La Interpret de l’ONU i els Serveis Secrets Catalans

Ara arribo del cinema després de més de mig any sense poder anar-hi. He anat a veure “La Interpret de l’ONU”. Estan mangnífics la Kidman i el Sean Penn, aquest darrer no el feia tan versàtil i m’ha agradat molt en el seu paper d’Agent Secret. Poc abans en les parades de llibres estava fullejant un llibre sobre els serveis secrets de Felipe II, i ahir em mirava el documental “L’apropiació del descobriment d’Amèrica una conspiració d’estat”. I ara, amb tot plegat, estava pensant que tot Poder que es preui de ser-ho deu tenir serveis secrets estructurats. Però estructurats en secret, donat que són secrets. Suposo que allí on és evident que hi són, és a dir, en els governs estatals, hi haurà una part d’informació que serà de domini públic. Però on no cal, no hi haurà informació. Per això em pregunto quina quantitat de gent del nostre entorn deu formar part de serveis d’informació al marge del domini públic. Es més, té la Generalitat de Catalunya, o fins alguns ajuntaments importants, serveis secrets pagats amb partides de material d’oficina? Quí són? ...si és que hi són. A què es dediquen? Espien als governs que tenen per sota o per sobre? Espien a les entitats cíviques, socials, empressarials amb qui se les heuen després en reunió formal? En tot cas, si són secrets sempre hi ha el dubte de que hi poden ser, i diuen que tot allò que pot ser ningú es reprimeix de fer-ho efectiu. Quí són, què fan i per a quí ho fan?

Com passa el temps!

Com passa el temps! Aquesta nit he sortit de festa amb al gent de la feina. En aquests sopars, fa 10 anys parlàvem de coses molt existencials, fa 5 anys de criatures, i ara de dietes per aprimar i de pares que es fan grans.

I avui, dia de Sant Jordi, toca regalar llibres bons i en català, és evident. ...Però quan es tracta dels llibres que ens regala la parella o d’aquells que ens ve de gust comprar-nos, no sempre l’encertem o l’encerten. Aquest any me l’han encertat, m’han regalat allò que em venia més de gust: “Mortadelo de la Mancha”. Aquí també es nota el pas del temps, de molt de temps empassant-me rotlles que no m’interessaven en absolut. Els darrers llibres que he llegit a gust han estat en els darrers anys: “Ara si que toca” de Francesc Marc Alvaro, “Jo no sóc espanyol” de Víctor Alexandre, les “Mentides Fonamentals de l’Església Catòlica” de Pepe Rodríguez, “Viaje al Desierto de Javier Nart, “El Codi Davinci” de Dan Brown i el "Diccionari del Codi" d’Iker Jiménez. Entre mig he començat algunes novel·les inqüestionablement bones, però de seguida me n’he atipat. De veritat que molt sovint ún no té ganes d’embolicar-se en històries tràgiques o en rucades intrascendents encara que inqüestionablement bén escrites. M’ho he passat millor amb el llibre pitjor escrit que he vist en ma vida, el d’en Nart, que no pas en afalagades joies de la literatura moderna. En canvi, com feia de xic, amb en Mortadelo he rigut amb ganes i m’ha quedat un boníssim rotllet tota la resta del dia, i cada vegada que me’n recordo (el passat i el futur són dins el present vaig sentir en una pel·li).

Un St Jordi politicament correcte hauria de dialogar amb del Drac ?

En realitat més que "allò Políticament Correcte" potser hauríem de parlar d'una Fase del Procés Evolutiu"; cada vegada costa més a les escoles escenificar la mort del Drac.
Quan s'imposi el canvi de la història substituint-la pel diàleg hi haurà qui es resisteixi i alegui les excuses més tronades. Com els nostres neighbours de ponent que, en no poder suportar sentir-se menys civilitzats que els vulgars perifèrics que s'han atrevit a erradicar la "fiesta nacional", ho atribueixen a una nova acció irredentista d'uns provincians que s'atreveixen a dir que els "toros" no són tradició catalana. Es clar, això és una tonteria perquè sempre hi ha hagut tradició de toros des de València a Perpinyà, llavors damunt la mentira poden platicar llargament en les tertúlies de la caverna sobre tals contradiccions. Tot per no admetre que ja els tocaria afegir-se al grau més de civilització del veinatge.
Es el mateix que li ha passat a l'únic que ha intentat acabar amb la dinàmica de violència ETA-Espanya per la via del diàleg, que la resposta dels violents de l'altre signe ha estat acusar-lo precisament a ell, d'estar conxorxat amb la violència dels primers. Són actituts molt més properes a l'Edat Mitjana i són meres resistències per no admetre que els temps canvien.

