Deixem-nos de mites i reconeguem-nos els defectes

Mal dia, el d’ahir, pels mites. Il Corriere della Sera ens revelava un estudi segons el qual les rosses, tan reivindicades des de sempre, ja siga pel III Reich, ja sigui per Hollywood, no són més que la pervivència d’un defecte genètic, conegut en totes les races, però que va perdurar degut a les condicions casuals de l’època glacial i gràcies al morbo dels caçadors que, quan tornaven delmats al poblat, havien de triar entre les vint esposes que tocaven per cap.

A més ahir sentia al ràdio, tot fent zapping, algú que deia sentir-se malament degut a que, com a cristià sempre havia usat la paraula “fariseu” com a insult, però ara acabava de descobrir que Jesucrist era seguidor de la corrent de pensament farisea. El presentador li va preguntar quin mite havia caigut per a ell, si Jesucrist o els fariseus, i va respondre que els segons, doncs ja no eren els dolents que ell creia (realment hi ha gent per a tot!). En tot cas demostra que som capaços de viure ben alienats i amb la nostra vida mediatitzada per absurditats; aquells que sempre has concebut com els dolents passen a ser els bons, i els innocents d'ahir avui els veus com a pèrfids.

També ahir, en saber-se el referèndum d’autodeterminació de Montenegro, quèien fets miques els mites amb què sempre hem volgut explicar (o justificar) per què, els catalans, sempre som els últims a recuperar la dignitat. He estat en vàries tertúlies (a finals del segle passat) en què es comentava comparativament el paper que havia de tenir Catalunya entre els estats de l’Europa del XXI. En elles sempre es feia referència a un procés que, havent començat a Noruega, ara estava a punt de tocar-li a Catalunya. I també aquí començaven les explicacions de consolació:

En el cas concret de la independència de Noruega l’any 1905 la resposta típica era que “els suecs són demòcrates, a diferència dels espanyols, com és ben sabut”. I quan es comentava la independència d’Irlanda, amb la que Catalunya es va emmirallar l’any 1921, el comentari era sobre “el sentit comú dels anglesos”. Als nous estats de l'est -Lituània, Letònia (que els espanyols havien posat com exemple d’impossible independència degut a l'alta concentració de ciutadans russos, fent paral·lelisme amb l’alt nombre d’espanyols que hi ha a Catalunya), Croàcia o Eslovènia- l’excusa era que aquests països “tenien amics”, en referència a alemanys i finesos. En el cas d’Eslovàquia l’explicació era altre cop el tarannà demòcrata dels descendents de la Primavera de Praga.

Doncs ara, amb Montenegro convocant un referèndum d'autodeterminació, que els catalans no tenim dret a fer (ni ningú ho ha exigit, en més de 20 anys de col·laboracionisme, com a contraprestació), l’excusa no pot ser allò mateix que dèiem de Suecs i Anglesos referit als Servis. Jo crec que la raó única de la diferència amb Catalunya rau en la voluntat de la classe política d’aquests països de posar la seva dignitat per damunt dels interessos petits i mesquins, i per la voluntat del poble de lligar curt els seus polítics.

Ja és hora de reconèixer els defectes propis i de deixar-nos de tant mite que usem per a justificar prudències que ratllen la traïdoria.

Cal repensar l'estrategia rupturista ???

En Josep Sort planteja al seu bloc un canvi d’actitud de l’esquerra revolucionària (la pertanyent al projecte nacional català) en relació al centre-esquerre (el pertanyent al projecte nacional català). En concret planteja que s’acabin les baralles entre els grups l’extrema esquerra independentista i el cada cop més ampli centre-esquerre sobiranista. Des de la meva condició de profà provaré a donar el meu punt de vista. Que quedi clar que en Josep és el professional i d’aquestes coses és ell qui en sap, però la meva intuïció va per això altre que segueix:

Les revolucions no sorgeixen tant d’estratègies revolucionàries com de “condicions” revolucionàries que gaudeixen de les estratègies adequades. Es semblant a aquella frase de “quan pitjor millor”. En aquest racó d’Europa s’ha desenvolupat un ampli ventall de classes benestants, i per tant amb poca consciència social, anomenades “classes mitges”. Difícilment fins que no canviïn molt les coses, ens trobarem en condicions com les que al 68 van fer néixer organitzacions revolucionàries com ETA o PSAN, em refereixo als models vietnamita, algerià o cubà.

