Europa es burla del català: oficialitza l'irlandès i continua menyspreant l'idioma de 10 milions d'europeus:
16/01/2007 · Brusel·les
El gaèlic irlandès ja és oficial al Parlament Europeu. Mentrestant, el català, parlat per més de deu milions d'europeus, continua en un règim de clandestinitat, tot i que el president de l'Eurocambra era, fins dilluns mateix, un ciutadà nascut a la Pobla de Segur. En aquest sentit, l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan posa de manifest la contradicció que suposa que una llengua que tan sols 260.000 persones el parlen amb fluïdesa: 'Aquest exemple demostra com d'útil és per a una llengua tenir un aparell estatal al darrere a fi de millorar el seu estatus, independentment del nombre de parlants que tingui la llengua en qüestió'.
Joan constata que Europa no té en compte els europeus, sinó els Estats: 'La decisió sobre l'irlandès mostra molt clarament que el fet de ser un país independent facilita molt l'oficialització de l'idioma propi. En canvi,una nació sense estat que demani la plena oficialitat per a la llengua pròpia s'ha d'enfrontar amb tota una colla d'arguments inconsistents que pretenen fer veure que les seves demandes són políticament i tècnicament inviables'.
Tribuna Catalana
Fa un parell de mesos “platicaba” amb una persona resident Miami, que jo creia mexicana o cubana i que va resultar ser de nacionalitat espanyola i origen alacantí (raó per qual deia que podia entendre els meus escrits), tot i haver viscut els darrers trenta anys als USA. Estava planejant el retorn a Europa, perquè aviat es jubilava, i per això, cada cop més, navegava per la blogosfera d’ací. Aquest home havia llegit el meu blog i li va cridar l’atenció la capçalera, on presumeixo de tenir, sense haver estudiat, “facilitat per a discutir en català, espanyol, francès, italià, fer-me entendre en anglès, comprendre portuguès, occità i romanès i fins poder usar uns mots en alemany i àrab”.
Quan vam parlar, després de saludar-me amb cortesia, va començar demanant-me aclariments sobre dos punts: que em declaro treballador mileurista i segons ell no ho aparento, que tampoc no li quadraven alguns comentaris anti- intel·lectuals amb el contingut intel·lectual que creia veure als meus escrits, i en el tema dels idiomes.
Li vaig explicar que això ja entra en el camp de les febleses personals. Segurament l’experiència obrerista m'ha fet menysprear un xic el “típic intel·lectual”, i per altres raons tampoc no soc gaire emprenedor en tema d’estudis, més enllà de consultar un manual d’idiomes o de la lectura de diaris i de revistes interessants.
En la resposta vaig aprofitar per explicar-li que els catalans NO SOM BILINGÜES, sinó POLIGLOTES, o al menys, tendim a poliglotisme, pel caràcter central de la nostra llengua en la romanística. Només cal afegir les característiques geogràfiques del nostre país, a diferència dels espanyols, més perifèrics, i el tarannà més obert dels mediterranis, i la resta sols depèn de l’oportunitat.
Pel que fa al tarannà, és habitual entre els espanyols no arribar ni a bilingües. Vaig explicar-li que vaig conèixer a Sant-Etiève i a Liyon a immigrants espanyols, que presumien de no parlar ni un borrall de francès, tot i portar-hi vivint quaranta anys, i que altres immigrants àrabs m’havien confirmat que tal marginació era habitual únicament entre els d’origen castellanoparlant.
De tota manera jo reconeixia que la raó de la meva “certa facilitat” te a veure amb trets del meu caràcter: que em diverteix la discussió amb gent quan més exòtica millor i des del seu punt de vista (per això em cal parlar a mi l’idioma d’ells), i que simplement amb quatre o cinc mots ja em llanço a parlar sense cap vergonya. De fet, el segon dia que vaig parlar francès em deien que el parlava bé, tot que amb un registre massa culte, i el que passava era que, quan vaig lligar com funcionava la transformació al francès d’aquells mots que jo coneixia en català i en espanyol, vaig posar-me a inventar les paraules amb fluïdesa, i molt sovint allò que m’inventava no eren les expressions més habituals, sinó cultismes i arcaismes.
