Els amos de la Franja "como el perro del hortelano".

Recordo amb emoció aquella jota dels enyorats "La Bullonera" que, si no recordo malament, deia:

"Son los amos de mi tierra

como el perro del hortelano

son los amos de mi tierra

ni se atreven a salvarla

ni nos dejan defenderla".

.

I m'ha vingut a la memòria després de llegir un escrit de Guillem Chacón des de Mequinensa que tira aigua freda damunt totes les esperances de la gent de la Franja dipositades en un president d'Aragó catalanoparlant i fill de la Franja. Això demostra, entre altres moltes coses, que quan hi ha amos hi ha amos, i que ún pot ser president i estar subordinat als interessos de sempre en contra dels de sempre (ja sabem que el colonialisme només tendeix al maquillatge). En tot cas està clar que els veritables amos de la Franja viuen fora de la Franja.

Aquí us reprodueixo la seva carta apareguda a l'Avui del passat diumenge:

.

Del català a l'annexió de territoris

Diuen els mitjans que el president del govern d'Aragó, Marcel·lí Iglésias, es va molestar per la proposta d'ERC de preveure en el nou Estatut que Catalunya vetlli per la seua llengua a la Franja de Ponent. L'absurditat arriba als límits en situacions com aquesta.

Un govern, el d'Aragó, que a banda de deixar-la morir no fa res per una de les llengües del seu territori, tampoc no vol que el país d'aquesta llengua vetlli pel seu valuós patrimoni. Un patrimoni compartit que hauria d'enorgullir l'Aragó, però no: prefereix soterrar-lo i negar-lo fins i tot en l'educació escolar dels xiquets. Espanya, per exemple, pot impulsar el castellà a Mèxic, però Aragó no vol que el país veí i germà servi allò que és seu. La llengua i la cultura: una riquesa mútua que va més enllà de ridícules ratlletes administratives.

Els aragonesos poden gaudir dels mitjans sanitaris, acadèmics i laborals que ofereix Catalunya, però els catalans molesten quan tan sols miren de no perdre la seua cultura.

El senyor Marcel·lí no hauria d'atrevir-se ni a opinar sobre una llengua i cultura que ell, fins ara, ens nega als franjolins. No hi té cap dret. Ser president de la comunitat autònoma d'Aragó no és prou rang per interferir en una llengua que ell no honora i a la qual renuncia cada volta que calciga la Franja de Ponent.

Això sí: l'Estatut d'Aragó en el seu article 10 diu directament "Podrán incorporarse a la Comunidad Autónoma de Aragón otros territorios o municipios, limítrofes o enclavados". Us adoneu? No volen que Catalunya pugui ni intentar garantir la vida del català allà on es parla, però altres van més enllà i fins i tot preveuen annexionar-se terres.

Que quedi clar. Tots els partits polítics catalans, del PP a ERC, si són catalans, estan obligats a intentar defensar el català allà on sigui natural, allà on es parli. I pel que fa al territori, el nou Estatut hauria de ser com a mínim igual d'ambiciós que el d'Aragó. Com a mínim.

· Guillem Chacón

· Mequinensa

Les Guerres d'Extermini no són invents del segle XX - Parlen els generals de Felip V

DIARI AVUI - Cultura i espectacles

Parlen els generals de Felip V - Ignasi Aragay-Diari Avui-Barcelona

Josep M. Torres Ribé descobreix i publica testimonis borbònics inèdits que converteixen el 1714 en "guerra d'extermini"

Si la visió catalana de la Guerra de Successió ja era prou dramàtica, dels testimonis inèdits dels generals i governadors de Felip V en surt un panorama encara més devastador.

