dimarts, de setembre 25, 2007

Dignitat, integritat = valentia !

Dignitat, integritat = valentia!

Quina diferència entre la Catalunya dels segles enrere descrita com un poble de gent armada i de poca broma, comparada amb el poble sotmès que hem esdevingut. Suposo que tants segles de derrota des de mil sis-cents deixa petja. De tota manera també deu tenir a veure amb la propaganda d'enemics i col·laboracionalistes adreçada a estigmatitzar-nos amb la qualitat de tous. A final t'ho acabes creient!

A més és graciós veure com la premsa imperialista espanyola tracta en el fons amb més respecte a Euskadi, que per a ells són un enemic digne. En bitàcoles digitals com criterio.es els comentaris tenen un punt de menyspreu que no tenen les notícies relatives als bascs.

Un conegut de Bilbo m'explicava que la valentia no és genètica sinó cultural i per tant derivada de la cohesió social. Segons ell "la dificultat dels catalans derivava de que la majoria de la població catalana estava formada per immigrants i fins que els seus fills no se sentin criolls independentistes no hi ha prou coixí per a la valentia". Jo li replicava que la dignitat està per damunt de la correlació de forces i justament posava l'exemple del Xirinacs.

A casa nostra hem tingut sort de que els veïns no són gaire llestos i per qualsevol tonteria engeguen la repressió, la qual cosa activa el principi d'acció-reacció-acció que permet mantenir un suficient nivell de consciència patriòtica entre les classes populars. Això no passaria en altres països europeus on, al no donar-li, l'estat, massa importància a la simbologia, la manca de reacció no alimenta la consciència i, al final, seguint la corrent de l'economia, grans nacions com l'occitana passen de tot i se sumen a la llengua de l'ocupant.

Tot i així, i malgrat el clima de crispació de l'estatut, no és habitual que l'extrema esquerra independentista planti cara (cara descoberta) -aprofitant que un tema com les fotos cremades ha picat tant l'enemic- . Em diu un conegut que això només ha passat perquè en Jaume Roura és reconegut com a líder i valent. Potser, però tampoc no és habitual que Joan Ridau demani els jutges que no apliquin la llei, ni que s'autoinculpin de la crema del foto del rei un diputat, un escriptor i el president del casal argentí, i tampoc no és habitual que des del Govern es proposi incomplir la llei en el cas dels partits de la selecció catalana, i tampoc que un càrrec del Govern, (Rafael Niubò) faci públic que continuarà portant el CAT malgrat les multes que li posin...

Per cert, que sempre m'ha sobtat el silenci respectuós que ha seguit quan s'ha fet pública una multa posada per un mosso d'esquadra o d'un policia municipal contra algú que portava del CAT a la matrícula. Entenc que els agents són anònims de cara a la premsa, però no ho són pas els seus caps, i res no impedeix que els càrrecs polítics i els periodistes els interpel·lin directament sobre la seva responsabilitat en els excessos dels seus subordinats.

En fi, tornant al tema que ens ocupa, penso que potser estem reaccionant en el sentit dels darrers mots del Xirinacs. Si fos així és el millor homenatge que podem fer, no sols a ell sinó a la nostra pròpia dignitat.

dimecres, de setembre 12, 2007

Fal·lacia Esquizofrenica. September 11

September 11 th. Semblava una Diada ensopida perquè el temps estava lleganyós, però pel camí ja he vist algú embolic: en un bar sud americà, on els amos han volgut representar artísticament l'agraïment vers la terra d'acollida pintant al vidre a tot color dues banderes agermanades, la del seu país (crec que és Colòmbia) i l'espanyola, la part del vidre amb la bandera espanyola havia estat embrutat a consciència amb un rètol que els tatxava del provocadors.
-No entiendo que los españoles se metan con nosotros tachando su propia bandera" -deien.
I jo tampoc no tenia temps de dedicar-me a explicar allò que els nostres dirigents no tenen pebrots per a explicar.


He enfilat cap a l'estàtua de Rafael de Casanova. He trobat coneguts de fa una munió d'anys i en converses informals, com sempre que ens trobem en la Diada, hem reiterat que l'homenatge a Casanova és per tradició, ...o perquè hi tenia estàtua o per ves a saber, però que, per coherència, l'ofrena s'hauria de fer davant d'un estàtua del General Moragues. Trenta anys repetint el mateix sense que res no hagi canviat!
També en aquestes trobades casuals en etzibàvem indirectes:
-Si en Xirinacs deia que hem d'arriscar-nos i comprometre'ns, com és que ja no estem en grups activistes, ni que sigui gerontològics?"
I d'altres responien:
-Ja ens toca descansar, que si no, els joves passarien de tot, perquè no voldrien estar amb iaios, i semblaríem els quatre comunistes soviètics que s'arrepleguen a la Plaça Roja l'u de maig.
-Doncs potser no som quatre però som tots aquí. Si algú volgués exterminar l'independentisme estem absolutament tots concentrats.
-No siguis pessimista! Segur que el 90 % estan amagats a la clandestinitat esperant el moment...! -bromejava l'altre.
En fi, com cada any...! Per tant ja tocava baixar cap al Born.


