al-Arabiya. Compte! No m'estic referint a adhesions polítiques (sempre tàctiques i que podrien estar determinades per qui envia més diners, Brussel·les o Washington). No. Em refereixo més aviat a una certa identificació social i cultural.

Tanmaneteix, l'idioma és fonamental, per tant havia d'acabar contrastant-ho amb tres persones (coneguts que parlen àrab) alguna dels quals no havia vist cap de les tres TV. Després de fer-ho m'han comentat que, si bé la televisió pro-americana manté programes especials dedicats íntegrament als drets de la dona (i que aquests programes semblen un dels fonaments ideològics de la cadena) tampoc les altres dues cadenes no es caracteritzen per justificar el contrari. Es a dir, la proclamació dels drets de la dona deuen ser un dels puntals que justifiquen el finançament americà de la cadena, però tot i això, les persones que he consultat em confirmen la meva percepció en el sentit de la gran similitud entre les tres, encara que també m'assenyalen com es nota que serveixen a interessos diferents.

No dubto que aquesta percepció pro-europea té a veure amb el fet que, actualment, el Nord i el Sud del Mare Nostrum és un espai on la població es belluga sense gaire percepció de fronteres. És clar, no tota la població. Sinó no hi hauria el drama de les pasteres. Però sí per les classes mitjanes en ascens que tenen el seu origen probablement en immigracions precàries anteriors.

Precisament la setmana passada parlava amb un noi de Tunísia que em deia que segurament se sentia més europeu ell (i molts magrebins com ell) que la majoria dels barcelonins, donat que es desplaçava entre Sevilla, Rabat, Alger, El Caire, Istanbul, Frankfurt, Paris, Londres i Barcelona sense percebre altres diferències que allò que ell anomena "les folklorades" (diu que percep més diferències quan arriba a l'estat espanyol que no pas entre Marroc i Alemanya, i que això és degut només a la dificultat que hi ha aquí per a que l'entenguin en anglès).

En fi, els grups en lluita pel poder, dins els països àrabs, encara agitaran durant molt de temps la bandera religiosa i tota mena d'estratègies, terroristes i de les altres, per aconseguir el suport de les masses, ferides per les reconversions de la modernització, en el seu combat per derrocar els actuals governants o per a mantenir el poder; però difícilment els promotors de cadenes de televisió faran productes que xoquin frontalment contra els seus clients, sinó que, ni que sigui amb resistències teledirigides, al final sempre acaben adaptant-se als gustos de la població. I pel que fa a la clientela d'aquestes tres cadenes de televisió, la veritat és que, encara que cada una de les tres cadenes de televisió esmentades, Al-Hurra, Al-Jazira i Al-Arabiya, serveix a grups diferents en la lluita pel poder (per l'adhesió de les masses), en canvi no veig pas que apel·lin a grans diferències en el model de societat, un model de societat que, insisteixo, es fa evident que tendeix, a la llarga, a la secularització a l'estil de Turquia, així com a la fusió amb Europa.

Força Dragons

Falten 5 dies per a que sonin els Segadors davant la Reina d'Anglaterra, així com l'Estaca i els crits de "catalans, catalans!

http://catalansdragons.com/

Els "Catalans Dragons" jugen el proper 25 la final de la Carnegie Cup (antiga copa d'Anglaterra) i si la guanya serà el primer equip no anglès de la història que ho faci. Al mític estadi de Wembley hi soranan Els Segadors i l'Estaca així com el crit de "catalans catalans" amb què l'afició anima als seus jugadors.

Força "Dragons"

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

que va bé escriure un conte, sense tenir en compte ni estils ni puntuacions, per a distreure algunes molèsties de la vida moderna. Ara mateix són les cinc de la matinada del dia que torno a la feina després d'haver acabat un mes de vacances. Per què no podia haver dormit fins les vuit? Doncs no, m'he hagut de despertar a les cinc. Donat que ja no puc tornar a agafar la son i que és mala hora per coses més productives, com estudiar, em poso a escriure un conte fins les set que m'hauré d'activar.

