Jordi Vera, el Bloc Catala de centre-esquerra dins de CiU

Ja fa mesos (al febrer) que vaig perdre una juguesca en la qual jo no creia que el Bloc Català s’integrés a CDC. Avui he sabut que també l’alcaldessa de Salses s’hi apunta. Es curiós que això passi coincidint amb l’accés al poder d’ERC a les comarques centrals, però suposo que al Rosselló no estan massa pendents de l’actualitat metropolitana. La raó del meu error era una percepció equivocada de com pensava que eren els punts de vista i les prioritats de Jordi Vera. Es veritat que els temps canvien que ha plogut molt des d’aquel 25 de gener que començava dient:
...
I ara permeteu-me llegir la pàgina núm. 498 de la Historia de Catalunya resumida. "...A les nou del matí, la Radio Nacional de Espana va anunciar la proclamació de la República Nacional de Catalunya que s'havia efectuat la nit del 25 de gener de l'any 2014, a Barcelona, Castelló, Palma, Fraga, Gandia i
...
(que podeu llegir completament al núm. 136, pàgina 6, de la revista Lluita). I encara ha plogut més des d’allò que explica en Jordi al seu llibre sobre la història del FAC (edicions lluita, col·lecció espurna núm. 5).

No és pas l’únic que ha canviat, per sobre de tot han canviat els temps i les situacions, i jo mai no criticaria el Jordi Vera per les seves idees ni per les seves opcions. De fet, en aquells anys en que es va debatre el tema de la denominació de la nació (coincidint amb el llibre d’en Guia “Digueu-li Catalunya”) ja vaig tenir l’oportunitat de treure’m el barret davant les seves anàlisis. Però ja m’havia fet una idea d’ell molt abans, el recordo en una sardinada que ens va convidar (juntament amb l’Imma i el malaguanyat Toni i d'altres bons amics) a casa seva, devia ser l’any 81. El vaig percebre com una persona amb conviccions però per sobre de tot amb visió.

Es justament per això, que he perdut la juguesca, perquè creia que, ara que també ha plogut des de les atzagaiades del PI, no era lògic que repetís l’opció convergent. Es a dir, que diferim en com interpretem el desenvolupament polític sistèmic a Catalunya: jo veig CDC a punt de perdre paulatinament tot allò que té de centre-esquerra, perquè en aquest espai ja s’hi està consolidant ERC. O potser en Jordi ho té clar i, en un acte de suprem sacrifici, ha considerat que és el moment de catalanitzar la dreta francesa, al més pur “estil Jordi Pujol”, competint directament per l’electorat de dreta. Si és així em sap greu pels militants d’esquerres del Bloc que hauran de començar a abandonar el vaixell.

Condicions per al referèndum sobiranista

Aquests dies en Carod, en les seves intervencions publiques, em dóna la raó en la meva tesi (blog de 24 d’octubre) on us deia que el més important del resultat electoral, de les darreres eleccions autonòmiques, no seria tant qui guanyava, com el fet de clarificar espais polítics a partir de la consolidació de l’esquerra sobiranista.

Això ens retorna al tema dels espais polítics, per tant a l’esquema de 15 de juny, i a l’esquematització de 13 de març relativa als comentaris sobre un article de Josep Sort que parlava de reformular l’estratègia rupturista.

La confusió de la gent, sobre els espais polítics, prové de les contradiccions derivades de no haver consolidat fins ara l’espai esquerrà del projecte sobiranista català. Per això molta gent s’ha pensat que un govern de coalició CiU i ERC ens portaria poc menys que a la independència. En Carod ha dit molt bé que, en ambició nacional, ara mateix, PSC i CiU són el mateix i que, dolent per dolent, al menys amb l’esquerra espanyola de moment podem avançar en alguns objectius socials.

Un cop consolidats els quatre espais de centre catalans caldrà anar superant les contradiccions de militància (que han dut, entre altres, a l’aparició partit Ciudadanos). Quant aquests espais acabin de clarificar-se podrà començar de debò la competència ideològica, és a dir, la confrontació entre ells per l’hegemonia. Les persones poden canviar, els partits també, però els espais romanen i, en funció de l’actuació dels polítics, aquests espais sociològics aniran aprimant-se els uns i fent-se més grans els altres. És un procés que pot durar més d’una generació.

