dissabte, de març 29, 2008

Retorn a la terra lliure


Si es volia donar una imatge de patetisme amb el segon documental sobre Terra Lliure ho han aconseguit. L'únic interessant han estat les reflexions del Quim. A més, l'únic que no havia sentit mai era el Carles Sastre i no m'ha decebut. Als altres ja els coneixia i massa. I ja posats en termes de setè art, cinematogràficament m'han sobrat en Castellanos i en Benítez.


En fi, al menys quan ha acabat encara he pogut veure el final de la gala del "Català de l'Any". Tornant als criteris cinematogràfics m'alegro que hagi guanyat en Maragall perquè l'home és tot un espectacle. Es com als espectacles ianquis, que els disfrutem perquè els ianquis són els reis de l'espectacle. Per això, al menys el lliurament del premi no ha avorrit gràcies a haver-li tocat el tancament a aquest homenot que és l'expresident.


I demà Sant Tornem-hi! Potser han passat els anys de les guerrilles tercermundistes (potser a Euskadi no però aquí, com deia el Cala al reportatge, vam fer tard, i com deia el Quim, la realitat és que no hi havia prou coixí social independentista) i potser a ara a Europa estem vivint un oasi burgès on no hi ha més alternativa per l'esquerra i per l'alliberament més enllà d'ERC, però al menys vivim-lo amb empenta, optimisme i amb tota la combativitat que sigui possible. O sigui, que millor que oblidem el documental i que continuï l'espectacle! Si més no, riurem.

...i al final, malgrat tot, GUANYAREM!
http://www.goear.com/listen.php?v=53bc30c
---

dilluns, de març 17, 2008

ERC de dreta a esquerra: el centre sempre tendeix a guanyar

No tinc tan clar que en les primàries d'ERC la militància primi la rauxa nacional més que la sensibilitat social.

La nova ERC sorgeix de la generació que argumenta la major coherència nacional (per tant, independentista) de l'esquerra patriòtica, és a dir, dels que no s'han de veure supeditats als negocis (a canvi d'acceptar Espanya, com sempre havia fet CiU), i les bases republicanes saben, com ho saben els sobiranistes de CiU, que la intensitat de la pressió nacional és tàctica. Es per això que la tendència ha estat la de constituir-se, dintre dels sistema de partits del projecte nacional català, en un eix esquerra-dreta.

Com que les lluites i les contradiccions es donen en la societat i també dins dels partits, és de preveure que qui s'emporti la victòria sigui, també dins del partit, el sector sociològicament més ampli, o sigui, el centre.

Quin és el centre ideològic social d'ERC? Donat que no soc d'ERC només puc especular: Si RCAT i en Carretero és la dreta, i l'Huget i en Xavier Vendrell és l'esquerra, probablement en Carod és el centre. Hi ha un modificador, que és el fet que en Puigcercós rebutja el marxisme i, per tant, també caldria situar-lo al centre. Per tot això, em dóna la sensació que les coses no hauran de canviar pas gaire, a no ser que hi acabi havent canvis importants en la composició de la militància durant els propers mesos.

diumenge, de març 16, 2008

ERC - GRUP PARLAMENTARI A MADRID


Necessiten ERC, IU-ICV, BNG... formar Grup Parlamentari a Madrid?

Si, perquè això comporta uns ingressos econòmics gens menyspreables, així com trascendència mediàtica, tampoc gens menyspreable.

Necessita el PSOE que IU-ICV tingui Grup Parlamentari?

Si, perquè la relació entre PSOE i IU-ICV és sistèmica.

Li convé a CiU que ERC formi grup amb IU-ICV?

Moltíssim, perquè li permet no solament explotar propagandísticament que CiU és l’única Minoria Catalana al Congrés i, a més, que ERC forma una coalició espanyola fonamentada en apuntalar un partit espanyol i marginal com és IU.

Li convé a ERC formar Grup Parlamentari amb IU-ICV?