En el context actual d’Europa toca jugar a les eleccions i, per tant, toca creure’s aquell vell esquema consistent en organitzacions de centre hegemòniques (centre-esquerre i centre-dreta) i en extrems minúsculs que, llevat que arribessin condicions bèl·liques, no poden somniar a gestionar mai el poder (recordeu que fins i tot en les condicions de la Irlanda independentista fou l’IRA qui va fer la feina però en canvi el Fianna Fail que va acabar gestionant el poder). Als extrems de l’esquema sols els queda el paper d’exercir de consciència social dels centres. Jo que, a més, ho interpreto des d’un punt de vista sistèmic, entenc que els extrems són absolutament indispensables i que, la seva principal tasca ha de ser criticar les forces de centre corresponents, acusant-les de traïdores, venudes i del que calgui, per tal d’evitar una excessiva deriva cap als interessos socials o patriòtics de l’enemic.

En el cas de Catalunya hem patit els darrers anys les conseqüències derivades de la derrota i de l’allau immigratori, que s’ha materialitzat en una organització política de partits incompleta i contradictòria. Hi havia dos projectes nacionals però la manca de consciència feia que sectors catalans poc conscients i sectors espanyolistes confluïssin en els mateixos partits d’esquerra, i que sectors de treballadors conscients de la pròpia identitat nacional catalana reconeguessin l’hegemonia patriòtica de partits de dreta. Es a dir, l’arc dels partits que maldaven per un projecte nacional català estava coix per l’esquerra.

Als anys 80 encara hi havia la Unió Soviètica i el model que volíem era el típic de moviment popular o aliança de classes mitges dirigida per un partit comunista que es reconegut per aquestes classes com a dirigent en base a ser percebut com més patriòtic. Es un sistema que havia funcionat a Cuba, que feia veure que era així a Polònia, a la RDA o a Txecoslovàquia i, sobre tot, que s’usava a Euskadi. La Unitat Popular o Herri Batasuna adoptava l’esquema clàssic, havent derivat sols lleugerament en la forma (el partit comunista dirigent Hasi havia donat lloc a la coordinadora dirigent KAS i aquesta al partit comunista militar ETA). Per tant, des de la direcció política comunista dels moviments radicals independentistes catalans, la comparació era inevitable. Però, per sobre de tot, hi havia la necessitat: estava desenvolupant-se el sector que faltava en el sistema de partits de projecte nacional català. L’independentisme feia forat entre àmplies capes del centre-esquerre.

Per tant, teníem l’extrema dreta independentista (un grupúscul residual però que ja complia simbòlicament), teníem l’ampli centre-dreta, que ja detemptava el poder i es demostrava tan prudent que ratllava la traïdoria, i teníem la possibilitat d’ocupar l’ampli centre-esquerre imitant el model basc, és a dir, a partir d’un moviment popular patriòtic dirigit per un partit comunista a l’estil d’Euskadi. I en l’horitzó teníem encara la utopia del socialisme real.

Ara a Euskadi això continua igual, també hi ha dos projectes nacionals i en el projecte sobiranista l’ampli centre esquerre està format per gent ben poc revolucionària però que accepta la direcció política d’un partit comunista reconegut en el seu paper patriòtic. Però a Catalunya l’intent de crear una HB catalana va fracassar per un conjunt complex de motius i això va donar la possibilitat a ERC de copar el centre esquerra del projecte nacional català. Per tant es jugaria al joc de la democràcia burgesa, i els perdedors quedaven comminats a l’extrem.

Només el centre acabarà gestionant el poder, i a les organitzacions de l’independentisme revolucionari (l’esquerra radical catalana per contraposició al partits d’extrema esquerra del projecte nacional-federal espanyol) solament els queda el seu paper dinamitzador. Compte, és un paper fonamental, són imprescindibles! Però es limitaran a l’agitació, no gestionaran poder (llevat de en els àmbits més propers, fonamentalment municipals, en base al reconeixement del seu liderat en l’activisme relatiu a les lluites ciutadanes), faran de consciència crítica social (i patriòtica fins que no ens alliberem d’Espanya) del centre esquerre, és a dir, de ERC. I la única manera de fer-ho és criticant ERC, criticant les seves –inevitables- contradiccions (inherents al poder), criticant-los quan es venen, quan traeixen, quan no estan a l’alçada, quan s’aburgesen...

Però no ens enganyem, som vasos comunicants, de joves estarem a Maulets i possiblement de grans votarem ERC, ni que sigui de vegades i com a vot útil, com fa l'extrema esquerra espanyola de tant en tant en relació al centre-esquerre espanyol (quí no coneix algún votant d'EUA que algún cop no ha votat PSOE?). Es un punt de vista sistèmic?

La Mani dels Indignats [som una nació i tenim el dret de decidir!]

