dimarts, de setembre 16, 2008

Aeroport de Tarba (Occitània): "Que Dieu bénisse la France !"

Ara fa anys la deesa catòlica anomenada “mare de déu” o “verge maria” va cometre el sacrilegi –a França- de fer les seves declaracions públiques EN OCCITÀ! Això passava a Lourdes, i molts catòlics exagonals ho devien passar molt malament! Però passat l’ensurt França ha gaudit aquests dies amb la imatge del summe sacerdot dels catòlics fent lloances a una de les coses bones que tenen els nostres veïns de nord, el laïcisme (lloances expressades en dialecte polític, és a dir, amb termes com “laïcisme positiu”).

Es una mostra més, per si no ens n’havíem adonat, de que tenir Estat propi és fonamental per a fer-se respectar i fins per aconseguir complicitat divina en causes innobles com l'anorreació dels pobles. Fixeu-vos que el sacrilegi marià de les converses en occità amb Bernadette no ha merescut ni un mot del Papa, i menys encara cap referència a la nació occitana que acull el santuari. Mentrestant l’autisme campa per la democràcia cristiana catalana i qualsevol dia el ministrable d’UDC aconseguirà tornar a fer venir a Barcelona o a Montserrat al senyor Ratzinger. Si després de tants anys governant, els amics de CiU no han estat capaços ni tan sols de que la benedicció urbi et orbe deixés de fer escarni i discriminació vergonyosa en vers una dels idiomes més parlats d’Europa, el català, només ens faltaria una visita del Papa per a despertar passions com les de l’Eurocopa, amb lloances a Espanya per part del Sant Pare i banderes espanyoles envaint les nostres contrades.

Si us plau, ben intencionats però equivocats amics d’Unió, no solament cal que us oblideu de tota visita papal sinó que cal que, per patriotisme, feu tot allò possible per a evitar-la.








Bon jorn i salut a totes i a tots!




dijous, de setembre 11, 2008

Diada 11 Setembre. Comiat, nostalgia, combat... / September 11

Diada 11 Setembre. Comiat, nostàlgia, combat...

He comentat altres vegades com vaig començar a usar el “nom de guerra” Fantassin com a homenatge als patriotes anònims, a aquells soldats oblidats que són carn de canó i que al final són oblidats. Aquest matí he acomiadat al tanatori en Fermí Valverde. Fort als seus 90 anys, si més no de conviccions esquerranes, catalanes, anticlericals i antiimperialistes. Fou presoner al camp de concentració d’Argelers de la Marenda i va viure feliç amb la seva estimada Esperanza, la mort de la qual fou un colp que ha marcat els seus darrers anys i és un dolor que no ha pogut minvar malgrat la companyia de la seva filla i la cura que ha tingut de la família de la seva esposa.

Per a mi allò més trist ha estat la cerimònia catòlica. És el preu que paguen els herois anònims!

Després, al Fossar, l’homenatge als amics caiguts i l’arenga política, i a la tarda el retrobament dels vells companys. Va haver un temps, sembla ahir mateix, que érem adolescents i érem quatre. Pocs anys després n’érem quaranta mil i vèiem al davant la victòria a mig termini. Vint-i-cinc anys després la victòria està més llunyana, però també n’està ple d’adolescents i, per entremig, els caps canosos dels primers. He xerrat amb el Francesc, he vist el Quelcom, m’he topat amb el Pepe Bel, amb el Fredi Bentanachs, amb l’Eduard Zanuy, he saludat el Salva Balcells, m’ha passat pel costat el Josep Sort però llavors jo estava petant-la amb el Talla i amb en Lafarga...

No és només nostàlgia, és recarregar piles després de veure tanta mediocritat en els nostres dirigents, és un context de debat i de catarsi. Serveix per a recordar, per valorar, per cabrejar-se amb allò de “no era això!” i per a proposar nous combats. Cal que el jovent que puja aprengui dels nostres errors. “...Encara hi ha combat!”



Bon jorn i salut a totes i a tots!

dimarts, de setembre 02, 2008

Mohammed versus Antonio

Mohammed és paleta i Antonio també, ambdós han quedat en atur degut a la crisi que ens afecta i ambdós cobren el mateix sou que, per cert, gairebé dobla el meu. L'esposa d'Antonio fa neteja domèstica i la de Mohammed també. Ambdós tenen fills petits i han vist com s'ha desbordat la seva hipoteca deixant-los en la pobresa i la incertesa de poder mantenir un sostre. Ni Mohammed pensa tornar a Tanger ni Antonio pensa tornar al seu poble de Sevilla. L'única diferència és que aquest Mohammed genèric, idèntic a molts que he conegut, s'està bellugant de forma frenètica buscant qualsevol tipus de feina, fent gestions per a embarcar-se en un negoci, treballant a estones en treballs agraris, ajudant a descarregar els camions que fan el repartiment pels comerços del barri, oferint-se a tots els tallers i fabriquetes ...però compte! de moment rebutja qualsevol sou que no dobli el meu. En canvi l'Antonio genèric no es belluga gaire; creu equivocadament que l'altre troba feines perquè les accepta a un preu indecent i ell no està disposat a passar per això, i quan veu que la família se'n ressenteix s'excusa amenitzan-los amb un discurs xenòfob contra l'altre. Suposo que és la història de les civilitzacions, els més forts han fet el gran viatge, que també els ha enfortit, i conserven l'empenta, però els seus fills, o aquells que ho van immigrar de xics i han crescut estables, s'han afeblit fins a nivells molt depenents.

dilluns, de setembre 01, 2008

Russos, Ossets, Abjasos i catalans

En Jaume Renyer veu l'augment de l'estatalisme en la ressolució del conflicte Osset.
Sigui com sigui al final Russia ha reconegut l'aspiració independentista d'ambdós països i tant als abjasos com a ossets això és més important que no pas els interessos que hagin orientat la política russa al respecte. Per part catalana allò que hem de mirar és com desaprofitem l'oportunitat de donar a conéixer les nostres aspiracions quan això tindria força ressó. Els parlamentaris catalans han perdut l'oportunitat de recolçar els gest rus d'evitar el genocidi osset, han perdut l'oportunitat d'una declaració de la cambra catalana -el parlament català ja ha fet altres gests simbòlics de sobirania- condemnant l'agressió georgiana i també han perdut l'oportunitat de fer declaracions públiques en suport del reconeixement que han fet els russos de la independència d'ambdues repúbliques.
Bon jorn i salut a totes i a tots!

Volem ser com Putin

Putin salva un equip de televisió rus de les urpes d'un tigre

Ningú no deia que volia ser com na Putina però tant els adolescents com les adolescents cantaven no fa gaire per les estepes que volien ser com Putin. Això només pot estranyar a esquerranistes i a utòpics d'aquells que acàben votant moderat, perquè no és cap secret que hi ha necessitats psicosocials bén arrelades al poble, necessitats que l'enemic atribueix a una invenció dels partits, però que els partits només apel·len a elles per declarar-se'n defensors i guanyar-se el vot. Això no seria bén bé populisme, populisme en seria l'exacerbació indecent. En tot cas els russos (el poble, no els polítics) de dreta i d'esquerra necessitaven sentir-se herois identificant-se en un dels seus símbols, el seu líder Putin. De fet no és gaire diferent d'allò que fan els espanyols amb el futbol.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Carta oberta a Jordi Pujol

Víctor Alexandre

La lectura del bloc de Victor Alexandre em sembla una manera sana d'iniciar setembre.

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/carta_oberta_a_jordi_pujol.html