No, a no ser que el PSOE oferís a ERC una més que sucosa compensació.
Es tractaria d’un Grup que no es justificaria en el fet de ser un Grup Català, donat que en formaria part un partit no català i un diputat no català, diputat que més que probablement “xuclaria” més televisió que els catalans, portant molta confusió a l’electorat republicà.
Tampoc no es justificaria en l’afinitat ideològica perquè ERC té vocació hegemònica, d’abastar el centre-esquerre del projecte independentista i, en canvi, IU-ICV no té altre paper que fer de consciència crítica del PSOE.
Finalment caldrà fer trampa, donat que no està permès formar Grup Parlamentari conjunt a forces que han competit entre si. Es una trampa possible –encara que fa lleig- amb el suport del PSOE, donat l’interès sociata per aquesta solució.

Quina alternativa té ERC?

Formar grup parlamentari amb el BNG:

1-Permetria sintonia independentista perfectament justificable ideològicament (d’esquerres i d’alliberament nacional). Seria un pacte entre dues forces independentistes de nacions germanes sotmeses a l’imperi. Les iniciatives parlamentàries podrien perfectament ser compatibles i fins d’aplicació comuna (sense haver de barrejar-se amb les iniciatives en lògica espanyola d’en Llamazares, o d’haver d’anar “alternant” les iniciatives d’interès nacional català i les altres).

2-Permetria acabar d’una vegada per totes amb l’anormalitat històrica que suposa el pacte del BNG amb CiU, pacte sorgit d’una conjuntura en què tenien en comú sols el fet de ser forces electoralment significatives i en aquell moment el BNG volia consolidar una imatge de partit de govern.

3-Evitaria fer una trampa lletja, perquè BNG i ERC no han competit entre si electoralment.
Tot això d’una primera pensada. Segurament si algú te temps, encara podrà trobar més arguments.

Postelectoralies

Diu en Pere Fontanals al seu bloc, La Muntanya Russa, que “bona part de l’electorat que s’ha abstingut o ha votat en blanc o nul són antics votants independentistes avorrits de pactes, d'actituds meselles i submissió”. Sense negar les actituds ni la submissió, no estic gens d’acord que bona part dels abstencionistes siguin independentistes.
A falta d’una enquesta sociològica ben feta només puc basar-me en la gent que conec, i malgrat la crida de l’esquerra independentista a l’abstenció, els abstencionistes han estat absolutament insignificants. De fet els coneguts que estarien en el perfil de la CUP han votat Esquerra per tal de compensar l’onada espanyolista, i tots els altres votants d’Esquerra que conec, que són antics votants de Convergència, del PSC i d’Iniciativa, han votat massivament PSOE per allò del vot útil anti-PP.

No dubto que als pobles petits, on hi ha més cohesió social i nacional, es visualitza molt bé quin és l’electorat independentista i també els moviments que aquest electorat fa, del centre a l’esquerra. Malauradament, a l’àrea metropolitana de Barcelona cal reunir molta gent per tal de comptar prous vots per a tenir representació parlamentària. Molta gent que, per origen espanyol, lògicament els costa anar abandonant la lògica espanyola. Tot i que ho fan; us deia l'altre dia que he conegut ja molts ex-votants sociates, d’origen espanyol, que s’han anat passat a ERC (contradictòriament, com en tot procés paulatí, o sigui, amb alts i baixos, com el de les passades eleccions). Tot això ho dic fent d’advocat del diable, perquè també a mi cal situar-me en òrbites més extremistes malgrat que, de tant en tant, faci vot útil en els republicans.
En Josep Sort, al seu bloc, està content dels resultats al senat del Partit Republicà Càtalà. Suposo que es pot estar content si no et passa com a mi, que tothom que he trobat que l'havia votat era gent absolutament convençuda d'haver votat ERC.
En fi, massa optimisme veig per la catablòquia (m'agrada més aquest terme) de que el vot (o la manca de vot) ha estat una demostració de consciència nacional. Els independentistes sempre pequem de mirar-nos massa el melic! Sovint el nostre entorn és insignificant en relació a la composició sociològica real. Per a sortir de dubtes jo faria una col·lecta per encarregar una enquesta ben feta. A manca d'això, al menys a Barcelona, al meu barri i en el meu entorn, qui ha deixat de votar ERC (molts) eren ex-socialtes, ex-ICV i ex-convergents en menor mesura, i les crítiques a ERC que he sentit no han estat tant per supeditació sinó, textualment: "he deixat de votar ERC perque ha abandonat el govern municipal i tinc por de que l'acabi entregant a la dreta".
Si que sé que és cert, en canvi, per uns coneguts d'un poble -un nucli agregat- de la Segrià, de meny de cent habitants, que al seu poble un alt percentatge de la població -tots els joves- han seguit la consigna abstencionista en els termes de consciència nacional i de crítica a que no es veu gaire els republicans per les barricades. Però estem parlant d'una vintena de votants. Em temo que allí on hi ha el 90% de la població, a Barcelona i rodalies, les coses no són ben bé així.