El meu interlocutor de Miami em va respondre dient-me que jo li recordava molts americans que ell coneix, que a Europa tenim una visió deformada del tarannà ianqui, que ell havia viatjat molt i no havia vist mai tanta gent poliglota com als USA. De fet creia que les raons del fenomen són semblants a les meves: els motiva la curiositat i, a més, les característiques del seu idioma, que no sacralitzen en absolut, fan que també es llancin a parlar altres idiomes sense vergonya, inventant i sense por al ridícul.
Tot això m’ho ha recordat el llibre d’Ambler Moss “(Quatre) Barres i Estrelles”, amb el subtítol “Memòries d’un ambaixador nord-americà a Catalunya” editat per Símbol a la col·lecció Memòria. Anava llegint i pensava que això és precisament el que m’agrada d’una persona, que m’expliqui com em veu des del seu punt de vista, i de forma desacomplexada (deu ser per això que escolto la COPE?). Ambler Moss no és el típic ideòleg d’extrema esquerra que, per rebuig a uns mals polítics, renuncia a la seva pàtria i esdevé nicaragüenc (per dir alguna cosa) d’adopció, sinó que és un ianqui, orgullós de ser ianqui, però amb bon rotlle, amb curiositat, obert a parlar un idioma tan important o tan poc important com el que parlem en aquest racó de mon.
Vaig tornar a escriure al meu contertuli de Miami per a dir-li que no em molesta que em comparin amb un ianqui, de fet els que m’han perjudicat no han estat mai ianquis, això és cosa dels espanyols, que encara estan tocats per la Guerra de Cuba i la pèrdua "del imperio" (una altra cosa és que en la Guerra Freda ens haguem alineat amb els soviètics, o que puguem rebutjar algunes accions bèl·liques dels americans per considerar-les equivocades) i vaig preguntar-li si coneixia Ambler Moss, perquè es un bon exemple del que havíem estat parlant. Em va respondre que si, que a Miami n’havia sentit parlar perquè un amic belga el coneixia i aquest amic li havia explicat que no sols parlava francès sinó també català i espanyol.
I la conversa va acabar en allò que sempre acaba: la diferència ideològica. Però és igual, això no és tant important, el meu collistaire de Miami i jo teníem allò que cal per poder fer de la conversa una experiència agradable, igual com el tarannà de l’Ambler i el que jo crec que compartim els catalans. Una altra cosa molt diferent és després arribar a acords. Probablement l’ex ambaixador i jo xocaríem en el tema de Cuba i, efectivament, l’amic de Miami i jo vam xocar en el tema independentista. Segurament Mr. Moss seria més comprensiu en vers la independència, perquè en el fons, més enllà de la simpatia, segurament se li’n fot, i en canvi, per l’alacantí segurament és massa tard, després de tota una vida sent conegut arreu com “el español”, per passar ara a corejar allò de “Alacant, Alacant, Alacant és Catalunya” com si fos un maulet.
I és que una cosa no treu l’altra, es pot pensar molt diferent i veure les coses molt semblants. El llibre d’Ambler Moss està prologat per Jordi Pujol, i per tant no és d’estranyar la poca crítica al pujolisme. Ja està bé això de fer-ne elogis, fins i tot en Carod, en Maragall i en Montilla han elogiat Pujol, però si no li veus errades vol dir que ets de la mateixa corda, oi? Tampoc no he llegit el prefaci que fa Moss d’un llibre sobre Jorge Mas Canosa, però no crec que faci cap discurs extremista, probablement se situï també al mig. Penso que Ambler Moss es caracteritza pel típic centrisme polític que s’atribueix actualment als europeus en general i als catalans en particular.