Catalunya dins la FRANCOFONIA

Això d'integrar Catalunya a la Francofonia em diverteix de només pensar què en dirà la COPE, recordant com ja s'estiraven dels cabells amb la proposta de l'Euroregió, perquè ho vivien com una por ancestral a que canviem Espanya per França.
Qui ha llegit un poquet d'història sap que Catalunya sempre ha tingut més por dels nostres cosins del nord que d'una pedregada, tot i les salvatjades comeses pels nostres veïns de ponent, i que això és així perquè els francesos són més eficaços.
Jo, que parlo francès, us puc assegurar que saben seduir i convèncer la gent en el sentit de que l'oblit de la pròpia identitat, i la dissolució en el "col.lectiu francoborg", és la clau del benestar. I la gent s'ho empassa!

Els espanyols també voldrien tenir aquesta habilitat però no són creibles, per això els catalans fa tres segles vam optar pel sistema tolerant i confederalista d'arrel anglosaxona, i per tant ens convé més l'aliança amb el mon anglòfon.
De tota manera no cal tenir por, perquè això d'ara és pura mercaderia, gràcies al fet que la Francofonia és ja només l'agonia de qui encara es pensa que és més que un país petit, que creua els dits per a que no desperti Occitània i es quedi en mig pais.
Llavors, per a què integrar-se a la Francofonia? Dons per al que ens pugui servir. No cal oblidar que els tenim a la porta i que, a més, sotmeten una part del nostre territori, negant-li els més elementals drets d'autogovern. No solament no perdem res amb les mesures que de segur imposara Maragall de més coneixement del francès, sinó que ens és inprescindible conèixer els dos idiomes veïns, després de l'anglès.

I alguna cosa hauran de pagar a canvi de potenciar el coneixement aquí del seu devaluat idioma. Els caldrà cedir influència a Perpinyà i hauran de ser menys beligerants a Europa.
I de passada més coses: Espanya recordarà que l'estat espanyol és sol un dels veinatges possibles, la qual cosa és divertida. A més, donarem arguments a la COPE que permetran a molts comentaristes de la caverna alimentar els seus fills, els oïdors que s'ho creuen seran feliços i els que escoltem aquesta emissora per divertiment continuarem rient de l'úlcera d'estómac que s'estan treballant.

S'ha acabat l'espectacle

Tots els espectacles tenen un inici i un final. No dic que la comèdia hagi estat equiparable als Oscar però "Déu n'hi do".

En fi, de tota manera encara podem riure. Que els catòlics hagin triat el Panzerkardinal, un autèntic extremista en termes de doctrina i moral, no solament ajudarà els humoristes a guanyar-se la vida, sinó que crearà contradiccions. Ja sabem que el terme mig, en una regne electiu com és el Vaticà, hauria estat l'alternativa més conservadora, i al triar l'ortodòxia s'allunyen de la classe mitja, la qual cosa afavorirà les contradiccions que també contribuiran a afeblir el mateix cristianisme. Em sap greu pels que s'ho creuen, però ja s'ho trobaran!

A veure com serà el guinyol del Benet XVI del Plus...!

Andele, platique con Diós, cuate !!!

Ja estan els veïns ateus, laics i, evidentment, "no-nacionalistes" posant espelmes al Sant Cristu Gros demanant un Papa de parla espanyola. Quina por !! Després d'un Papa com l'anterior, tan políglota i alhora limitat per a segons quin idioma, un hispà seria catastròfic.
Des del meu punt de vista, bàsicament estètic i honestament ateu, preferiria un papa negre, però he de reconèixer que, sigui del color que sigui, em fa por un papa que respongui a les expectatives de tan "democràtics" veïns.

L'arquitecte a la presó !

Bé, ara en fred i pensant-ho millor... en realitat qui hauria d'anar a la presó hauria ser el funcionari i/o polític que ho ha permès, i no pas l'arquitecte.

Perdoneu que la indignació m'hagi ennuvolat el bon criteri. Però és que m'he quedat garratibat al veure un edifici que deu portar anys al carrer Pau Claris, molt prop de la Diagonal, però què, fins ara, algun resort de seguretat del meus sentits, m'havia preservat de fer-me conscient de la seva existència. Avui l'he vist, l'he observat i... és horrible!

