El partit dels "socis" em fa mes por que una pedregada.

Digueu-me exagerat! Reconec que en aquest moment escric amb l'estómac i que no tinc més elements de judici que la intuïció ...però compto també amb la sintonia de força gent del meu entorn.
Estic convençut que som molts els que tenim percepcions semblants sobre en Duran en concret i CiU (no sols Unió) en particular.
De la mateixa manera que els canvis cosmètics d'Iniciativa, cap l'ecologisme, no desvirtuen el seu paper de consciència crítica de l'esquerra que gestiona el poder; de la mateixa manera que el viatge d'ERC, vers el centre esquerra, no desvirtua l'objectiu independentista d'una part del catalanisme moderat; de la mateixa manera que la C final del PPC no ha aportat catalanitat al seu projecte... no veig en CiU objectius més importants que el de ser "soci".

No conec ningú que no vegi els pactes d'ERC amb el PSOE com quelcom tàctic (molts coneguts fins fan cabòries per endevinar com i quan ho trencarà ERC per aprofitar-se'n electoralment), però en canvi perceben el mateix paper en CiU com quelcom estratègic.
No em sorprèn, perquè tenir càrrecs a través de CiU va esdevenir per a molts un modus vivendi vital (v.l.r.), i ja se sap que per alguns la pròpia vida passa sovint per davant dels grans objectius del país.
La sensació, que percebo com a compartida amb força gent del carrer, és que, un cop aconseguit ser "soci" del govern espanyol cal mantenir-s'hi, demostrant que "saben ser bons socis", és a dir, aparcant tot aquest vernís sobiranista que s'han tret darrerament de la màniga.

Detencio de Xirinacs i provocar els catalans igual a polaritzacio

En primer lloc, cal recordar i fer córrer que demà dimecres 26 d'octubre, a les 9 del matí: concentració davant del Jutjat núm. 2 de Barcelona, pg. de Lluís Companys 1-5.

El PP ja fa temps que ha decidit perdre tota aspiració per créixer a Catalunya, ara només pensa en créixer a Espanya a costa de l’anticatalanisme. Per a fer-ho no n'hi ha prou dient mentides, també cal que la seva militància catalana entri en una espiral d'acció-reacció-acció i, per tant, també cal provocar els catalans per a que es prestin a deixar-se fotografiar en actituds que després titllaran a la COPE o a El Mundo de "kale borroka".

De tota manera allò més interessant es comprovar que, tot i estar a l'oposició, encara controlen força mecanismes de poder; els suficients per a provocar-nos (a hores d’ara s’hauria de ser molt curt per a creure que l’acció contra Xirinacs ha estat casual i que, podria haver passat un any abans o després, en funció de quan s’hagués volgut renovar el DNI). Cal recordar que l’estament judicial continua sota control de la dreta ecspanyols, que és un dels preus que es paguen per ser dels pocs estats on el feixisme no ha estat derrocat, sinó que, “graciosament” s’ha avingut a compartir el poder.

Em diuen els amics dels xats que soc massa bo amb els sociates, que no hi ha garanties de que la detenció no formi part de la típica barroeria ecspanyola o fins d'una mena de "plan B" psoecialista. Bé, és cert, reconec que els meves sospites sobre la ma negra pepera són pura intuïció i que només em fonamento en l'audició diària dels matins de La Cope (us ho recomano), però és un fonament que em dóna elements molt valuosos a l'hora de diagnosticar situacions com la present. Encara que no descarto cap hipòtesi, perquè si fóssim tan llestos no estaríem com estem després de tres-cents anys.

En fi, encara que sigui a costa de facilitar la feina als mitjans del PP, també la polarització és una arma per a nosaltres, i no podem fer altra cosa que fer valer totes les nostres capacitats per a organitzar la solidaritat en vers Xirinacs i fer-la massiva. No serem nosaltres els que haguem de posar vaselina a la corda, ja ho farà el PSC.

Avui sentia una de tantes bajanades radiofòniques anticatalanes, en concret deien que els empresaris aposten per l'independentisme pacífic perquè, en el context europeu, és ideal com a forma d'atomitzar el controls polítics que detempten els grans estats damunt del capital. Es una ximpleria que també té doble fil, perquè molta gent del PP sacralitza el capital i condemna els independentismes. Ara ja no sabran què pensar. Al director del programa no li ha fet cap gràcia l'explicació i hauria preferit un comentari diferent, per exemple que alguns empresaris catalans estan molt (MOLT) equivocats, o potser que reben xantatge

En tot cas a nosaltres ja ens aniria bé, de moment, que fos certa aquesta creença al sí d'alguns grups empresarials; ens donaria prou alè per fer avançar els nostres objectius. Per això, de moment caldrà també que aconseguim l'adhesió de les principals organitzacions empresarials a les accions de solidaritat amb Xirinacs, ...ni que sigui per a veure quina cara faria la dreta ecspanyola!

Anem. Per la lenga occitana. oc

Deu mil persones a Carcassona per l'occità és un èxit tenint en compte que vivim al desert, i és també una misèria tenint en compte que es tracta d'un dels majors pobles d'Europa, però per sobre de tot és l'exemple de com l'estat més racista del nostre subcontinent pot exercir el genocidi cultural amb plena impunitat.