dissabte, de març 15, 2008

Projecte Film de Ficció sobre la proclamació de la Independència

Elocubracions en torn de les possibilitats de dur a terme un Film sobre la proclamació de la Independència de Catalunya basat en un discurs de Jordi Vera en la Diada del Soldat Català de 1988
Qui sap les voltes que dóna la història! En comptes d'aturar-te a collir una flor per obsequiar la parella continues caminant i, arrel d'això, Cuba canvia pacíficament i democràtica o, per contra, una colla de barbuts fan la revolta des de Sierra Madre. Estats Units pacta amb ells i esdevenen un nou -i democràtic- estat de la Unió, o un ximple de Washington els pressiona de tal manera que acaben demanant suport als russos i, de pas, aquells nacionalistes esdevenen comunistes...
Ara sembla que la història està escrita, però als anys 80 encara era possible la revolució. Quí diu que l'any que ve no es capgira tot i torna a ser com abans d'ahir?Aquesta va ser una possibilitat. Les opcions venen soles o estan lligades a les lluites de les persones i dels pobles? El nostre país té una victòria pendent, les formes que prendrà no les sap ningú, encara que molts intel·lectuals se les donen de pitonissa (i dissimulen després, quan allò que s'esdevé passa ben bé a l'inrevés). I qui pot dir que en una de les múltiples realitats alternatives no està passant ben bé a l'inrevés, qui pot assegurar que en un altre indret de l'espai-temps no som lliures, potser a costa d'haver vessat tanta sang com la que ha costat l'opressió actual...?
En tot cas, si els industrials exitosos del cinema fan bons doblers a base de històries passades i d'històries potencials, nosaltres estem malbaratant tant la història del nostre poble com uns guions que podrien ser força més exitosos que el Complot dels Anells.
Ens situem en aquella època engrescadora, el Dia del Soldat Català de 1988, i d'allí arrenca el film. Un auditori ple d'adolescents que, anys més tard, en comptes d'apoltronar-se en el Congreso de los Diputados de la capital de l'imperi, es troben en aquest context:
Extret del discurs reproduit a la revista Lluita, número 136, pagina 6.



(...)
I ara permeteu-me llegir la pàgina núm. 498 de la Historia de Catalunya resumida.


"...A les nou del matí, la Radio Nacional de Espana va anunciar la proclamació de la República Nacional de Catalunya que s'havia efectuat la nit del 25 de gener de l'any 2014, a Barcelona, Castelló, Palma, Fraga, Gandia i Girona. Feia més de tres setmanes que Catalunya es trobava en vaga general, la majoria de les comarques ja escapaven al poder espanyol, les forces de policia i de l'exercit havien estat concentrades especialment a Barcelona, Lleida, Valenciai Alacant. La insurrecció guanyava una a una les poblacions de Catalunya. Des del primer de gener, la població havia anat destituint totes les autoritats col.laboradores i a tot arreu eren substituidesper membres del Front Patriotic. Terra Lliure feia front en certes ciutats a les tropes de policia i funcionaris espanyols que refusaven d'acomplir els acords signats amb Espanya. El dia 24 de gener, el Rei Felip VI d'Espanya havia donat l'ordre d'evacuar Barcelona. Milions de catalans varen reunir-se als carrers, les ciutats eren plenes de gom a gom per escoltar la proclama que a les vuit del vespre del 25 de gener de l'any 2014, el Govern Provisional Republica va efectuar: La República Nacional de Catalunya naixia. Catalunya era per fi lliure. El primer decret era immediatament signat: Terra Lliure esdevenia l'Exercit Nacional del Poble de Catalunya. El dia 27, l'exercit espanyol va evacuar Lleida i Alacant. Només a Valencia les tropes espanyoles refusaven d'acomplir les ordres rebudes des de Madrid. El seu capita general, basant-se en la gran concentració de funcionaris i col.laboradors que s'havien aplegat a Valencia fugint de les comarques, volia resistir. El 29 de gener les tropes catalanes després de dos dies de combat vencien els espanyols, l'estelada onejava a la Torre dels Serrans i al Miquelet. La unitat nacional al sud de l'Albera quedava restablerta. El 30 de gener, el Govern de Catalunya feia saber al món sencer que mai no renunciaria als territoris ancestrals de la Catalunya del Nord. El 31 de gener, el Govern andorra es dissolia i Andorra s'incorporava a Catalunya.
Com seran les discussions?
Es probable que les primeres collonades amb què ens trobarem estaran relacionades amb allò que és políticament correcte: és lícit imaginar escenaris violents (enara que acabin bé) no massa diferents als que han estat habituals en totes les èpoques que han circundat l'oasi actual? Probablement seguirem amb aquelles prevencions que són típiques i tòpiques a casa nostra sobre si és prou tàctic tirar pel dret i usar la terminologia de Josep Guia sobre el nom de la nació. Si ho fan els ianquis, i no solament no tenen por de que res trontolli,sino que realment res no acaba trontollant, i amés de guanyar diners aconsegueixen internacionalitzar la dignificació de la història dels escocesos amb films com Braveheard o d'altres, nosaltres continuarem fent el ximple. En primer lloc cal posar-nos d'acord en que cal donar un pas endavant en els continguts, i després tot és trobar un bon director.

