Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits.

No faig gaire cas de les anàlisis electorals que aquests dies tenen entretinguts a comentaristes professionals i mitjans en general. Una cosa molt diferent són les eleccions allí on coincideixen autonòmiques i municipals, però a la Catalunya central, la mateixa lògica local fa que, a la majoria d'indrets, s'hagi tingut en compte la persona més que el color. Jo mateix coneixo gent "absolutament anticonvergent" que ha votat l'alcalde sortint convergent per allò de que "el coneixes, estàs prou content amb com ho ha fet i és pitjor la incertesa davant algú desconegut".

De tota manera sempre he dit que es menysvalora la component d'espectacle que té el procés electoral per a la majoria de la gent. No dic que m'agradi però és tonto deixar coixa la part estètica davant de la ideològica, i penso que això ha perjudicat ERC perquè, desenganyem-nos, la majoria dels electors ni tan sols ha fet una ullada de resquitllada als cartells, i només un percentatge marginal de barcelonins sabria dir el cognom del candidat republicà. En aquest sentit segurament la campanya d'Iniciativa ha estat molt millor.

He rebut fins ara cinc missatges de lectors habituals de blocs assenyalant-me que, en relació a la meu esquema sistèmic del doble grup de partits catalans, em comenten que l'ascens de la CUP i del PxC completen el sistema pels extrems. Ja els he dit que s'equivoquen, penso que cal situar el PxC en l'extrema dreta espanyolista, no és independentista. Però estic d'acord en que l'ascens de la CUP comença a normalitzar-nos, donat que ERC se situa en el centre-esquerra i, de la mateixa manera que els espanyols del PSC tenen per l'extrem a IC-V, nosaltres estàvem coixos en aquest sentit.

Tot i així la meva anàlisi de la baixada d'ERC no apunta tant a un desgast electoral independentista com a la manca de prou gent independentista. Això és perquè considero que els republicans van arreplegar fa anys molt (moltíssim) vot de protesta, de persones provinents del regionalisme espanyol. Després ja pots moderar tant com vulguis el discurs, que els vots de protesta, d'un perfil difícilment fidelitzable, els acabes perdent i tornen a votar espanyol.

Una cosa molt diferent és a pobles: l'ascens important d'ERC fora de BCN segurament ja és independentista d'esquerres, és a dir, que en el futur solament oscilarà ocasionalment entre aquests i el seu extrem, la CUP (com fan el binomi PSC-ICV). Però, per contra, quan parlem d'ascens a comarques, estem parlant de molt poqueta gent; el gran pastís està a la Gran Barcelona, on si vols guanyar vots has d'aconseguir l'adhesió puntual de gent que es defineix tranquil·lament espanyola. És clar, després toca intentar fidelitzar aquesta gent, cosa que no s'aconsegueix com no es faci una bona pedagogia de l'independentisme. ERC ha oblidat que encara necessita el vot militant, és a dir, comptar els vots un a un, i quan amagues l'estelada potser pesques més peixos del compte, però després no evites que un altre dia vagin a la platja o votin la competència.

Tornem a la temàtica que ocupava el segon paràgraf d'aquest escrit: l'estètica. Ara sembla que a Barcelona toca constituir un govern més social. Està molt bé, però dubto molt que la gent (la gran massa votant) atribueixi en el futur els èxits a ningú més que a l'Hereu o, en part, als que saben treballar-se més la càmera: el Saura i la Mayol. No n'hi ha prou amb la guapura, cal carisma, en Portabella s'hauria d'espabilar per aprendre a compaginar la bona gestió amb aconseguir que la seva imatge (associada a la bona gestió) arribi a la ciutadania, i és que els independentistes tenim el defecte de mirar-nos el melic i pensar que com nosaltres ens veiem tothom ens veu.

Polacos, moros y sudacas !!

He participat en una interessant discussió. Érem tres catalans, un alemany, tres polonesos i tres espanyols. El tema ha començat quan un de Saragossa ha comentat als polonesos que els catalans són denominats "polacos" per part dels espanyols, i a la demanda d'un polonès per a conèixer-ne l'abast ha respost un madrileny especificant que en el seu entorn veïnal és el terme més habitual per a denominar els catalans. A continuació, mentre l'alemany preguntava l'origen del mot, un altre polonès ens ha preguntat si ens avergonyim de rebre el malnom i un espanyol ha sentenciat que malnoms com "sudaca", "moro", "chilango" o "polaco" acaben causant vergonya en qui rep l'apel·latiu.