Ningú no els havia fet parlar. La veu de personatges com el duc de Pòpuli, el marquès de Castel Rodrigo, el comte de Montemar i l'intendent José Patiño, entre molts d'altres, ressona en tota la seva cruesa i aporta l'autèntica dimensió del conflicte al llibre Felip V contra Catalunya (Dalmau ed.), del catedràtic de la Universitat de Barcelona Josep M. Torres Ribé, que ha dedicat cinc anys a la recerca, amb decisives estades a l'arxiu de Simancas i a l'Histórico Nacional de Madrid. El llibre se circumscriu al període 1713-1715 i porta el significatiu subtítol de Testimonis d'una repressió sistemàtica. És la continuació de La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714) i tindrà una tercera part.Torres Ribé va ser "el primer sorprès" per l'amplitud de la troballa i pel "to de premeditació i exhaustivitat" destructora que denoten uns abundantíssims testimoniatges "escrits des de la naturalitat del qui se sap vencedor". Si algú podia posar en dubte els clàssics relats catalans de la desfeta, des de Castellví o Bruguera a Sanpere i Miquel, ara la paraula la tenen els mateixos espanyols. I realment no queda dubte de la magnitud de la tragèdia.En les seves missives a la cort madrilenya, la plana major borbònica no amaga les intencions ni els estralls del que, a la vista d'una documentació tan aclaparadora, Torres Ribé qualifica de "guerra d'extermini" basada en l'aplicació del terror tant a la rereguarda com a la Barcelona assetjada, tant en la guerra com en la postguerra. Fins i tot es van fer servir per primera vegada "tèniques de guerra psicològica i d'intimidació a gran escala contra la població civil, probablement induïdes per l'estat major francès, que les havia assajat recentment amb els camissards de la Bretanya i Normandia". En aquest sentit, l'historiador apunta que "la repressió borbònica, aquella violència premeditada a càrrec de l'Estat modern, té components d'una modernitat aclaparadora, que recorda el que seran les dictadures militars del XIX i XX".Com diu Jaume Sobrequés al pròleg, el panorama recorda molt el de la Catalunya del 1939: milers d'executats sense judici -en deien "diezmo de horca sin estrépito de justicia"-, milers d'enviats a galeres, una política de terra cremada amb pobles i ciutats incendiades com a càstig per la fugida dels habitants que no volien pagar els abusius impostos borbònics -Manresa, Sallent, Viladrau, Castelltersol, Arbúcies...-, una ocupació militar extraordinària -90.000 soldats a mitjans del 1714 i més de 20.000 durant tot el segle XVIII, és a dir, un soldat per cada 25/30 habitants en temps de pau-, presons saturades, represàlies a familiars, autèntiques llistes negres, desterraments, exili, incautacions, un estat d'excepció que duraria quasi tot el segle... Tot això abans del Decret de Nova Planta, esclar. "Fins a la pau de Viena del 1725 no afluixaria una mica la situació d'asfíxia", remarca Torres Ribé.Aquesta asfíxia també va tenir un vessant crucial en l'ofec econòmic, per no dir-ne directament "saqueig", expressió que usa l'autor. Una aportació clau del llibre consisteix a detallar el sobreesforç fiscal que es va exigir a partir del 1713, sota la coacció de l'exèrcit, a una població ja exhausta, fet que portaria una desesperada revolta antifiscal pagesa el gener del 1714, vençuda també a sang i foc. Segons Torres Ribé, "es pot dir que l'espoli fiscal català del qual tant es parla avui comença llavors".Entre els molts altres aspectes que l'obra documenta a fons per primer cop hi ha, també, el de l'extensa xarxa d'espies borbònics, situats fins al cor del poder austriacista barceloní. "Ho sabien tot, del que passava a l'interior de Barcelona, què pensaven les autoritats, quina era la situació social o els punts fluixos de la defensa militar", remarca Torres Ribé, a qui li han quedat per desxifrar "centenars de cartes xifrades". El cas més rellevant és el del pare de Pau Ignasi de Dalmases, el representant català a Londres. L'home que havia de convèncer els antics aliats britànics perquè enviessin ajuda a una assetjada capital catalana al límit de les forces. Doncs bé, les cartes de Dalmases eren interceptades pel seu progenitor i enviades a l'estat major enemic.

Todos los catalinos seis amigos de los moros

Ja sé que tots els taxistes són unes bellíssimes persones, però a tot hi ha excepcions i ja fa unes dies que n’ensopego unes quantes d'interessants. Avui n’he abordat un que estava llegint el Mundo. De sobte a mig viatge m’explica que “el gobierno está pagando la construccion de todas las mezquitas y seguro que no darían un duro para una iglesia cristiana”.
Li explico que he llegit que, més que el govern, podria ser que fos el rei d’Aràbia qui ajuda en part a la construcció d’alguna mesquita, i de pas li pregunto com sap ell que jo no sóc també àrab.
Diu que m’ho ha notat en l’accent, i a continuació continua carregant contra el govern perquè “ha dado órdenes de que los extranjeros sean los primeros en el médico, en subvencionarles los trabajos, en todo...”.
Li explico que ningú no fa res a canvi de res i a continuació li pregunto que què guanyaria el govern fent això. Ell em respon que “los votos”. No ho entenc, si fos veritat el govern no guanyaria vots sinó que els perdria.
Ell amb aire de gran coneixement de la qüestió m’explica que “está previsto que todos los extranjeros puedan votar en poco tiempo”.
Tot i així, li dic, el govern perdria potser trenta milions de vots a canvi de guanyar un milió de vots estrangers. A més, avui dia els únics estrangers són els marcians –de moment-, de la mateixa manera que ja ningú considera forasters als nostres avantpassats que van arribar d’Andalusia o d’altres llocs fa anys.
-Ya me imaginaba yo. Usted és otro catalanufo. Todos los catalinos (es refereix als que parlen català) sois amigos de los moros. Siempre, siempre, siempre el que acaba comparando los españoles con los moros es alguien que habla catalán. Pues sepa que los españoles tenemos todo el derecho en Cataluña, más que muchos catalanes...
Li responc explicant-li que jo parlo espanyol, de la mateixa manera que estic segur que ell parla també català.
-Pues no, yo no se hablar catalán. Y uno que habla catalán es que es de familia catalana, y esos son los amigos de los moros porque sus pensáis que a los moros los podréis dominar ya que no habéis podido dominar a los castellanos...!
Pitjor per a ell, sempre deixo propina i la que li hauria tocat a ell l’hi vaig donar a un punky que feia malabarismes.
En fi, això no és res, un dia em vaig trobar amb un que, tot excitat, va estar explicant-me que l’havia deixat la dona, i m’ho explicava girat cap a mi, sense mirar al davant mentre conduïa.
Quina por!!!