Cal que siguem normals! Si al menys fos un bloc espanyolista... no hauries perdut la feina!


Cal ser normals! Si no pots perdre la feina...! No és la simple amenaça de l'amo, és l'explicació dels fets consumats.

Ahir llegíem a l'Avui:



En català o normal?
Dia 9 de març, després de tota una campanya electoral en què el català i Catalunya han estat protagonistes en tots els mitjans de comunicació. Com a exemple, en una benzinera que hi ha sortint de Cervelló en direcció a l'Ordal un client ha demanat un diari. La caixera li ha preguntat: "En catalán o normal?". El client ha dit, amb cara de satisfacció, "el normal". Un cop sol al cotxe, m'ha sabut greu no haver-hi dit la meva i m'han vingut al cap les paraules del nostre poeta: "Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història".
Enric Domingo de Barcelona


i avui trobo un post, que ja te uns dies, amb les conseqüències laborals de l'anomalitat catalana en forma de repressió:



JA HAVIA TROBAT FEINA PERÒ...
Jordi Carbonell PERSONAL dilluns, 3 de març de 2008 13:03h
El dia 26/02/2008, em varen trucar per comunicar-me que una de les feines a que optava era per mi si encara la volia. Evidentment vaig dir que si, no hi ha rés més angoixant que cercar feina; entrevistes interminables, test psicològics, psicotécnics, més entrevistes (si vas passant els filtres)etc...Seguidament em varen convocar per el Divendres 29 de Febrer per explicar-me amb més calma; les meves funcions, personal al teu carréc, etc... Tot anava bé fins aquest mati. Aquest mati, cap al voltant de dos quarts de deu, he rebut una trucada de l'empresa per comunicar-me que ho sentien molt, però que no era el perfil que cercaven -eufemisme, per amagar les veritables raons-. Estrany, si tenim en compte que vaig tenir tres entrevistes amb els responsables de l'empresa. El primer que he fet després de recuperar-me del cop, ha estat trucar a l'empresa de selecció per què esbrinessin les veritables raons...
A dos quarts d'onze l'empresa de selecció m'ha trucat per dir-me el que ha passat. La raó que m'ha donat es una desraò en si mateixa, el motiu per el que no hem donen la feina es... el meu bloc.... Si, com ho sentiu, el meu bloc ha estat el meu botxí - segons ells-, segons les explicacions rebudes, un dels socis va posar el meu nom al google, i evidentment li va sortir el meu bloc, un cop llegits alguns articles va trucar en els seus socis, i entre tots varen decidir que no els hi convenia, textualment a l'empresa seleccionadora li han dit : " Pensa massa, i no estaria per la feina". La recomanació del seleccionador també ha estat a l'alçada: "Elimina'l", he dit que no, que no penso deixar de escriure. La resposta ha estat contundent, si fos un altre tipus de bloc no "tant català", Aquest es el problema!. Si fos un bloc espanyolista, el problema es convertiria en un avantatge alhora de cercar feina. Necessito la feina com tothom, però no renunciaré al que crec per poder treballar.