De què dependrà la possibilitat d’encarar un Referèndum sobiranista a la catalunya central?

Doncs en època de pau (quan la població tendeix al centre i els extrems resten necessàriament minoritaris i limitats a fer de consciència crítica de les essències dels centres respectius) només podrem encarar amb possibilitats un referèndum en el moment que tots els sectors sobiranistes siguin hegemònics.

Com deia abans, les persones i fins el partits poden bellugar-se, però els sectors romanen i basteixen noves organitzacions que liderin aquests espais. Per tant hem de tenir en compte aquest esquema perquè ens dona indicadors d’actuació (bàsicament centrats en la conscienciació) en comptes de perdre el temps en esforços pels quals encara no estem preparats.

Quina actuació? Doncs principalment 1-estendre la motivació independentista, 2-créixer al sud, 3-que esdevingui molt feble l’adscripció espanyola, i 4-que els nous immigrants trobin més seductor el projecte català (i la llengua) que no pas l’espanyol.

1-La motivació és un tema complex. Ho demostra el tortuós camí que ha seguit l’independentisme des de l’extrema esquerra fins el centre sociològic, des de concepcions revolucionàries vietnamites, algerianes, cubanes, i des de l’impacte mediàtic d’experiències terroristes fins la normalització d’un discurs que es justifica en el mercat europeu i la seva reestructuració territorial.

2-Hem de ser capaços de créixer a les comarques meridionals, perquè la batalla sempre comença a la frontera i la gran frontera és el sud.

3-La fortalesa independentista és relativa. Alguns poden avantposar els interessos econòmics –fins i tot corrupció- als nacionals, i d’altres guanyaran suport popular independentment de la seva condició de dreta o esquerra, per la percepció per part de l’electorat de ser la força més patriòtica (el que ha passat fins ara amb CiU i ara comença a passar amb ERC, o el que passava a Euskadi on molta gent no comunista optava per recolzar l’organització comunista ETA en base al reconeixement patriòtic). Tot plegat fa necessari, com a condició prèvia, l’afebliment dels sectors espanyols.

4-Finalment, en aquest joc sempre ha jugat el mateix peó, la immigració. La nostra societat ha sabut fins ara assimilar totalment la massiva immigració occitana de segles enrera, ha desactivat el problema de la immigració espanyola integrant els seus líders al sistema autonòmic i incorporant els més conscients a la lluita independentista (Quim Sánchez i molts altres). A mesura que ens apropem al plebiscit es radicalitzarà la manipulació d’aquest col·lectiu des de Madrid. De quina manera podem ser més seductors i no ens passi com a Quebec on els nous immigrants s’arrengleren amb l’opció canadenca? Doncs segurament liderant, des de l’independentisme explícit, la lluita per la solució d’allò que percebeixen com a problemes principals, a partir de la responsabilitat de l’Estat en tals problemes, i des del govern autonòmic removent els elements que puguin crear confrontació amb els sectors socials catalans que estan en competència amb la immigració, és a dir, garantint drets, serveis mínims, cultura, formació, inserció laboral i creixement econòmic.

Coalicions i supervivència

El carrer és més llest del que sembla, ho he dit moltes vegades, però avui he de matisar que de vegades cal donar-li un cop de ma en les reflexions: aquests dies he sentit molts comentaris sobre el nou tripartit que sortien més aviat dels budells que no pas de la raó, però solament m'ha calgut fer algun assenyalament per tal que els meus interlocutors esmenessin substancialment el comentari. Es el cas de les persones que criticaven ERC per no haver format coalició amb CiU (el mal anomenat "front nacionalista") i el de les persones que criticaven el PSC per la mateixa raó (l'anomenada "sociovergència"). Només he hagut de preguntar quina creien que seria la conseqüència electoral de tal acció i, de seguida, tant els votants de PSC com els votants d'ERC, em responien que, sens dubtar-ho, suposaria la debacle -electoral- dels seus referents polítics.