dijous, de setembre 29, 2011

Sense “corridas de toros” Catalunya s’allunya més d’espanya

Diuen que els identitaris (eufemisme que s’està estenent en la significació de populismes feixistoides) d’un hipotètic govern Popular o d’alguna instància judicial faran revertir la prohibició de les “corridas de toros” a Catalunya. Atès que som un país tan reactiu no em preocupa en absolut, ans el contrari,  això ens permetria visualitzar encara millor que la batalla que hem guanyat se situa en l’eix del conflicte sobiranista que ens enfronta, en tant que Catalans, amb els veïns que ens dominen.
És veritat que aquesta pràctica sàdica havia estat anteriorment molt popular a casa nostra: diuen que l’any 1835, indignats perquè la “corrida” no era prou emocionant,   tot de Barcelonins en massa va matar els toros a garrotades i després van aprofitar per apedregar convents i matar, de pas, quatre o cinc religiosos. Però encara avui alguns poquets catalanistes valoren positivament “la sort que tenen aquests bous de viure cuidats, menjant i follant fins que els arriba l’hora” …però tampoc no van moure ni un dit per defensar les “corridas”. Per què? Doncs perquè –tenen raó els espanyols- quan parlem de “la Fiesta” no parlem dels toros sinó de la “bandera”, el símbol taurí ha esdevingut una bandera espanyola.
En ocasions s’havia estigmatitzat ICV atribuint a aquesta formació una especial sensibilitat contra el maltacte animal, però la llei va triomfar el 28 de juliol de 2010 al Parlament de Catalunya  gràcies a CiU (en concret a 32 diputats dels 48 que té CiU i només a 3 dels 37 que té el PSC). Si no estiguéssim parlant de “banderes” hauríem de concloure que l’esquerra sent més plaer en la contemplació de la tortura que la dreta. Però fixeu-vos que l’estocada  en contra de la “Fiesta de los toros” es produeix quan aquest negoci està agonitzant, per tant la seva prohibició només podria ser un malbaratament …o un acte polític patriòtic d’afirmació nacional catalana!
Durant anys i panys he passat davant de la Monumental i he vist els escassíssims -i heroics- detractors de les “corridas”. Era escàs l’interès per l’espectacle de sadisme i també ho era l’activisme animalista. Però, en canvi, el rebuig a aquest símbol espanyol era generalitzat entre el catalanisme i tinc el convenciment que fins i tot molts diputats del PSC van votar en contra de la prohibició per pressions espanyoles, és a dir, a contracor.
També estic convençut que si els veïns  no haguessin convertit les “corridas” en un símbol nacionalista espanyol no hi hauria hagut rebuig o hi hauria el mateix que poden tenir les altres festes populars catalanes amb bous que es fan a Catalunya. Felicitacions, doncs, als nostres diputats per haver fer història, no deixant que “la Fiesta” s’extingís sola, sinó mostrant al mon com executàvem un importantíssim acte d’afirmació nacional català, encara que alguns no en siguin del tot conscients.

dimecres, de setembre 28, 2011

Païses Cataloccitans

http://cataloccitania.blogspot.com/2011/09/paises-cataloccitans.html

Païses Cataloccitans


COSSÍ O FAREM? DE QUINA MANIÈRA PODÈM USAR AQUEL GROP PER NOS COORDINAR?
=> Per començar en nos avertint de las convocacions politicas, mas tanben d'actes culturales e de concèrts musicales.
Barcelona e Perpinhan son a una ora e mièja d'autopista, e còsta pas tant arribar a Tolosa o Montpelhièr, e al revèrs. Cal que nos acostumam tanben a nos mòure per tota la nòstra geografia; amb un dissabte e un dimenge, s'es plan organizat, podèm anar a Bordèu, Nissa, Lhèida, Valéncia, Mallorca...