--------------------

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

En una fracció de segon notava com tota la seva vida s'havia capgirat. Era com si hagués tingut un accident gravíssim però sense que hagués passat res. Només era una sensació que no sabia explicar, però sabia que havia percebut el perill i que tenia els minuts comptats.

Encara va tenir temps, en una fracció de segon, de fer el dol per la pèrdua de totes aquelles il·lusions que havia posat en la relació romàntica que acabava d'estrenar amb en Jordi.

Havia pujat al metro a l'estació de Passeig de Gràcia. Li agradava aquesta línia de metro perquè son vagons lluminosos i amples, i els passatgers tenen majoritàriament un aire simpàtic.

Havia donat una ullada general als passatgers en el moment de pujar, amb l'únic objectiu de cercar un seient buit, l'havia trobat i s'hi havia assegut. Però en aquell moment sabia que, d'alguna manera inconscient, en quelcom que havia vist en aquelles fraccions de segon, havia detectat el perill. Un perill de mort imminent que segurament es materialitzaria al finalitzar el trajecte. Potser tenia una possibilitat però aquesta depenia d'identificar l'amenaça.

Notava que havia après a preparar-se per aquest moment des de petita, però no en va ser conscient fins que el seu pare, durant els dos minuts que va durar la seva agonia, l'hi va revelar , esquemàticament però clara, la realitat de la seva vida.

Criada de petita a El Caire, de pare libanès, va viure entre els quatre i els deu anys a Ciutat de Mallorca. Després va anar a viure a Istanbul.

El dia 1 de maig de 2003 van despertar-se amb la notícia del terrible terratrèmol que havia fet una terrible matança a Bingol. Més sorprenent, si és possible, va ser l'anunci del pare, després d'atendre una trucada telefònica, de que se n'anaven immediatament cap al lloc del desastre.

Quan estaven arribant el pare va fer-la baixar del cotxe, no sense abans dir-li:

- Recordes com sempre et preguntava pels mínims detalls dels teus companys d'escola? I com vaig animar-te a adaptar-te a tot arreu on hem viscut fins a confondre't amb l'entorn?

Li va sorprendre un comentari tant enigmàtic, però sobretot que definís de forma tan precisa aquelles manies que eren tan típiques del pare.

Doncs, -va dir el pare- vull que et quedis entre la runa i que aparentis ser una veïna afectada. Després vindré a buscar-te.

Confosa com va quedar-se, no s'atrevia a protestar en mig de les circumstàncies tant espantoses de l'entorn i la cara greu del pare. El cotxe va girar pel revolt i va veure com s'anava allunyant. Al següent revolt s'aturava de sobte. Tot i la llunyania havia vist que alguna cosa havia passat i va córrer cap al cotxe.

Quan va arribar la gent del carrer també s'havia apropat a veure què passava. El vidre del cotxe estava trencat i s'hi veia clarament un forat de bala a mig, i el pare tenia tot el pit ple de sang. Ella se li va adreçar però el pare li va respondre en català:

- Fuig el més lluny que puguis! Crec haver ocultat prou la teva existència com a filla meva però quan obrin els arxius soviètics, per a tancar la meva fitxa, ho sabran. No tens més de dos o tres dies per a desaparèixer. Pren aquesta maleta!

- No ho entenc! No ho entenc! -va cridar ella desesperada i terroritzada.

- Parla'm en català! -li respongué el pare amb dificultat-, així no ens entendrà ningú, ...és per això que vaig voler que l'aprenguessis perfectament de petita a Mallorca. Escolta'm bé, no hi ha res a fer, ja no tinc opcions. Vaig treballar pels soviètics i pels americans i llavors era un home respectat, però després vaig haver de negociar amb drogues i fins de matar a sou dels senyors mafiosos sorgits de la guerra freda. Avui m'han enganyat, m'han fet creure que anaven a liquidar-me i que venir al lloc del terratrèmol seria una bona via d'escapament. Es tractava de tot el contrari, m'han fet anar a un lloc on fos fàcil liquidar-me perquè no sabien on estava vivint però en podrien reconèixer arribant a un lloc com aquest.

Va aturar-se estossegant sang i, després d'aconseguir prou aire, va continuar:

- Qui m'ha enganyat deu haver estat comprat pels uns o pels altres. L'únic que volen amb la meva mort és evitar que mai pugui explicar coses del passat, i ara et buscaran a tu.