Kingdom of Heaven

El Regne dels Cels a la ciutat 3 vegades santa !!!
Sempre agraeixo poder veure pel forat del pany una visió prou aproximada a la realitat del passat, i intueixo que fins es pot haver quedat curta en sang i fetge, molt lluny de les pelis antigues, que l'idealitzaven com si fós una extensió de la Califòrnia dels anys 60, amb disfresses d'època i on com a màxim sortien un nyanyo i un ull inflat. Esta genial en Jeremy Irons, i no m'ha agradat l'aire ensucrat que els guionistes han donat a l'Orlando Bloom.
En tot cas ha estat bé el missatge escèptic del director, usant el marc d'una època on l'estupidesa religiosa era una de les principals causes de mort, per a fer apologia de la defensa de les persones com a millor motiu per a morir en la guerra. Ara sóm un xic més llestos, però no tant, perquè al costat dels que encara moren i maten per una idea sobre el més-enllà, hi ha també els milers que maten i estan disposats a morir per a major riquesa dels negocis del més-aquí dels empresaris del seu país. En fi, es poden dir moltíssimes coses de la pel·li, però ho deixo pels crítics, jo només volia fer aquesta reflexió.

Bogeria: seguir fent el mateix i esperar resultats diferents. (A. Einstein)

Citacions - encatala.org

Aquesta és una frase fonamental. Te el mèrit de que no podem negar que és de boigs fer-ho, i alhora de definir una característica tan humana com allò altre d'ensopegar amb la mateixa pedra.

El sorral infantil d’escombraries del Mercat de la Sagrada Família i altres constatacions de que això no és Suïssa i a prou feines Europa.

Visita al Mercat de la Sagrada Família, exemple del reciclatge modernitzador del comerç tradicional. Un edifici que integra equipaments cívics, socials i culturals. El mercat compta amb una placeta per a que juguin els infants. Tot i així marxem de la zona de molles i gronxadors perquè veiem que els les distraccions infantils comencen a incloure la recollida de les nombroses burilles de cigarreta que hi al terra. Anem al sorral, un lloc vallat pensat per què els més petits juguin amb la terra. No pot ser! No solament està ple de porqueria a vessar, sinó que també està ple de nens. Potser exagero i no hi ha pas tanta porqueria? Ho comprovo i començo a recollir restes de deixalles que en un moment ocupen una tercera part del sorral! No serà per manca de clientela ni per manca de venedors al costat mateix. De fet, abans el sorral era una bassa amb peixos, i estava igual de bruta. Quin interès tenen els responsables del centre, els mateixos botiguers i la clientela en mantenir tal nivell de brutícia? Això no passa el més mínim control de qualitat, ni ISO, ni CE… En fi, que si algú vol una prova de que no som suïssos no li cal buscar gaire.
En vista de l’èxit ens apropem a una altra placeta en l’interior d’una illa a la confluència de València amb Padilla. Allí han posat una pista on fer encistellaments de bàsquet just al costat dels jocs pels més petits. En conseqüència les pilotes d’un grup d’adolescents van caient damunt els caps dels nadons i de les mares assegudes al banc que fa de frontera. En canvi a l’altra banda de la zona de bàsquet hi ha un terreny igual de gran però absolutament desaprofitat que hauria estat més adequat per aquesta activitat i sense posar en perill la integritat dels petits.
Per la tarda anem als Jardins d’Indústria, una zona privilegiada on poder prendre tranquil·lament un cafè al costat d’una àmplia zona d’esbarjo. No podia ser tant bonic, just dins el cercat dels més menuts el tobogan amaga algun misteri que impedeix a la criatura de pujar-hi: els graons estan tan separats que a prou feines hi podria pujar jo. I el que és pitjor, el gronxador dels més menuts te soldada una anella que sobresurt un centímetre just a l’alçada de la columna vertebral. Per tant qualsevol dia algun nen prendrà mal. El misteri en tot cas no és solament la ineficiència dels responsables, sinó també la dels pares i ciutadans. Un dia he d'apropar-me als barris alts a veure si això allí també passa.