-------------------------------------------------------------------

Pauc a pauc, mas sens nos arturar, podèm crear d'esturments de convèrsa e amistat entre totes los que ne sentèm coma cò nòstre quand nos movèm entre El Carxe, Fraga, Bordèu, Montluçon, Lusèrna Sant Joan, Nissa, l'Alguer, La Gàrdia, Maó e Guardamar.
Mas aquel grop va al delà de nos mostrar la geografia la geografia de la tèrra, umana, naturala, economica, politica, ludica, culturala... comuna:
al delà d'escambiar la riquesa, varietat e ponches en comun de la nòstra musica e las nòstras cançons:
al delà de la convèrsa agradiua entre amics, en bilingüisme passiu, per practicar l'intercomprensió extrèmament facila entre totes nosautres:
al delà de voler estrénher las relacions del continum de civilizacion ligure-piemontès-occitan-catalan:
AQUEL GROP ES MAI POLITIC E MAI ARDIT. Es pensat per avançar cap a una integracion regionala mai coerenta, basada en l'afinitat e los interesos comuns, que son gatge de progrès (a diferéncia del domeni franco-espanhòl). Lo principal objectiu d'aquel grop seràn las proposicions de collaboracion, d'interrelacion, de solidaritat e de coordinacion entre los sobeiranistas occitanocatalans:
http://www.facebook.com/groups/Paises.Cataloccitans/
Paises.Cataloccitans@groups.facebook.com

COSSÍ O FAREM? DE QUINA MANIÈRA PODÈM USAR AQUEL GROP PER NOS COORDINAR?
=> Per començar en nos avertint de las convocacions politicas, mas tanben d'actes culturales e de concèrts musicales.
Barcelona e Perpinhan son a una ora e mièja d'autopista, e còsta pas tant arribar a Tolosa o Montpelhièr, e al revèrs. Cal que nos acostumam tanben a nos mòure per tota la nòstra geografia; amb un dissabte e un dimenge, s'es plan organizat, podèm anar a Bordèu, Nissa, Lhèida, Valéncia, Mallorca...
(...)

dijous, de setembre 22, 2011

Eleccions espanyoles: comença la comèdia

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=6674
Eleccions espanyoles: comença la comèdia




Estic feliç perquè diu que la nova Entesa Catalana de Progrés al Senat ja no comptarà amb ERC. Això permetrà visualitzar la relació sistèmica entre el PSC i ICV, la qual cosa contribuirà a percebre les CUP en el seu paper d’esquerra del projecte nacional  independentista. De tota manera, no espero gran cosa de les properes eleccions espanyoles. Els nous comicis estan afavorint el debat i els acords per part de tothom que vol menjar de la política, però en el fons són més contaminació acústica que discursos coherents. I això succeeix tant al centre independentista com en l’espanyolisme.
Al mateix discurs de Rubalcaba, aquest dilluns a Barcelona,  hem sentit que “els tribunals no haurien de poder corregir la sobirania del poble”. De quin poble? El mateix PSOE ens ha recordat sovint que, a efectes legals, els catalans no som poble. Per no parlar de les proclames del candidat socialista a favor de la llengua catalana: “cuideu-la!” –deia a la pineda de Gavà. Quina credibilitat tenen els que, simultàniament a aquestes paraules, estan atacant la pluralitat lingüística  a través d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei Catalana de l’Occità a l’Aran?
Em diu un amic psoecialista que l’ambient al míting  no era ni molt menys el que hauria hagut anys enrere, “perquè hi sobraven intel·lectuals”. Potser per això en Rubalcaba sabia que tindria més ressò si feia èmfasi  a favor de la immersió lingüística que si s’hagués escalfat parlant de sanitat, educació, vivenda, foment del treball i atenció a les famílies, que son les grans víctimes del pacte pressupostari entre CiU i PP.
No sols a can sociata, sinó també en general, els treballadors seran els grans absents d’aquestes eleccions, perquè ningú no perd el temps demanant el vot d’aquells que ho tenen difícil per conciliar la política amb el desnonament.  El mateix desencís que veig en els meus veïns aturats el veuen els estrategs de campanya, o sigui que ja veureu com la majoria dels missatges estaran pensats per als votants segurs que miren cap a un altre costat:  burgesos,  quadres i tècnics qualificats,  i privilegiats que han mantingut la feina.
Son molts els catalans que han perdut la casa i ara estan en habitacions rellogades i sense perspectiva de feina (atès el vergonyós nivell formatiu de la nostra gent). Jo en conec uns quants d’independentistes i el drama personal de tots ells els situa fora de la contestació (ni que sigui electoral) perquè en aquest país, després de tants anys esclafats, no hi ha la capacitat de mobilització cívica ni sindical que tenen els alemanys o els francesos, per exemple.
Quin ha de ser el paper de l’independentisme en aquest context? No crec que haguem de perdre’ns en polèmiques allunyades del drama social que vivim, que va començar amb la banca d’inversions i la bombolla immobiliària i que ara està en la fase d’estigmatització de la pobresa i de retirada de prestacions de Renda Mínima.  A contrari, hem d’abanderar la reacció de les víctimes d’aquesta estafa monumental.
L’independentisme ha d’emergir dels barris, del veïnat, del treball i de la precarietat, perquè l’opció sobiranista   només tindrà prou entitat si és nacional, és a dir, que cohesiona la nació, i la nació és molta més gent que els agents polítics de la banca internacional.  L’independentisme ha de ser vist com el motor de canvi dels problemes reals. Tota la resta és “més del mateix” i està condemnat a institucionalitzar-se en les engrunes del nostre espoli, és a dir, en els marges de l’Espanya autonòmica.
Què hem de fer, doncs, durant la campanya electoral? Doncs protestar i posar en evidència els que manen, ni més ni menys! És massa dramàtica la situació de la nació, no és ètic l’oblit de la massa abstencionista i no veig per què hem de suportar, durant aquests dies, la dictadura mediàtica dels mateixos que s’han dedicat a retallar drets i atencions bàsiques.  Sabem que la premsa  i les càmeres miraran cap a una altra banda  quan hi hagi protestes coincidint amb actes electorals, però alguna cosa queda, i la gent ha de saber que  el cabreig tendeix a la secessió …no pas a la integració dins del sistema per a viure del càrrec d’independentista institucional.