Abans que res vull expressar la meva solidaritat amb en Jordi Carbonell. Ho he volgut reproduir sencer per allò de que és millor un testimoni directe que mil referències. Em sembla que un dia en Vicent Partal advertia de que un dels riscos del bloggeig és que deixes emprenta i de vegades el poder és venjatiu. Ara bé, si ha de ser la guerra, que ho sigui! Ja cal que no ens tallem per denunciar-los, pel nom i per la marca.


Malauradament sovint paguem les conseqüències de ser nosaltres, els demòcrates, massa respectuosos. En Jordi explicava d'aquesta manera les raons per no denunciar els lliberticides:



JA HAVIA TROBAT FEINA PERÒ...(II PART)
Jordi Carbonell SOCIETAT dimarts, 4 de març de 2008 11:24h
Aclaparat, així es com em sento per la quantitat de mostres de suport rebudes, tant en el meu bloc com en el meu correu electrònic. Tant es així, i per evitar la injustícia de deixar-me algú en el tinter, vull fer un reconeixement de gratitud a tot el món blocaire, i afegir una serie de consideracions...
Amb el post d'ahir, només vaig voler fer palés el mal ús -pervers, afegiria- de Internet. Tots i totes estem a la xarxa d'una manera o altre; per haver signat un manifest, per haver comprat quelcom a traves de la xarxa, per apuntar-se a una cursa popular, etc...Tot aquesta informació, exerceix com un imà sobre les persones que amb internet o sense, volen descobrir algun punt feble per utilitzar-lo quan més els hi convingui, evidentment descontextualitzat, i si s'escau tergiversat, no hi poden fer res, va amb la seva personalitat. Aquest tipus de persones tenen com a màxima intel·lectual, "Som esclaus de les nostres paraules, i amos dels nostres silencis", màxima que personalment, em sembla mesquina i propi de persones mediocres i poc honestes.
En contra de les recomanacions - que agraeixo de tot cor- , de passar a l'anonimat o escapçar el meu cognom, els hi dic que no, però un no mancat d'heroïcitat, simplement considero que contra la mala fe no s'hi pot fer rés, i ara ha estat el bloc, però demà serà un comentari innocent, o potser no riure un acudit, o fer-li palés que no m'expliqui misèries d'amics, coneguts, companys de feina,etc...En definitiva no vull patir, ni angoixar-me per com dic les coses i com afecten a les persones.
Per finalitzar, afegir que no, no diré el nom de l'empresa per varies raons:
L'empresa a mi directament no m'ho va dir. Em van dir que el meu perfil no donava.
No puc traïr a l'empresa seleccionadora, que va ser la que em va dir la veritable raò, i em va aconsellar que l'eliminés per si em tornava a passar.
Endegar una guerra em comporta més perjudicis que beneficis, i puc espantar a possibles contracta-dors. No podrìa tancar aquest post sense tornar agraïr tots els comentaris de solidaritat envers aquest affaire.

dilluns, de març 10, 2008

Catalunya: Independentisme 3 - Espanya Federal 36 - Fatxes 7

La Catalunya Central: Independentisme 3 - Espanya Federal 36 - Fatxes 7

Observo que si a Catalunya s'hagessin sumat els vots de Ciutadans i els de la Rosa Diez als partits que han perdut aquests vots (PP o el PSC) populars i socialistes encara podrien haver guanyat algun diputat el (a costa d'ICV?). En tot cas, el gran guanyador de vots, malgrat tot, és el PP, que ha guanyat més de quatre-cents mil. Els socialistes només n'han manllevat trenta-vuit mil a costa de tots els altres partits, que n'han perdut. Es evident que ERC els ha perdut, però discrepo de la valoració que fa, en aquest punt, en Salvador Cardús a La Vanguardia:


L'estratègia d'ERC per erosionar l'espai del PSC no necessita haver fracassat per a sofrir contradiccions, perquè tots els processos generen contradiccions. He conegut molta gent que sempre ha votat socialista a les eleccions espanyoles i CiU a les autonòmiques i ara començo a conèixer gent que està començant a votar independentista quan sempre havien votat PSC de resultes de veure garantides les seves preferències d'esquerres dins d'ERC. Tots aquests electors són nous (no procedeixen del PSAN ni de TL), i és imprescindible que siguin nous per anar creant una majoria social que permeti, un dia, la independència, però, en aquesta fase, és lògic que tornin circumstancialment al PSC si tenen por del PP.