En aquest sentit, després de llegir altres catalans d’adopció que s’arrengleren amb l’independentisme combatiu, és d’agrair algú que ens pugui dir com som, o com ens veuen, sense fals cofoisme i sense mitologia. Quan, citant la Isabel-Clara Simó, diu que hi ha tres tipus de catalans: els sobiranistes en un extrem, els espanyolistes de pedra picada en un altre, i al mig els provincians (un tipus d’espanyolisme camuflat) està dient que veu com la majoria dels catalans està en aquest mig, i com els catalans sols practiquen la rauxa quan la pressió espanyola ja és insuportable, l’esdevenidor serà, amb tota probabilitat, aquest provincianisme. Ell, com americà, no li costa res recolzar la independència, però com no és cosa seva, com és cosa dels catalans, ho tenim cru. La única solució (no ho diu clarament però és el missatge que hi intueixo) és, dins d’aquest pragmatisme, la política pujolista d’anar fent país.
Però per això m’agrada tant la discussió exòtica de què presumeixo, perquè per a fer una bona estratègia cal un bon diagnòstic, i per a fer un bon diagnòstic cal una certa distància. Les anàlisis intel·lectuals dels nostres intel·lectuals no ens serveixen, i menys les planificacions sobiranistes que se’n deriven, perquè de tant que ens mirem el melic ho pintem tot tan fàcil que després ens acabem frustrant. No hi ha res com un retrat des de fora per a poder aportar aire fresc al diagnòstic i, a partir d’aquí, poder elaborar estratègies alliberadores efectives. Encara sort que escoltem de tant en tant la cope, la qual cosa també ens permet saber què pensen de nosaltres a cal veí. Si ens ho haguéssim d’imaginar per com ho pinten els nostres polítics ens pensaríem que ja som al cap del camí.
Quan hi ha un succés sonat, com el de l'atemptat d'ETA és inevitable coincidir amb algunes opinions, i per tant m'estalvio comentar. M'he limitat a intervenir en altres temes i altres blocs ( http://josepsort.blogspot.com/2006/12/more-english-links-i-have-just-added.html ), o en els debats de escac-al-poder. I millor encara, en converses de carrer amb gent quant més exòtica millor, que és el que més m'agrada.
Tanmateix al final m'he atipat de llegir com la majoria pensa que el diàleg s'ha acabat, tal com proclama el PSOE i no em queda més remei que dir-hi la meva. Sabeu què passa? Doncs que no m'ho acabo de creure.
A veure, o parlem del problema ETA o no en parlem, però si en parlem ens estem referint, en essència, a la lluita entre dos projectes polítics contraposats, o Euskadi esdevé un estat independent o Euskadi es queda a Espanya. I no ens enganyem, ETA forma part d'un sistema on també hi ha els partits amb els que després s'enfrontarà dins d'una Euskadi independent. Es a dir, massa interesos en joc!
Cal reconéixer que, vist de fora, és fàcil equivocar-se i creure que, de la mateixa manera que fou derrotat el comunisme real i que fou derrotat el GRAPO,es pot plantejar el tema basc en termes de victoria o derrota. De vegades l'entorn de la kale borroka pot donar la sensació de que el conflicte és amb un simple grupúscul d'extrema esquerra, et trobes xavalets que es declaren marxista-leninistes o fins anarquistes i llegeixes documentació etarra escrita amb prosa soviètica. Però si t'hi fixes bé veus que ja ha desaparegut d'aquests indrets la literatura romàntica amb que comparaven Argala amb el Che i s'imaginaven la victòria a l'estil de Castro entrant a Donostia com si fos l'Habana.