La resposta dels catalans ha estat interessant perquè de forma tranquil·la i desenfadada, com si no anés amb nosaltres, hem donat respostes que han desconcertat els uns i encuriosit els altres. D'entrada els hem dit que són qüestions molt relatives, que depenen sovint de la cultura i consciència de l'entorn on s'usa, i com a exemple els hem recordat que el terme "espanyol" en molts sectors de Catalunya i d'Euskadi s'usa com a insult i causa prou incomoditat en uns al mateix temps que d'altres se n'enorgulleixen.

El primer de nosaltres ha explicat que, a diferència de "sudaca" o "gabacho", el terme "moro" no és un insult. Ni tan sols una referència racista (com creien els espanyols malgrat dir-ho sense penediment) sinó que fa referència als habitants (berbers des del segle IV) de la Província Romana de Mauritània (actual Magreb). Posteriorment s'havia popularitzat allò de ser "moreno" (o sigui, "bruno como un moro") referit a la gent de pell blanca amb molta exposició a la radiació solar, donada la calor que fa al nord d'Àfrica". Al segle X els moros encara eren cristians (en la conquesta àrab d'Hispània recordo haver llegit que el mateix arquebisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invasores) però quan foren arabitzats i islamitzats el terme "moro" a poc a poc va ser utilitzat per referir-se no sols als habitants de l'antiga Moritània, sinó també als musulmans en general (de la mateixa manera que els musulmans anomenaven "francs" a tots els cristians).

I després un altre dels catalans ha manifestat el seu orgull per la comparació amb els polonesos. En aquell moment un dels polonesos interromp fent un incís, perquè deia saber que abans de la unificació i la independència de Polònia hi havia catalans que s'hi sentien identificats, donat que ambdós eren pobles sense estat esquarterats entre els estat veïns, igual que els kurds. Deia que ho havia sentit feia poc en un altre fòrum amb catalans. Nosaltres li hem aclarit que no és això, que aquest terme no va sorgir com una bandera dels propis catalans, sinó que va ser un malnom nascut a les casernes de l'exèrcit espanyol per part de comandaments que seguien les informacions sobre la guerra europea i en concret durant l'aniquilació de la insurgència de Varsòvia l'any 1944. Segurament s'identificaven amb els alemanys o fantasiejaven comparant l'ocupació polonesa amb la catalana, ...o potser més probablement fou una reacció, d'aquests comendaments, a comentaris de solidaritat en vers els habitants de Varsòvia, massacrats davant la traïdora passivitat de soviètics i americans, comentaris escoltats entre els reclutes catalans.

Allò millor de tot ha estat el final de la conversa. Els polonesos no podien creure que els espanyols insistissin en continuar usant de forma malèvola un malnom que els assimila als alemanys en un moment tant cruel, i més si els catalans per contra se n'enorgullien de la mateixa manera que els propis polonesos recorden el fet d'una manera especialment emotiva. Però, llevat de la resposta de l'aragonès (el qual, per cert, deia votar PP) que se n'ha desdit de forma discreta, els dos madrilenys (que deien ser d'esquerres) s'hi han reafirmat amb l'argument de que, independentment de l'origen del mot "...la realitat és que el malnom generalitzat és polaco...", i també que dubtaven molt que cap altre català llevat de nosaltres tres se n'enorgullís de ser així anomenat, com tampoc els que reben altres malnoms com "sudaca" i "moro". Ha tancat la conversa magistralment l'alemany, davant la cara d'al·lucinats dels polonesos, adaptant a l'ocasió la sentència de Goscinny: "estan bojos aquests espanyols".

1 de MAIG, manifestació obrera a BCN i apunts a corre-cuita dels comentaris amb gent de Manchester sobre l’ave i la Sagrada Família.