- Però si jo no sé res! -va cridar amb cara de no poder creure aquell malson.

- Però ells no ho saben segur, -respongué el pare- i no s'arriscaran. Serà més fàcil liquidar-te i assegurar-se'n. Corre! Fuig i amaga't per sempre! -va poder dir amb un darrer esforç abans de caure-li el rostre damunt l'espatlla ensangonada.

Terroritzada, va prendre la maleta i va fugir fins que va trobar un racó per a centrar-se. Dins la maleta hi havia molts diners i també documents falsos, tant d'ella com del pare, així com indicacions precises d'anar-los destruint a mesura que anés travessant fronteres.

Quan va arribar a Barcelona el seu aspecte s'havia transformat radicalment. Durant els quatre dies anteriors que havia estat a París havia canviat tot el seu vestuari fins convertir-se en tot el contrari de la noia discreta que havia estat a Istanbul. Un parell d'ensurts que va tenir prop del Sena, quan va creure que algun dels turistes que s'hi arreplegaven, l'havia reconeguda i la seguia, van empènyer-la a fer un canvi radical de mentalitat. Realment se sentia una noia diferent. Va dir-se a si mateixa que quan arribés a Barcelona hauria esborrat totes les pistes. Però, per si de cas, també va jurar-se que no abaixaria mai la guàrdia.

Malauradament quatre anys més tard se sentia absolutament fora de perill. S'havia fet passar per una estudiant mallorquina mentre feia esforços per perdre l'accent illenc i així poder fondre's millor en la massa barcelonina. Era estimada pel veïnat del seu carrer d'Hostafrancs, havia cedit a l'amor i només feia dos dies que s'havia compromès amb un xicot que treballava de mecànic. Precisament l'hi agradava pel fet de ser un típic i tòpic mecànic, perquè els dissabtes jugava al fútbol, però sobretot perquè no tenia família i havia acceptat que viurien junts sense papers pel mig.

Ara tenir clar que no solament no arribaria al matrimoni sinó que ni tan sols arribaria a sortir viva del metro.

Va aconseguir reunir prou sang freda i es va sorprendre de que el seu cor ja no bategava tant desbocat. Fins va voler creure que potser tot havia estat una neura, una fantasia, potser fins i tot un trastorn mental sobtat, i que la seva vida era tant segura com ho havia estat el dia anterior.

Amb un tímid esguard va donar una ullada al vagó. Gairebé tothom tenia un aire festiu i despreocupat. L'únic amb cara seriosa era un home xinès, i tampoc no li donava cap sensació de perill. La majoria eren parelles que es miraven amb amor o diversió. Va pensar que l'executor, si existia i era un d'ells, hauria de ser massa bon actor, però tot i així va posar-se a mirar tothom amb més deteniment, com l'hi havia ensenyat el pare de petita.

El primer que va notar la va fer ajupir el cap novament en un acte defensiu. Havia notat que la majoria de les veus que sentia eren eslaves. Tanmateix una mirada més atenta va convèncer-la de que, tot i que la casualitat hagués concentrat un bon nombre d'immigrants i de turistes de l'est prop d'ella, tots ells eren els que menys aspecte sospitós tenien. Una noieta es petonejava amb el seu xicot i li deia tendreses en rus però amb cara d'estar farcida d'alcohol i de no veure ningú més al vagó que la seva parella.

Degut a la intensa calor del carrer gairebé tothom vestia escassament. Si algú se sortís de la norma potser seria qui li havia activat el sentit de perill, la sensació de que alguna cosa no quadrava del tot en l'entorn. Però no, i ningú amb pantalons curts i cara de babau podria ser l'assassí.

Va fixar-se amb les marques: cicatrius que indiquessin històries traumàtiques, tatuatges...

L'home del costat tenia uns punts tatuats a la ma. Una mirada més global va fer-la adonar que l'home era, de ben segur, un ex-presidiari; però, tanmateix, no li transmetia cap sensació de perill perquè es notava que havia caigut en la marginalitat de la subsistència miserable i l'alcoholisme. No el creia capaç ni d'aixecar la veu, i molt menys un ganivet.