Allò que no és tan lògic és que la cohesió de l'electorat (la ideologització independentista) es deixi a càrrec de la percepció que els electors tenen de l'acció de govern, percepció vehiculada bàsicament per la premsa, una premsa que està en mans de l'adversari. Em deia un conegut que als USA funciona més el "porta per porta" malgrat que pugui semblar que hi ha prou garantia mediàtica, perquè no se'n fien de l'opció que acabaran prenent els media.


Pel que fa a l'opció abstencionista de l'esquerra independentista, de quants vots estem parlant? Al meu barri hi té implantació des que vaig coimplantar-la fa vint anys i no he vist més que mig full enganxat cridant a l'abstenció. Des de que l'esquerra independentista va abandonar els instituts de batxillerat i va anar perdent la seva implicació en les lluites socials (que engrescaven fàcilment els joves per vitalitat d'aquell entorn) ha vist reduïda la seva capacitat de captació a les mogudes propiciades per les proximitats de l'onze de setembre.


Però si l'independentisme té un problema en quant a capacitat de captació i de cohesió, en canvi està ben clara la diferència entre les possibilitats de creixement en l'entorn de CiU o del PSC. En la col·laboració amb els convergents (aquells que mai han volgut parlar en català als plens del congrés espanyol) que només li permetrien enrocar-se en un mon enquistat. En la col·laboració amb els sociates, malgrat les oscil·lacions com l'actual (vot útil anti-pp) no és possible la fagocitació (com ja li ha passat abans a ERC a mans de CiU) sinó que només és possible créixer.

...................

Insereixo aquest paràgraf quatre hores més tard:
Per rematar l'opinió he cercat cinc votants d'ERC que s'enquadren en tres tipologies distintes:
-El primer prové del PSAN i del MDT, es defineix comunista i s'identifica amb la CUP però practica el vot útil votant ERC perquè considera que de moment va bé que els mitjans recullin frases del tipus "els catalans no som espanyols" pronunciades a les Corts Espanyoles. Ha votat ERC.
-El segón és votant de sempre d'ERC perquè ja ho eren el pare i l'avi, però és d'aquells que se'ls escapa sempre la frase "...aquí a Espanya...". De fet no és estrictament independentista com tampoc no ho eren ni el pare ni l'avi. Aquest colp ha votat PSC.
-El tercer ha estat anteriorment votant de CiU. S'havia passat a ERC per la tebior independentista dels primers, però continua sentit-s'hi identificat per allò del "peix al cove " i ara ha tornat a votar CiU.
-El quart prové d'IC-V. Va fer-se independentista arrel del linxament que vam patir quan la discussió de l'estatut, i a més per solidaritat amb en Carod quan allò de Perpinyà, iniciativa qua considera molt encertada. Tampoc no veu que les propostes republicanes siguin gaire diferents de les d'Iniciativa. Ha votat PSC però es justifica en "l'error de'n Portavella d'haver abandonat el consistori barceloní".
-El cinquè havia votat PSC fins fa quatre anys que es va estrenar amb ERC i, encara que no és un independentista de pedrapicada, pensa continuar votant ERC encara que no sap explicar-me perquè són millorsels republicans que els del PSC. Jo crec que li sedueix la idea de la independència, i més després dels canvis que hagut a Europa. Ha votat PSC perque pensa que és una bona idea per a evitar el perill de que guanyés el PP.
.................

De tota manera, la meva és una impressió de carrer i d'esmorçar llegint el diari. Suposo que qui en sap és en Cardús:

-------------------
Que no nos den por desaparecidos
La españolización de los resultados en Catalunya puede acabar despertando al espacio político catalán

Salvador Cardús 10/03/2008
Vamos a dejar de lado los resultados en el conjunto de España. El bipartidismo sobre el que se ha construido el debate electoral ha arrancado algún escaño más a los partidos autonómicos y nacionalistas, también ha perjudicado a la izquierda española por el voto útil, pero finalmente no parece que las cosas tengan que cambiar de manera significativa. El PSOE podrá gobernar con apoyos menores y de ninguna manera va a depender de los nacionalistas vascos o catalanes.