dijous, de setembre 15, 2011

Hem de ser la crossa o el bisturí d'Espanya?

2011_0915 Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6627

Hem de ser la crossa o el bisturí d'Espanya?



Què més volem? Tenim la classe política catalana conxorxada contra l'espanyolisme, encarnat pel PP. És cert que cadascú té motius amagats, però el discurs és el mateix: la defensa del català. A més hi hem arribat després d'un procés d'explicitació de la fòbia anticatalana,  per part d'Espanya,  que no ha tingut aturador des del debat de l'Estatut. La situació actual s'ha donat, a més, a pocs dies del 11 de setembre i això ha permès que moltes plomes habitualment cagadubtes s'hagin atrevit a escriure desinhibidament. Això també ha ajudat  han ajudat a mobilitzar la societat en defensa de l'Escola Catalana. I els socialistes catalans s'han apuntat a la festa de defensa del català gairebé sense condicions, desarmats en plena agonia del PSOE. Tot plegat en un context de lladronici dels nostres diners per part d'un estat intervingut econòmicament pels seus veïns i mancat de credibilitat internacional.  En resum, els catalans estem  ferits i ens revoltem, però contra una bèstia que està a l'UVI. A partir d'aquí, doncs, s'obre la disjuntiva: amputar o guarir.
.
Mentre els anys anteriors convergents i republicans perdien el cul intentant picar les molles (els nostres diners) que li cauen a Espanya, el problema era un altre, llavors primava  la competència caïnita per complaure l'amo. Però ara l'escenari és ben diferent ...i alhora semblant al que s'han trobat anteriors nacions alliberades: la metròpoli en crisi, col·lapsada i dependent (principalment dependent de nosaltres, els catalans). Amb tot, tampoc cal passar-se d'il·lusos, eh! que estic tip de sentir molts compatriotes absolutament convençuts que Brussel·les i Berlin ens estan esperant amb els braços oberts, i són precisament aquests veïns (Alemanya, França i rodalies) els principals interessats en la desactivació del projecte sobiranista català. És per això que no podem esperar, de la mateixa manera que els països que s'han alliberat abans no han esperat que l'enemic es recuperés ni, menys encara, que les potències veïnes reaccionessin impedint el ball de fronteres.
.
Tenim al davant un període molt més curt del què molts voldríem. El moment més favorable es limita al temps que pot durar la feblesa econòmica espanyola, que no s'aguanta ni amb els diners que ens pren.  Ara és quan cal ser valents, perquè si ho deixem passar ho pagarem, de ben segur que ho pagarem, i molt car! És ara que els veïns, també amb dificultats econòmiques, podrien decidir tolerar-nos com un nou Estat, a la vista del pes i de la credibilitat de la nostra economia, i també de la inoperància hispànica (com hauran pogut veure després de tants capitals malbaratats, no sols catalans sinó també europeus).
.
Per tot plegat, és ara que veurem si CiU prendrà el matxet o la crossa. De moment hem sentit insinuacions de desacatament a la sentència del TSJC i també paraules agres contra el PP (per la Diada del 11 de Setembre no podria ser d'altra manera), però l'endemà no sols no han defenestrat l'alcalde de Badalona sinó que han aprofitat per pactar a Castelldefels amb el partit que ha dut la principal llei catalana al Tribunal Constitucional i que s'està significant en contra de la nostra llengua.
.
El mateix Josep Maria Pelegrí deia l'endemà de la Diada que les maquinacions contra el català del PP no impedirien tenir-lo en compte per pactar-hi (al meu entendre és un esforç immens de CiU per situar el PP en el centre polític català). En conseqüència, no ens hauria de sorprendre que a  Premià de Dalt el govern convergent -de la ma del PP- hagi dedicat la Diada a retirar estelades. Però no sols això, també fa mala espina el silenci de Mas com a resposta a la pregunta de per què CiU es resisteix a votar que el català sigui llengua vehicular única, per una banda, i per l'altra la verbalització repetida i tediosa del mantra sobre la "Transició Nacional" que, d'entrada, fa olor d'eufemisme per fer veure que es diu alguna cosa quan no s'està dient res.
.
He de dir que tinc tot d'amistats convergents convençudes que l'Artur Mas donarà el cop de falç abans que sigui tard; precisament avui he vist un company que m'ha obsequiat amb un florit reguitzell de renecs i malediccions contra els alcaldes botiflers del seu propi partit quan li he preguntat com s'ho fa per compaginar la fe carismàtica amb fets que sembla que pretenen reanimar l'enemic. És clar, si manca clarificació malament rai, però difícilment pot fer allò que cal un partit que diu (al seu darrer programa electoral a les generals) que vol "contribuir al progrés de tot l’Estat". Prou que sabem els catalans a costa de què contribuïm a Espanya!
.
.
.
.
.

