Pares/Mares que no saben posar límits.

En plena Barcelona, en un dels miserables parcs infantils que tenim (miserables per pocs i per descuidats, en comparació amb altres ciutats) hi ha una nena d'uns 18 mesos gronxant-se i una cua de pares amb nens esperant torn. La mare de la nena va dient: "va, si us plau, baixa, que hi ha cua". La nena s'hi nega. La mare de tant en tant l'hi torna a preguntar. La nena continua negant-s'hi. Passen els minuts de deu en deu i tot continua igual. Els nens que fan cua miren als seus pares per tal que aquests intervinguin davant una actitud que ells mateixos saben prohibida i subjecte a repressió per parts dels seus propis progenitors, però aquests no obren boca. Potser és per vergonya aliena de veure que, ara que els defensors d'aquest fenomen tan nou anomenat "família nuclear" s’esquincen les vestidures, qüestionant les capacitats educatives dels homosexuals, tenim al davant tanta incapacitat heterosexual de posar límits. Al final anem abandonant la cua, oferint als nens alternatives amb to poc convincent. Potser és perquè som catalans, un intermig entre els que muntarien un cristo i els nòrdics que potser romandrien amb paciència infinita esperant un torn que no arriba?

Quina por! Com serà el monument als catalans víctimes dels nazis?

VilaWeb - Diari Electrònic Independent - EuropaPress
Diu que la Generalitat ha aprovat avui construir a Barcelona un monument en homenatge als catalans deportats a camps de concentració nazis, pel qual acordarà amb l'ajuntament la ubicació i la selecció de l'obra i del seu autor.
Sempre és el mateix, il.lusió quan rebem la notícia de que per fi perdem la por i ens decidim a retre homenatge a una figura històrica "de les nostres". I després frustració en veure el resultat.
I no protestis perquè diran de tu que tens una "estètica rústica", com quan ens queixàvem de les places dures plenes de boles i reivindicàvem una mica de verd.
O quan vam veure acabat el monument a Macià a la Plaça de Catalunya. Com si es tractés del conte de l'emperador nu (aquell en què dos estafadors fan creure a un rei presumit que li fan un vestit que només poden veure els purs de cor) callàvem covardament pensant que "potser sí que era bonic, i... en tot cas, més val no dir res no sigui que et diguin que tens estètica carca". Fins que venia algú de fora, pur de cor i de complexos, el duies a passejar i et deia "què és això tan lleig que teniu plantat en plena Plaça de Catalunya?".
En fi, toquem fusta...!