Pel que fa a la Catalunya institucional, res de nou, els líders que ens ha tocat tenir intueixen que és útil tenir un soci econòmic occità, però encara no han entès que els interessos estratègics de Catalunya requereixen una Occitània que hagi recuperat el seu idioma, i que justament en favor dels interessos estratègics de Catalunya cal immiscir-se tant com calgui, des de l'Aran i amb mitjans audiovisuals molt més enllà de les necessitats araneses, que abastin al menys fins a Tolosa, i que facilitin el camí de les avantguardes occitanistes en el camí de la recuperació de la consciència nacional occitana.

Amb la rao i la força guanyarem?

Amb la raó i la força es guanya?

Ell vell lema idealista s’ha fet miques avui a l’Àgora en l’entrevista que han fet els directors de La Vanguardia, El Periódico i l’Avui a president del PP.

Al meu entendre ha quedat clar que en allò que fa respecte a Catalunya la raó no té la més mínima transcendència. A qualsevol al·legació raonable n’hi ha prou amb respondre de forma repetitiva amb una frase feta per falsa que sigui.

La insinuació és que Catalunya no podrà fer valer res de res (amb raó o sense) si no te la força per imposar-ho, i que, per tant, Espanya no tindrà en compte raons sinó que farà ús de força que té per a imposar a Catalunya qualsevol cosa, amb raó o sense, perquè al final qui tenia la raó és que escriu la història, i qui l’escriu és qui tenia la força.

ACCIO (de justicia)-REACCIO-ACCIO (consciencia)

De tota manera cal no oblidar que la consciència ja és en si mateixa un capital, i que per a guanyar consciència cal que la realitat es mostri crua, la qual cosa solament passa en moments de crisi.

Ho dic en relació a l'article anterior: si continuo pensant que els perdedors electorals de les retallades a l'estatut seran PSC i CiU és perque vaig veient com reaccionen els meus coneguts, que per sort en tinc votant totes les opcions.

Els més interessants són els votants socialistes. Alguns d'ells se senten francament malament davant el tracte de Madrid, i n'hi ha que ja fan proclames pseudoindependentistes, suposo que per a sorpresa d'ells mateixos (la majoria dels que coneixo són d'origen immigrant dels anys seixanta, és a dir, relativament recent).

També veig gent de CiU que, després de sentir-se cremats amb l'estratègia negociadora convergent, i de creure's després que va valdre la pena, ara tenen la sensació que el sr. Mas els ha aixecat la camisa. I, per postres, per a ells l'estatut és gairebé una fita.

També és quasi la gran fita per als autoanomenats recentment ecosocialistes, però la seva estratègia és més de guia crítica del germà gran, de tal manera que poden arribar a comprendre les contradiccions del PSOE. En canvi el PP ja està acostumat a no guanyar ni perdre, atenent al seu caràcter marginal al nostre país, i la seva estratègia va adreçada solament al vot espanyol anticatalà.

Solament veig optimistes els d'ERC, perquè guanyen els vots dels socialistes i dels convergents decebuts (potser no en grans percentantges, però si en nombres concrets i contants, que són de moment els importants), i també guanyen la consciència que es deriva del debat que està havent al carrer. Si obviem les pèrdues econòmiques -relatives- que pot sufrir Catalunya amb la retallada estatutària, els republicans no pateixen la decepció de qui veu l'Estatut com una fita, sinó que es revaliden en la convicció que l'objectiu és la independència, i que, de moment, tot això de més que guanyem ja ho tindrem.

Efectes electorals retallada Estatut

Tumbuctu Zapatero cedeix a la pressió de Rajoy i retallarà l'Estatut d'acord amb el PP

Al marge de les pèrdues en diners i d'augment de capacitats per a Catalunya, hi ha la curiositat de saber com afecta electoralment als partits catalans.
Jo crec que qui pot sortir guanyant és ERC perquè haurà fet el que tocava (fins i tot votant si als guanys d'un estatut retallat) i haurà demostrat que no hi ha altra alternativa que la independència.
També haurà guanyat l'extrema esquerra independentista perquè s'haurà demostrat que la via democràtica no serveix, i que allò de que no calia terrorisme, que n'hi ha prou amb un 90% dels vots, és mentira.

ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO

Ja va bé fer de consciència de l’esquerra independentista, però a l’hora de la veritat més val tenir més eines que menys, i tot allò que obtinguem d’aquest estatut que fins ara no teníem, ben vingut sia ...de moment.
I ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO.
Si la primera porra consistia en saber si aprovaríem l’estatut...
I la darrera serà la quantitat de retalls que hi haurà a Madrid...
La porra del mig, la propera, es saber si els nostres líders tenen prou capacitat per a mobilitzar la població de Catalunya, de forma prou visible com per a que sigui percebut, a Madrid i al mon, que no és solament el vuitanta-nou per cent teòric (electoral) qui vol l’Estatut, sinó que és la població del carrer.
Jo personalment soc pessimista, no crec que els nostres líders tinguin tal capacitat, només cal reconèixer honradament que la informació i el debat previ van ser un fracàs.

Si, fins i tot, gent que llegeix el diari, i propera a mi, desconeixen que ha hagut un autobús recollint propostes i donant a conèixer el tema.
Serem capaços de mobilitzar totes les personalitats mediàtiques per tal que, cada vegada que intervingui en mitjans espanyols o de més enllà, declarin que volem l’Estatut?

No ho crec, però sí tinc el convenciment que és precisament això el que caldria.