Interessant la mani majoritària a BCN de l’u de maig, per algú com jo a qui li agrada parar l’orella , perquè les condicions climatològiques han fet a la gent comentar molt durant el recorregut. Un dels temes ha estat les ganes que molts li tenien al Salvador Sostres; no sé si n’eren gaires els que havien comprat el diari, però el seu article d'ahir ha voltat molt. Mentre l'extrema esquerra espanyola en forma de grups troskistes, donava suport crític a l'acte, l'extrema esquerra catalana els tractava de traïdors abocant pintura contra la pancarta; fins aquí tot plenament sistèmic. Els discursos han estat molt correctes, tot i que ha faltat més èmfasi en explicitar la necessitat d’un marc català de relacions laborals, que no és pas un missatge nou en el sindicalisme majoritari. Quan la casualitat ha permès a la climatologia una intervenció satisfactòria per al líder de l’UGT però ha boicotejat absolutament el parlament del dirigent de la CONC, diversos partidaris del segon, que tenia al costat, no han pogut evitar comentar amb ironia que potser l’Álvarez havia pactat amb el Servei Meteorològic.
.

Finalment m’ha fet ràbia no haver estat a temps de captar amb una foto la cara de circumstàncies que han fet els diputats presents quan ha sonat la Internacional en espanyol; no em refereixo solament als parlamentaris d’ERC, sinó també als del PSC-PSOE, que tenia al costat i que evidenciaven prou incomoditat. Molt a prop un jove d’Avalot (ugt) irritat comentava si és que es volia donar a entendre que sols són treballadors els immigrants, i que alhora són una colla d’incapaços d’aprendre la llengua del país, i un altre noi al seu costat el cridava a l’ordre, dient-li que aquesta era la condició necessària per a que els mateixos treballadors de parla d’origen espanyola acabessin després cantant amb força els Segadors. No ho sé, jo no ho veig així, la veritat és que, més que excessiu tacticisme, donava més la impressió de provincialisme de l’encarregat de la música, o millor d’incapacitat organitzativa (no haver trobat a temps la cançoneta amb la llengua d’ací). En canvi a un grup de Manchester, amb els que he acabat xerrant, han conclòs que al seu país el cant de la internacional en urdú no substituiria mai la cançó en anglès, en tot cas es podria afegir, al final de la versió en anglès, un collage en diversos idiomes.

.

Pel que fa a la mani de la tarda on han participat grups d'extrema esquerra catalans i espanyols, ja m'agradaria a mi que hi hagués una força sindical d'aquest tipus. El problema és que no hi és, hi ha joves que es manifesten l'u de maig amb estelades, però només un insignificant percentatge són sindicalistes. Per tant, encara és una assignatura pendent i deu ser per això que l'independentisme de centre va acabar desembarcant dins els sindicats majoritaris. A veure si a la llarga, i amb l'experiència que puguin acumular, poden capgirar-los o, si no és possible, intentar formar sindicats majoritaris d'obediència catalana.

.

M’ha sorprès, d'aquests nois de Manchester, un peregrinatge tant llarg per a venir a manifestar-se a Barcelona, però m’han reconegut que sols eren turistes que havien vingut a passar el cap de setmana per 50 euros (no sé com s’ho fan!) encara que ja tenien decidit participar en la mani obrera de la mateixa forma que ho haurien fet si s’haguessin quedat a Anglaterra. També m’han dit que fins l’inici de la manifestació no tenien ni idea de que aquí parléssim res diferent de l’espanyol i m’han demanat com és que no difonem tríptics explicatius a tothom que arriba a l’aeroport (els he dit que si volen una bona col·lecció d’errors, han arribat al país adequat). Després m’han comentat que havien sabut allò del TGV (“ave” que en diuen els espanyols) al costat de la Sagrada Família i no entenen com és que no hi ha contestació ciutadana. Jo no sé pas com són els debats polítics a Anglaterra, però ja els he explicat que a Catalunya no hi ha gaire debat. Pel que sé del tema gairebé ningú del barri te por del tren per la integritat de les cases (mots veïns comenten que si visquessin prop de la Sagrera si que estarien acollonits, però al Poblet encara va força profund) però en canvi, tothom està convençut que acabarà afectant l’església de Gaudí, i també que és un risc absurd per evitable, tenint en compte que podria passar per sota d’Aragó, de València o de qualsevol altre carrer. Els de Manchester m’asseguren que al seu país no es permetria i jo els he de reconèixer que aquí estem més habituats a que les decisions es prenguin fora, probablement en partides de cartes, sense prou avaluació de riscos, escassa planificació i després tots corrents a apagar focs!