No sé si seríem un milió o solament setanta mil (jo mateix vaig comptar a ull un grup de mil i després 315 espais de similars dimensions, i encara quedava molta gent pels marges) però el clima no era pas tan festiu com comentava la ràdio; si un sentiment es palpava en l'ambient era la indignació massiva.

De tant en tant em trobava algun conegut de trenta anys enrere, quan al carrer sempre érem els cent mateixos i ens coneixíem tots, i comentàvem amb orgull com el nostre país ha normalitzat la dignitat. Em replica l'altre que potser ens cal més líders perquè és poc eficient que la gent només s'activi quan ja els té més que inflats.

Jo soc més optimista, penso que la indignació és un bon planter, i que els polítics de la vella generació ho han calculat malament, es pensaven que els catalans d'ara continuen sent com la generació dels nostres pares; CiU ha calculat malament, però també ICV, que mentre estic manifestant-me escolto per ràdio com critiquen la mani perquè consideren que ara no és moment de mobilitzar-se sinó d'impulsar justament això que la gent està rebutjant massivament, un estatut que ens tracta com menors d'edat.

Si ara, a més, els bascs aconsegueixen millor reconeixement que nosaltres em penso que tota la gernació del meu entorn arraconarà aquests polítics de pa sucat amb oli que ens ha tocat patir (què trist és que siguin els íntegres els que marxin!). En fi, no vull caure en allò de mirar-me el melic, però auguro que entre l'abstenció habitual i l'abstenció militant el resultat de presbicitar l'actual estatut serà més significatiu en el sentit de que els catalans estem començant a dir prou.

Les mentides d'Artur Mas en mp3

Està corrent per la xarxa aquest mp3 de Les mentides d'Artur Mas que, quan l'escoltes, et provoca més vergonya que ràbia. El pitjor del cas és que tals reaccions són curiosament selectives; en una bona part de la població (suposo que a la gent més fidel) els provoca autisme. De fet ja m'he discutit amb uns quants que ho conceptualitzen totalment a l'inrevés, com un gran acte de COHERENCIA! Es increïble, em recorda les tertúlies de la cope on les interpretacions poden arribar a ser absolutament surrealistes tot i expressades amb una infinita seriositat!

Qui tindrà més pebrots?

No dubto de les habilitats periodístiques d'Antonio Franco i Lluís Foix, i menys del domini mediàtic de Carod-Rovira. Per una banda, els primers tenien avui la trista missió de fer veure que "allò normal" és donar el si a un estatut que "se suposa que la majoria vol" (però que ningú no ha llegit i que l'únic que sabem d'ell és que retalla vergonyosament i innecessària les capacitats pressupostàries del nostre país) donant per bones unes enquestes d'intencions també més que dubtoses; per l'altra banda, en Carod ha complert les expectatives, dient allò que tots sabem i que no llegim ni a El Periodico ni a La Vanguardia, és a dir, posant seny a les especulacions sobre l'actuació que podem esperar d'ERC.

Però allò que m'ha cridat l'atenció és que el debat està ja situat en clau electoral, i seria ruc qui no se n'adonés. De moment, i a diferència de les "opinions" que llegim a El Periodico i a La Vanguardia, la majoria dels meus coneguts, que fins ara votaven CiU, PSC i ICV-EUiA, s'estan estirant dels cabells. Els socialistes potser no tant, perquè els atreu la personalitat de Maragall i li tenen confiança a ultrança, però els altres... us asseguro que han partit peres per a futures votacions. L'incendi està servit, en Mas ha mogut fitxa sacrificant el país per la carta electoral, i potser ha perdut, però ha ficat a tothom en la partida. A partir d'ara no us cregueu cap missatge referent a l'estatut en clau constructiva, a partir d'ara ja és solament una qüestió de pebrots. Potser qui ho té ja més clar és el mateix Mas, els altres estan tot just adonant-se, i segurament qui viu més en la inòpia és ICV-EUiA.

Un nom per l'Estatut

Si els nostres veïns de ponent van batejar una de les seves constitucions amb el sobrenom de "La Pepa", nosaltres ens haurem d'escarrassar per a trobar un mot prou adequat per l'Estatut del 2006. En principi sembla evident que serà conegut popularment com "l'Estatut de la Baixada dels Pantalons d'en Mas", però després se m'acut que el poble no és tan prosaic, la gent és més donada als rodolins i als jocs de paraules. Segurament serà conegut com "la Mas-rxa enrere"? o potser "l'Estatut Mas-oquista" per allò de que ens putegem nosaltres mateixos i després sembla que estiguem obligats a gaudir votant-lo? O també "l'Estatut Mas-turbat" perquè ha eixit, amb poca substància, d'una insolidària iniciativa solitària"?