En els seus escrits s'explica que la dialèctica ha de ser clara però veus l'argumentació de la violència és la negociació, el mercadeig, a més de la propaganda-motivació, i que les accions no han d'anar mai més enllà de la capacitat d'acceptació de la seva parròquia. Aquest darrer punt del moment i el nivell d'acceptació és important; recordeu que mai no va consolidar-se el model algerià de terrorisme, i que als anys vuitanta les accions salvatges que fa ETA a Catalunya desactiven un front català que podia destorbar el seu paper en la partida d'escacs 
(de forma semblant a la davallada de la cnt després del cas scala?, si el terrorisme era una eina de propaganda per a Terra Lliure, i les accions d'ETA a Catalunyacausaven rebuig generalitzat, s'aturava la simpatia per a tothom que s'associa al terrorisme, i Terra Lliure desapareixia o al menys aturava el seu suport)
i això també afecta ara a ETA, de tal manera que, a partir del 2001, i especialment del 2004, després dels atemptats d'Al-Qaeda, és complicat que la gent distingeixi entre terroristes dolents islamistes i terroristes bons etarres. Tenen la dialèctica de la propaganda en contra. Cal reconvertir-se. L'Europa que presenta la premsa ja no és la de la Guerra Freda, ara s'associa terrorisme a fanatisme religiós.
Però com dic, hi ha massa interesos en joc i no em crec que això sigui una partida de pocker on pots jugar-t'ho tot a una carta o a un farol, això és una partida d'escacs d'aquelles que ningú guanya però on és important com t'hagis posicionat i el temps que has trigat a fer-ho.
He conegut força gent que menysprea el simple debat sobre aquest tema, es tracta de gent suposadament progessista però que no voldrien ni la concreció de guanys "nacionalistes" ni reconéixer que opten per la "derrota d'ETA". Per tant prefereixen mirar cap a una altra banda. Alguns ho podem considerar immoral per tot el patiment que hi ha al darrera (els militaris en diuen danys colaterals?), però la realitat és la realitat, podem mirar cap a una altra banda o podem mirar la partida. Alguns optareu per ignorar-ho alegant que hi ha problemes reals aquí al costat, com l'habitatge, les condicions socials del immigrants o l'ecologia. Sincerament, no crec que algú seriós pugui tancar als ulls a una guerra que no li agrada, que hi ha a cals veïns, alegant que només te ulls pel seu hort i per les goteres del seu sostre.
Qui opti per mirar la partida per damunt del drama humà, veurà que l'acció d'ETA era d'esperar (ni que sigui per l'error de voler imitar l'IRA). Més encara, que tothom l'esperava. Que el govern l'esperava. Perquè qui decideix que cal dialogar amb terroristes sap que, en representació de la llei i del poder estatal, en primer lloc haurà d'argumentar en aquests termes: "per què us he de donar res si esteu acabats i ja no teniu capacitat per a fer mal?", i que els altres, que són terroristes, demostraran que no estan acabats. Com dic, estic segur que tothom sabia que hi hauria un atemptat d'aquest calibre. Per tant només som en els inicis d'un procés que interessa a massa actors, i que, en conseqüència, va per llarg.
Acabarà amb derrota d'uns i victòria dels altres? Acabarà amb l'acceleració electoral de l'esquerra independentista que va vaticinar el Carod? Acabarà amb grans avantatges per a Euskadi? Acabarà com Irlanda, amb una independència guanyada per l'ira i gestionada per la dreta? Acabarà amb un centre-esquerra batasuno amb els mateixos percentatges de força electoral que té aquí ERC i la sensació de que espodien haver estalviat tant patiment? Afectarà Catalunya? Influirà el tema navarrès en el tema valencià? De preguntes tantes com volgueu, però jo crec que les respostes van per llarg perquè, a diferència del que molts han dit en relació als presos i a les necessitats electorals de Batasuna, jo crec que en aquesta partida, malgrat el drama humà, ningú no té pressa. Es la meva humil opinió després d'haver llegir tantes opinions que, al meu parer, insisteixen sospitosament massa en sentit contrari.