dijous, de setembre 08, 2011

11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6574 

11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!

Dilluns cinc de setembre 10:30 AM, al bar del desdejuni, envoltat de jubilats ociosos que comenten el diari: “…los  catalanes celebramos las derrotas, por eso somos tan especiales”. El receptor del missatge no diu res però imagino que ens veu com una colla d’imbècils. No puc evitar ficar-m’hi, facilitada la intromissió gràcies al fet que conec qui ha dit aquesta bajanada (durant les passades eleccions m’havia estat lloant Laporta, tot i que a l’últim moment es va decantar per CiU). Després que jo hagi rebatut la ximpleria de les “derrotes gustoses” el debat esdevé generalitzat, en forma de guirigall típic.

EL MEU ARGUMENT: Això de la “celebració” de la Diada és una collonada espanyola (a la qual s’hi han apuntat també els convergents) en el seu intent d’assimilar-nos. La Diada mai ha estat altra cosa que una manera (la nostra manera)  de recordar-nos que estem com estem degut a una derrota militar, amb la invasió, l’ocupació i el domini que se’n deriva. Així doncs, la commemoració del 11 de Setembre no té altre sentit que el de renovar al nostre compromís per l’alliberament que tenim pendent.

LA RESPOSTA DE LA PARRÒQUIA: Mil i un intents que jo reconegui una mínima dimensió festiva de la Diada (entenc que la incertesa estressa aquests jubilats). També arguments sobre la necessitat de conformar-nos amb el statu quo catanyol. Justificacions del caràcter festiu de la commemoració basades en les formes institucionals imposades per CiU des dels inicis. Exemples folklòrics  curiosos on sembla ser que ambdós bàndols celebren les derrotes escenificant-les disfressats (sembla ser que als USA). Finalment reflexions sobre la poca idoneïtat festiva d’aquesta Diada,  i  la proposta de passar-la a Sant Jordi.

LA MEVA RÈPLICA: És clar, aquesta referència al 23 d’abril també m’he vist obligat a replicar-la  explicant que per SANT JORDI tampoc tenim RES A CELEBRAR, atès que hem adoptat una data de culte solar coincident amb la del nostre sant patró (en lluita iconogràfica contra un enemic monstruós) i la de diverses anècdotes literàries internacionals, per convertir el dia del Llibre i la Rosa (a tocar del 25, inici de la invasió espanyola al nostres país per Almansa) en una “Jornada de Lluita per la Llengua Catalana”, espina dorsal, com sabem, de la consciència nacional del nostre poble.