En cambio, aunque estas elecciones no eran las catalanas, creo que es aquí donde van a tener una repercusión mayor. En primer lugar, porque la aportación del PSC a la victoria del PSOE es tan enorme - le aporta más diferencia en diputados que la que mantiene con el PP- que cabe pensar que José Montilla sabrá hacer valer este dato. El pulso entre PSC y PSOE podría ser - en realidad, debería ser- ahora mayor de lo que ha sido en el pasado. En segundo lugar, habrá que ver cómo reaccionan ICV y ERC. En el caso de ERC, particularmente, la pérdida de cinco escaños y casi dos tercios de los votos del 2004 no sólo puede achacarse a la excepcionalidad de aquellas elecciones. Tendrán que considerar hasta qué punto ha fallado la estrategia de fondo de la opción por gobernar con el PSC para conseguir ganar posiciones en el espacio socialista. Todo parece indicar que lo cierto ha sido lo contrario, y que se han quedado entre el voto del miedo, el voto útil y el voto desengañado. Quizás ERC quiera subir sus condiciones en el gobierno para hacer valer sus votos en el futuro… En cuanto al PP, es interesante señalar que la estrategia de la confrontación con el catalanismo que llevó a prescindir de Piqué y a aupar a unos candidatos dóciles a la estrategia dura de Ferraz no les ha aportado el rédito esperado. Eso es bueno para la convivencia en Catalunya, porque, aun sumando los votos de ciertos grupúsculos anticatalanes radicalizados, su progreso electoral ha sido pírrico. El PP español debería tomar buena nota de la imposibilidad de volver al poder en España sin contar, por lo menos, con amigos en Catalunya. Finalmente, aunque CiU ha aguantado muy bien la fuerte polarización, no debería perder de vista que también una parte de sus votos los ha recibido no tanto por convicción y confianza como por el voto útil soberanista. Con estos resultados, CiU no puede estar tranquila. CiU no ha sido capaz de recuperar el liderazgo del soberanismo moderado que tuvo tiempo atrás ni remontar el malestar producido en los últimos años. Parecerá una paradoja, pero la españolización de los resultados en Catalunya puede acabar despertando al espacio político catalán. Tiempo al tiempo.

dimecres, de març 05, 2008

De les primàries de Texas a la retolació del català passant per la violència domèstica.

Després de passar-me la nit seguint els resultats demòcrates per la CNN no sé si és pitjor la decepció final o el cabreig pels comentaris dels mitjans catalans sobre el tema de la retolació en català arrel del debat Rajoy-Zapatero.

Es una obvietat que la millor manera de que la gent respecti els límits de la velocitat no són les multes sinó l’educació viària. I és evident que la millor manera d’acabar amb la violència de gènere no són mesures com l’allunyament sinó mesures d’educació en el respecte. I la millor manera d’evitar que t’atraquin pel carrer no ha de ser la presó, sinó el foment de l’educació, la motivació pel treball o la prevenció de les toxicomanies...
Però curiosament aquests mitjans només es plantegen acabar amb les multes als comerços que no usen el català a l’espera de que els seus amos estiguin prou motivats en el gust pels jocs florals. Em creuré aquests zipayos dels media quan paral·lelament plantegin la supressió, en termes similars, de les altres sancions referides.

dimarts, de març 04, 2008

Ni un vot independentista a un anti-independència com Duran!

VilaWeb - El Punt: "El candidat d'ERC al Congrés Joan Ridao va agrair ahir al seu homòleg de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, que hagi aclarit que no evitaria que el líder del PP, Mariano Rajoy, governés si obté un vot més que el PSOE. En un míting a Vic a què van assistir unes 260 persones, el candidat dels republicans va veure confirmat un dels perills que adverteix en la campanya: que votar CiU és com entregar un xec en blanc. I és que Duran va afirmar en una entrevista a l'Abc que si Rajoy guanya els comicis no impedirà que governi «pactant amb el perdedor». «Ja tenim la prova més evident que CiU està en disposició de donar suport al PP», va dir. I va insistir que «si depèn Esquerra, el PP no governarà mai, però mai»."