A París mai haurien permès que en ple Barri Modernista algú pogués bastir quelcom tan dissonant. És la principal diferència entre una ciutat civilitzada, com París, i Barcelona, i no em refereixo als edificis, sinó a qui els fa possibles.

BOLOGNA di Guccini

Vaig conèixer les cançons de Guccini per casualitat arrel d'una estada llampeg a Roma fa 15 d'anys. Des de llavors, seguir les seves cançons per a un italià és molt més fàcil que per a nosaltres escoltar Estopa, però és quasi impossible per a un català seguir Guccini. No trobes discs, de debó, ni al Fnac ni a botigues ètniques, enlloc...! Ningú te'ls vol importar, has de refiar de gent que viatgi a Itàlia i acabes atresorant gravacions casuals de molt poca qualitat. Ningú diria que som tots a Europa! Espero que no hagi de passar 15 anys més per a que la resta dels catalans puguin descobrir Guccini.

Aquesta és una de les meves preferides:

Bologna è una vecchia signora coi fianchi un po' molli
col seno sul piano padano ed il culo sui colli.
Bologna arrogante e papale, Bologna la rossa e fetale
Bologna la grassa e inumana, già un poco Romagna e in odor di Toscana.
Bologna per me provinciale Parigi in minore,
mercati all'aperto, bistrot, della "rive gauche" l'odore.
Con Sartre che pontificava, Baudelaire tra l'assenzio cantava
ed io, modenese volgare, a sudarmi un amore, fosse pure ancillare.
Però che Bohème confortevole, giocata fra case e osterie
quando a ogni bicchiere rimbalzano le filosofie.
Oh come eravamo poetici, ma senza pudore o paura
e i vecchi imberiaghi sembravano la letteratura.
Oh quant'eravam tutti artistici, ma senza pudore o vergogna
cullati fra i portici, cosce di mamma Bologna.
Bologna è una donna emiliana, di zigomo forte
Bologna capace d'amore, capace di morte.
Che sa quel che conta e che vale, che sa dov'è il sugo del sale
che calcola il giusto, la vita e che sa stare in piedi, per quanto
colpita.
Bologna è una ricca signora che fu contadina
benessere, ville, gioielli e salame in vetrina
che sa che l' odor di miseria da mandar giù è cosa seria
e vuole sentirsi sicura con quello che ha addosso, perché sa la paura.
Lo sprechi il tuo odor di benessere, però con lo strano binomio
dei morti per sogni davanti al tuo Santo Petronio.
E i tuoi bolognesi, se esistono, ci sono o oramai si son persi
confusi e legati a migliaia di mondi diversi.
Oh quante parole ti cantano, cullando i cliché della gente
cantando canzoni che è come cantare di niente.
Bologna è una strana signora, volgare e matrona
Bologna bambina perbene, Bologna busona.
Bologna ombelico di tutto, mi spingi a un singhiozzo e ad un rutto
rimorso per quel che m'hai dato e quasi ricordo e in odor di passato.

Ara toca un Papa negre

Comprendreu, si em reconeixeu alguna inteligència, que això dels Sants Pares em cau tant allunyat com el voodoo, però no puc menys que fer propostes des d'un punt de vista estètic, donat que la figura Papal forma i formarà part del meu paisatge. Faltaria més!
A més, els senyors Ramons i les senyores Pepetes que sento comentar pel carrer, potser algú els identificarà, als papers, com a catòlics, però les opionions que els he sentit no són pas espirituals, ni mirades de canto, són tant estètiques com les meves. La gent vol un Papa negre. O al menys xinès.
I és que el carrer, a Barcelona, ja fa generacions que ha canviat l'estampeta pel video. Quí, amb dos dits de front, voldria ara l'anomenament d'un Papa italià, o espanyol, o polonès, o fins alemany...? Boring! Necessitem que ens mantinguin en la modernitat televisiva, i tot allò diferent d'un Papa negre ho viurem, la majoria dels ciutadans, com un retorn a la tele en blanc i negre amb la silueta de Pau IV pocs fotogrames abans de la del Kheneralísimu.
Senyors cardenals, tenen una gran responsabilitat. Si segueixen els seus interessos la pifiaran, pensin que la batalla amb l'anti-crist serà televisada, i que un protagonista esblanqueït no lluirà gens. Votin amb estètica.

Avui han enterrat el Papa que més s'ha resistit a beneir en català.