LES CONCLUSIONS: Expressions de cabreig per part d’alguns, en el sentit que potser aquella altra data, que semblava més venial, tampoc lligaria amb una celebració constitucional. Atreviment d’algunes veus –per fi !!!!!- a proclamar que “això és el que hi ha: fins que no siguem independents no hi ha celebració que valgui !”. Reflexió meva en el sentit que “cal parlar clar, tants anys de confusió terminològica convergent (allò més clar que he escoltat fins ara és la frase “dret a decidir” i no hi ha ningú al bar que entengui què vol dir) no fan altra cosa que impedir la clarificació independentista i alliberadora  dels catalans”. Que ningú parli mai més de “la celebració de la Diada”, l’ 11 de setembre no tenim res a celebrar!






Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!




Fantassin Manel




(Gothalonia)

dijous, de setembre 01, 2011

Fecunditat Convergent i Reforma Constitucional

http://blocgran.cat/?p=6516

Fecunditat Convergent i Reforma Constitucional

El desembarcament de nous immigrants dins del CiU  (i la casualitat que jo n’estigui en contacte per altres motius) està enriquint el nostre lèxic polític: ahir em parlaven de “fecunditat”. Estava parlant amb un noi pakistanès (en català, òbviament, perquè poca gent hi ha tan poliglota com els pakistanesos) sobre les possibilitats reals de CiU d’acabar amb l’espoli fiscal aprofitant la imminent “Reforma Exprés” de la Constitució Espanyola, i em va preguntar “per què no és més fecunda la política convergent?”. Fecunda !? Si. Realment volia dir el que sembla: “Fecunda. Per què tan pocs resultats, en el camí de la independència, tenint, com té, tanta força i influència?”.
.
Quan li vaig dir que s’havia equivocat de partit em va respondre que difícilment partits més petits podrien ser més fecunds. Al final li vaig respondre que CiU és com un condó que impedeix que fecundin les energies patriòtiques dels seus afiliats i dels seus electors. Pel que fa als democristians –tan admirats pels meus amics pakistanesos- i al Duran Lleida en concret, potser no és adequat parlar de condons,  però tampoc de fecunditat, sinó de “marxa enrere”. Quan en Duran Lleida acusa PP i PSOE de “trencar el pacte constitucional” se li veu el llautó. La burgesia catalana és tan consubstancial a la Constitusion del 78 com al Franquisme i als anteriors intents d’estructural la seva dominació de classe, conjunta amb les altres burgesies, damunt els pobles sotmesos a l’estat espanyol.
.

Cal reconèixer, però, que la retòrica patriòtica  (Duran i Lleida: “Ellos se lo guisan, ellos se lo comen”)  és una bona oportunitat per compensar electoralment el cabreig de tants catalans que s’han quedat a l’atur i, per postres, sense PIRMI. Fins i tot, pel que veig, els més recentment arribats de Pakistan o del Magreb funcionen perfectament com catalans patriotes a l’hora de defensar els interessos del nostre poble, que són els de la família i l’entorn. Malauradament l’apel·lació al patriotisme dels catalans és pura façana, atès que tots els moviments polítics que ha realitzat la burgesia han estat per recompondre la seva part del pastís espanyol. Mai per liderar la construcció d’un estat propi.
.
Cap qüestionament de la nació espanyola comuna. Cap qüestionament de l’esquarterament a què està sotmesa institucionalment la nació catalana. Cap negociació amb Espanya que permeti  el redreçament lingüístic i nacional de les nostres regions perifèriques. Fins i tot per engegar les iniciatives més simbòliques ha calgut esperar que la Generalitat de dalt estigués en mans espanyolistes (vergonya, senyors!) la qual cosa és patètica. Aquesta “sortida de CiU del Pacte Constitucional” serà com l’episodi burlesc de Cesc Fàbregas amb l’estelada: lluir-la, sortir a la foto i després demanar perdó tantes vegades com calgui. No us penseu que la “fecunditat” convergent arriba gaire més lluny!
.
.
.
.
.