Un noi fornit, que s'amagava darrera el gruix de la gent, lluïa un entramat de tatuatges a l'espatlla i l'esquena que li donaven un aire agressiu, però va sentir-lo parlar i s'expressava amb un català massa pagesívol per a creure que pogués ser un sicari encarregat de matar-la.

Novament li va passar pel cap la possibilitat de que tot era com ahir i que estava segura, que potser havia patit un trastorn...

De sobte una mirada es va creuar amb la seva. La sang se li va glaçar a les venes. Una de les noies que estaven dempeus petonejant-se amb la parella l'havia mirat amb ulls d'intel·ligència. Va ser només un instant, una fracció, però estava clar que no podia ser ningú més. Va sentir com el noi parlava a la noia en anglès. El noi era sens dubte un turista i anava molt begut, i de sobte s'adonà que el seu físic era menys atlètic que el de la noia. Era una parella difícil, però en canvi el noi era ideal per a deixar-se portar com un ninot per una noia força més guapa del que ell sabria lligar. Era ella! No hi havia cap dubte!

Ja no podia apartar els ulls de l'esquena de la rossa. Així, va adonar-se fàcilment de que aguantava la bossa amb la ma dintre una butxaca de la mateixa. Segurament estava empunyant una arma; la noia podria disparar-li i, alhora, tirar el noi a terra en obrir-se les portes, per a fugir aprofitant la confusió, i perdre's entre la gernació fins sortir a l'exterior on canviaria d'aspecte en un no-res.

Va maleir-se per haver renunciat a aconseguir una pistola durant el primer any a Barcelona. Havia tingut por de que, si algú detectava l'arma per atzar, seria detinguda per la policia, i ja podria donar-se per descoberta.

Novament va imaginar que si es tractava d'un error i hagués tingut una pistola podria donar-se el cas que matés una innocent, i en aquest pensament va assaborir novament el desig de que tot fos una confusió dels sentits. Però no, estava segura d'haver percebut quelcom que no era en realitat allò que aparentava.

Va tornar a mirar fixament tothom. Aquesta vegada, sense perdre de vista la principal sospitosa, es va centrar en tots aquells que abans no li havien inspirat cap recel. Cares de mestresses de casa vestides i maquillades com mai no ho faria una assassina. Homes amb aspecte nyicris, panxuts de mirada extraviada absolutament inofensius. Únicament hi havia un home fornit i ros, d'uns cinquanta anys, amb el pit de la camisa descordat i amb un barret de cowboy que s'obria pas pel vagó acompanyant una dona molt ben vestida en l'estil clàssic. Estava clar que eren estrafolaris, però la parella tenia química malgrat l'absurd del conjunt que feien, no podien ser els dolents.

Novament fa focalitzar l'atenció en la noia. No tenia cap dubte de que era ella. Les seves mans van trobar la llima d'ungles dins la bossa. Va planejar un cop fugaç, que era la única cosa que podia salvar-la, una ganivetada de la petita llima just al coll sense pensar-s'ho més i després ja s'espavilaria per a fugir. Sabia que la dona debia tenir, no gaire lluny, un col·laborador que la perseguiria, però al menys tindria una oportunitat.

Al moment d'aixecar-se per a donar el cop, la ma del pobre home que tenia al costat va subjectar-la dissimuladament. La seva reacció d'autodefensa, de forma incomprensible, va anar minvant, en comptes d'allò que seria lògic. Una nova mirada li va confirmar que els punts tatuats a la ma eren pintats, però la veu que li deia que dissimulés era tranquil·litzadora, era una veu que li parlava en l'idioma i en el to que li havia parlat sempre el pare quan vivia. Només podia ser el pare!

Estava paralitzada, com embriagada en una sensació s'extrema confusió. El temps semblava aturat, podria haver passat molta estona en aquell instant. Tornava a dubtar dels seus sentits però la mirada del marginat va fer-la adonar que no corresponien a la resta del seu aspecte, eren més vius i desperts.