Avui han enterrat el Papa que més s'ha resistit a beneir en català. És clar, si a ún no l'hi demanen, no li fa falta resistir-se, i ha estat al Papa Joan Pau II a qui se li ha demanat des de tots els òrgans de poder catalans i també des de totes les parròquies. Fins i tot un Estat, mig presidit per l'Església, com és Andorra, l'hi ha demanat.
El principal motiu per a demanar-ho era que, posats a beneir en un centenar d'idiomes, la majoria petits, el català no solament no és petit sinó que ha estat el setè més gran de la Unió Europea. I el Papa mai ha accedit. Més que homilies ens ha humiliat, any rera any.
Per què? Potser el Papa tenia mania als catalans? O potser el Papa estava captiu i dominat pels capos de l'Església espanyola? Potser mai ho sabrem. En fi, que lluny queda aquella exclamació que deia: “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!”.

M'agrada el cinema anglo-saxó.

A la feina em sento al marge en temes de cinema. Deuen ser tots molt intelectuals, de segur més que jo, i els agraden els rotlles lacrimògens... com si no hi hagués prou pena en la realitat més immediata! A més, quan els demano orientació, em recomanen pel·lícules espanyoles! Alguna vegada també m'han recomanat una novel·la en català.
La veritat és que els meus gustos, a part dels assajos, es limiten al thriller anglosaxó, la novel·la de misteri anglosaxona i les series anglosaxones (quina sort que a nivell familiar són criteris plenament compartits!). No m'atrau el cinema català i no suporto el cinema espanyol ni la novel·la espanyola. I no crec pas que sigui com a causa de cap colonialisme cultural, perquè jo he estat educat en la cultura espanyola i el fet de descobrir l'anglosaxona ha estat una troballa i un alleugeriment.
S'ha de reconéixer la maestria. I és lògic que els mestres siguin els que tenen més experiència i més habilitat (per les causes que sigui), i aquests, de moment, són els anglosaxons.
Per contra, veig en aquells que s'aboquen a "tot allò en espanyol" un dissimulat nacionalisme que deu tenir el seu origen en Unamuno i en la pèrdua de Cuba a mans dels ianquis, o també en la influència francesa anti-anglesa.
Tant de bo que el temps doni coneixements i experiència a les arts catalanes, però també a les franceses i a les espanyoles, per a que millorin i es facin atractives, però per mèrits propis, no per adhesions xovinistes.
Quin era el grup català de rock que feia un elogi de la producció artística dels ianquis i la tornada deia "què collons els donen per ser així"?

Poder igual a Corrupció modulada pels mecanismes de control que no es puguin controlar des del poder.

Suposo que deu ser l'edat (no és veritat que l'edat et faci perdre idealisme, sino que et dóna realisme, que és una manera més eficaç de gestionar l'idealisme) però ara ja no em sorprén quan sento que ha estat acusat de corrupció algún polític de qui mai m'ho hagués imaginat.
Es molt senzill, encara que pequi de determinista: el poder fa inevitable la temptació de corrupció. Per a passar de la temptació a l'acció només faltarà l'oportunitat. L'acció de corrupció només podrà ser evitada en proporció a l'eficàcia dels mecanismes de control que hi hagi damunt els que detempten el poder.
Sembla una mica un contrasentit, perquè és difícil que qui detempta el poder no pugui controlar els mateixos mecanismes de control. Suposo que la garantia estarà en la divisió del poder entre partit enfrontats que es vigilen al temps que intenten amagar els propis pecats. Però si aquests partits són amics el més probable és que es conxorxin per a fer els ulls grossos.
Sí, ja sé que no dic res novedós, però trobo que és diferent dir-ho com un refrany arxisabut, que dir-ho, com faig ara, perquè t'adones de sobte que això del poder i la corrupció és un mecanisme absolutament natural i inevitable, potser tant com respirar i menjar. Potser ho duem encara als gens i forma part de la necessitat del mico que portem dins d'aprofitar l'oportunitat. En tot cas és un mecanisme que està (al costat de les agressions exteriors) en l'origen del fracàs d'algunes de les grans utopies del segle XX, com el socialisme real o la revolució sandinista.
Però a l'hora de cercar solucions tampoc no vull donar ales a utopies encara més tronades. Es com la crítica a la medecina, que no té més solució que la millora i perfecció de la medecina. La solució de la corrupció del poder només pot passar per la millora dels sistemes de control.