Ara que l’independentisme s’ha consolidat al centre-esquerra tot just hem començat. No és com als anys vuitanta, que ens coneixíem tots, però encara queda molt camí per esdevenir hegemònics i poder encarar un referèndum.Mirant de lluny les anomalies del sistema català de partits és evident que els següents grans passos són tres:
1- La consolidació d’una extrema esquerra creïble, que podria cohesionar-se si accedís al parlament, ni que fos amb un parell de diputats (he parlat amb gent de les CUP, d’Endavant i de Maulets que ho veuen factible en les properes autonòmiques, però jo crec que abans han de fer-se creïbles al carrer, en lluites i mogudes reals, no en reunions de patums).
2- La definició independentista del centre-dreta convergent (això va per llarg, abans cal que la federació toqui fons, perquè sovint els privilegis personals impedeixen les clarificacions).
3- L’avenç a les comarques de València i Alacant (segurament a partir d'accions de suport més obertes i desacomplexades per part dels polítics cagadubtes barcelonins)
Però són passes massa llargues tenint en compte la nostra situació. Només un exemple que ha passat avui mateix: un home ha fet un comentari en un bar dient que els polítics estan imposant el català de la mateixa manera que ho va fer Franco amb l’espanyol. L’únic dels present mínimament conscient era qui m’explicava l’anècdota i, per més senyes, un destacat activista (és a dir, que no hi ha gent normal conscient ?) i només ha dit que la diferència era obvia: al franquisme s’imposava un idioma aliè en un territori foraster i en canvi ara els catalans no anem a imposar-lo ni a Saragossa ni a França, sinó al nostre propi territori, tal com fan els parisencs amb el francès a París o els madrilenys amb l’espanyol a Madrid sense que ningú els critiqui. No cal dir que tots els presents han posat a parir aquest amic negant que l’espanyol fos aliè a Catalunya.
En fi, que és obvi, que encara hi ha tram per recórrer fins deixar de ser quatre gats.
Per tant, els propers passos han de ser intel·ligents, i al temps que s’avança poquet a poquet en els 3 punts assenyalats abans, cal que l’actual força hegemònica de l’independentisme sàpiga d’alquímia.
El primer gran alquimista va ser Pujol, amb la unió de la CDC de centre-esquerra i la UDC de centre-dreta fardaven de ser el centre perfecte, i les eleccions ho demostraven.
Doncs ara li toca a ERC fer un doble paper, per una banda en Carod i en Puigcercós, des del govern no ha de parlar com a partit, han de conquerir el centre de l’electoral demostrant que són govern i que són bons gestors per si mateixos, i les fronteres electorals, especialment els monolingües espanyolistes, han de digerir amb convenciment la fórmula independentisme=bona gestió i millora social.
Però en segon lloc ERC ha d’expressar-se molt més que abans per tal de contiuar fent ideologia (que després esdevindrà vots), i no per boca de Carod i Puigcercós, ni limitant-se a recolzar el govern, sinó des de l’aparell del partit, mobilitzant la societat, des dels barris, recuperant els instituts i liderant tota mena d’accions reivindicatives.
Tot això, és clar, fins allà on ho permeti l’estreta capacitat mobilitzadora del centre-esquerra. Allà on ja no dóna més de sí és on ha de créixer l’extrema-esquerra. El problema és que aquest altre ningú sap on és, també ha desaparegut dels instituts, només surt a passejar per la diada, i ara que es poden difondre manifestos a través del messenger ja no cal ni pancartes ni pintades. A veure si comencem a espavilar!