Se li va acostar a l'orella i li va xiuxiuejar:

- Un supervivent de la guerra freda no s'elimina tan fàcilment. Encara que quan vaig rebre el tret volia morir per por de que em fessin cantar sobre la teva existència i el teu parador. Però vaig tenir sort i va passar un metge en aquell moment, conscient de que cap ambulància arribaria a temps, va arriscar-se a dur-me en el cotxe fins on poguessin atendre'm. Jo encara tenir una pistola i diners per a convèncer-lo de que m'ajudés a desaparèixer. Quan vam arribar a Ankara també hi tenia prou contactes i recursos com per a amagar-me de forma prou confortable fins guarir-me i poder sortir del país. He trigat a aterrar a Barcelona per tal de confondre els meus enemics i finalment t'he buscat discretament disfressat d'indigent.

Tampoc llavors va sentir-se com pensava que tocava sentir-se un moment com aquell. Va pensar que, en comptes de la distensió i la sensació de que havia acabat el malson, la història podia acabar amb pare i filla morts per la noia del darrera, convertida en executora d'un final implacable dictat pel destí. Va girar la cara instintivament, amb por, i va veure la noia que se li atansava. Indubtablement venia cap a ells. Va intentar arribar a la llima d'ungles de la bossa en un darrer i desesperat esforç al temps que cridava embogida, tant que totes les mirades del vagó se li adreçaren encuriosides. El pare, però, l'agafava amb força mentre li deia:

- No tinguis por, ambdós son amics meus. M'alegra veure que has mantingut els sentits entrenats per a distingir qui no és allò que aparenta, però ara hem de fugir ràpidament perquè hem cridat l'atenció de massa gent i de les càmeres de vigilància, i t'asseguro que l'enemic no trigarà ni tres dies a identificar-nos. Demà hem d'estar molt lluny de Barcelona, i d'Europa, i tornar a començar.

La Monica i l'estrella de l'avi

Quan l'avi va morir la Mònica tot just tenia quatre anyets i no era gaire conscient del què allò significava, fins que setmanes més tard va preguntar a l'àvia on era exactament l'avi. Aquesta li va explicar, en forma de conte, que l'avi havia anat a comptar estrelles:
-Està comptant una, dues, tres, quatre, quinze, divuit, ...s'ha equivocat! -exclamà l'àvia.
La Mònica ho va trobar d'allò més divertit, i a més l'hi recordava el conte de la Sireneta, que es converteix en estrella, i l'hi feia repetir sovint a l'àvia.
Quan dos mesos més tard els pares li van dir que enguany les vacances serien al Pirineu i després a la platja, feia el mateix temps que no havia hagut cap referència a l'avi. La Mònica va exclamar:
-Visca, anem de vacances molt prop d'on viu l'avi, perquè les muntanyes estan molt a prop dels estels!
Quan va arribar al Pirineu, les estrelles es veien com no les havia vist mai, ni a Barcelona ni al poble, però ni les va mirar, només tenia ulls per uns gatets petitons que hi havia prop d'on s'hostatjava la família.
Quinze dies més tard eren a la platja. Aquell dia havia fet una d'aquelles tardes plujoses de l'Empordà, i al capvespre, al tornar a casa, sembla que començaven a esvair-se els núvols quan de sobte es posa a xisclar:
-Mira, mira papa, una estrella. Jo penso que és l'avi que està fent una foguera.

La valentia de Xirinacs com a contraposició a la covardia dels nostres líders

M'assabento de la mort de Xirinacs a punt de tornar a Barcelona i pel camí no puc evitar recordar l'admiració i exemple que va despertar en mi quan jo només era un adolescent de quinze anys i em sentia a les antípodes del seu pensament místic però li reconeixia valentia, coherència i patriotisme.

Absort en aquests pensaments arribo a l'Àrea del Gironès. Està plena de turistes francesos que per fi fan una aturada per descansar i fer un primer contacte conceptual amb Catalunya. D'aquesta manera tots ells prenen consciència de que "això és Espanya" alhora que confirmen tots els tòpics del nostre país de pandereta i flamenc, donat que el terra i les taules estan fastigoses d'allò més, i l'ambient està dominat per una música estrident (tant que en països més civilitzats probablement deu ser delicte) cantada en espanyol. Volia explicar-los que segurament aquesta illa en mig de l'autopista si que és Espanya però que quan surtin entraran a Catalunya, però m'estic de fer-ho per inseguretat, ...ni jo mateix estic gaire segur d'això trenta anys després del 77.

Només fa dos dies, a Calella de Palafrugell vaig poder gaudir escoltant una conversa política, a la taula veïna, d'uns turistes francesos, sobre la nostra llengua (no és habitual donada la incapacitat dels nostres polítics per a difondre la nostra realitat nacionals entre els turistes malgrat la quantitat d'europeus que acollim cada any). La dona deia sentir-se sorpresa per la importància del català donat que deia haver vist que la majoria dels rètols estan en català, anglès i francès. Un dels companys de taula li responia, amb cara d'informat, que aquest fet era degut a que per la Costa Brava gairebé no hi ha espanyols, només catalans i turistes francesos, holandesos, anglesos... raó per la qual no calia rètols en espanyol. El tercer comensal també confirmava la importància del català, però finalment la dona sentenciava que si tot allò era veritat seria possible aconseguir algun diccionari català-francès o català-anglès a les llibreries del poble, però diu que no ho havia aconseguit, només hi ha diccionaris en espanyol (aquells petits) per a turistes i fins li havien explicat que per aconseguir un diccionari en català calia demanar-lo i era quatre vegades més car. La conclusió de la dona fou que el català no és important, ni tan sols a les comarques de Girona, i els seus companys de taula van haver de donar-li la raó. Com deia, tot això trenta anys després del 77!

Jo vaig participar activament en la campanya de Xirinacs al Senat i en les següents. Recordo especialment aquells cartells de paper de diari que enganxàvem per les parets i també un encontre pel carrer amb una persona progressista, mestre d'escola d'origen espanyol, a qui vaig proposar que ens donés un cop de ma, i que em va respondre amb un rebuig escandalitzat. Després vaig saber que era simpatitzant (potser signant, no ho vaig saber mai) d'aquell manifest colonialista conegut com "de los 2300". Jo era molt jovenet i això em va permetre adonar-me com és de dolent mirar-se el melic (la raó no és garantia d'adhesió i un català, encara que porti hàbit de capellà, si és íntegre, és reconegut com enemic).

Em sap greu pel punt d'amargor que traspua la mort de Xirinacs, però penso que ell ho ha calculat fins l'últim moment, amb sentit de transcendència i amb vocació de ser útil a l'alliberament del nostre poble, fent allò que sabia fer, és a dir, fent arribar el seu missatge malgrat el poder dels mitjans de comunicació contraris (m'avergonyeix no veure la notícia en la portada del diari en espanyol La Vanguardia) i m'alegra que el seu darrer missatge esdevingui, com a epitafi, una llosa damunt la covardia (quan no traïció) dels líder polítics catalans.

Los catalanes de San Gervasio hace siglos que hablamos español

Crònica a corre-cuita des de la platja del Port Bo de Calella de Palafrugell. La urgència ve donada pel fet que 15 minuts de ciber costen 1 euro a tot el poble. És curiós adonar-se de les diferències amb altres platges: gairebé ningú no llueix tatuatge, i qui en té sembla fora de lloc, no pas pel tatu sino per la resta del seu aspecte. Som uns poquets mileuristes (jo diria que la majoria privinents d'algún camping) i una majoria amb aspecte de tenir més diners dels que poden gastar. Moltíssims francessos, moltíssims holandesos tot i que no criden tant i per això passen més desapercebuts, i la resta majoritàriament catalans.

El motiu d'aixecar-me a escriure el post és que he trobat graciós escoltar com a la toballola del costat uns francesos han fet amistat amb una família de Barcelona de parla espanyola, i els primers, de sobte, els diuen que, donat que han observat que les famílies catalanes parlen en català als seus fills, dedueixen que "vosaltres no sou catalans, deveu ser d'alguna altra regió d'Espanya, oi?". La resposta dels barcelonins ha estat que "...si bé és veritat que la immensa majoria dels castellans van arribar a Catalunya als anys seixanta, la gent de Sant Gervasi som catalans però parlem en castellà des de fa segles". Increïble, feia temps que no en sentia una de tan grossa!