Quan he entrat al Fossar anava a saludar el Pepe d'horta quan m'ha cridat una altra parella (ara matrimoni) de coneguts de l'adolescència, encara que jo no me n'adonava que em cridaven:
-Hòstia, Anna, encara em dieu pel nom de guerra. Ja no me'n recordava jo que m'anomenàveu així.
-Jo no em dic Anna, això era el nom de guerra. Em dic Mercè!
-Quina planxa! -penso-, tot això dels noms i les tàctques per despistar deuen semblar d'un altre planeta als jovenets d'ara. Jo mateix encara ho tinc tan interioritzat que fins i tot el blog és anònim ("fantassin"), en canvi la nova generació deu considerar que si no surten amb nom i cognoms a l'internet no són res, no hauran existit!
-Ajuda'ns a explicar-li a aquest guiri alemany (al final va resultar suïs) tot això de la Diada".
En aquelles m'han passat per un costat el Fredi i per l'altre Lo Pere, i entre l'embolic de voler parlar amb tots a l'hora s'ha creat un moment còmic davant el desconcert del suïs, però com els altres han passat de llarg m'he centrat en el turista barrejant els quatre mots d'alemany que rasco amb l'anglès, i amb el francès quan no tenia prou vocabulari. El noi ho ha entès a mitges, diu que les raons històriques estaven clares però que en relació a la política catalana actual no entenia que no haguem aprofitat tots aquests anys d'independències a Europa per a secessionar-nos. Venia a dir que se n'adonava que en realitat som poquets poquets malgrat l'escenografia de l'entorn.


Comentant després amb aquesta parella de vells coneguts hem dissertat sobre els canvis en la concentració del Fossar:
-Tot sembla igual que fa vint-i-cinc anys però hi ha diferències. Fixeu-vos la gran quantitat de joves que ara mateix estan parlant pel telèfon mòbil -vaig dir-, moltíssims!"
El company va aprofitar per dir:
-Les noies estan més bones, en canvi els tius són igual de lletjos com érem nosaltres.
-No és això -respon la seva companya- és que ara la moda és anar amb les tetes ben aixecades, i en canvi nosaltres anàvem sense sostens i amb samarretes hippioses. I no és veritat que els nois siguin igual, abans anàveu grenyuts i descuidats i ara porten el cabell molt millor i vesteixen bé.


Finalment l'acte pel darrer dels patriotes màrtirs. Emotiu! Ha passat dels rotlles reiterats de sempre a la reflexió de la fundació Randa Xirinacs i al xut energètic del Joel Joan: "Espanya és una fal·làcia esquizofrènica". Aquí adjunto filmats els segons posteriors. Al meu costat una senyora deia:
-El Joel fa com deia el Xiri, ho arrisca tot per la causa de la llibertat -al temps que anava responent a les arengues que feia des de l'escenari com si es tractés d'un diàleg entre ambdós- Jo tampoc -deia la dona quan el Joel cridava que ja no volia ser esclau d'Espanya.

dissabte, de setembre 08, 2007

Som un país "only reactiu" (USA vs Catalonia)

Som un país "only reactiu" (USA vs Catalonia)

Arrel de la polèmica, per la prohibició del partit entre la Selecció Catalana de Futbol i la Selecció de Soccer dels USA per part de la veïna Federació Espanyola de Futbol, he recordat una anècdota. Fa temps em comentava un conegut occità la sort que hem tingut d'estar ocupats per Espanya en comptes de per França. Textualment em va dir que, si a ells els hagués tocat Espanya com a potència colonial, ja faria anys que Occitània seria un Estat independent i potent d'Europa, amb consciència i orgull. També afirmava que, si Catalunya hagués estat sotmesa a França, els catalans seríem ara més francesos que els parisins. Tot això ho deia perquè havia estat vivint a Barcelona durant més de trenta anys i ens coneixia d'allò més.

La veritat és que tothom pot notar, d'una hora lluny (hora llum?), com tenim sort de poder recuperar consciència de tant en tant perquè l'enemic sempre ataca en dates assenyalades i de forma absurda (més enllà d'allò que sempre tolerem i per sota d'allò que acatem per la força). Aquest conegut em deia que al seu poble mai s'havia prohibit l'occità, al contrari, que França invertia molt en infraestructura i fins donava ajuts per a folklorades, de tal manera que la població assimilava la llengua francesa i la nació francesa al progrés i al benestar. Nosaltres, en canvi, potser ens hem anat reafirmant com a catalans en contra de la nostra voluntat -qui sap?- per a fer front la cutrada arbitrària amb què ens han anat fuetejant periòdicament.

Un altre conegut, aquest basc, també es feia creus de la poca consciència llibertària dels catalans. També deia que teníem sort "de la torpeza del enemigo" però aquest posava l'èmfasi en que els bascs són molt diferents, i m'ho il·lustrava en allò de la "acció-reacció-acció": em deia que ells "obligaven l'estat a reaccionar per a realimentar l'acció abertzale, just el contrari dels catalans".
En fi, reconeixo que ni no fos per "vecinos tan torpes" (com deia l'amic) ja faria temps que estaríem assimilats. Per tant no m'escandalitzo de la prohibició del partit de futbol de la selecció catalana, al contrari, això animarà la Diada! Només em limito a esmentar novament en Xirinacs i el seu darrer gest per a fer-nos conscients de la covardia (seny?) dels nostres dirigents, i de la nostra per la part que ens correspon.

dimecres, de setembre 05, 2007

Mohammed Kheja

-No pot ser!

De sobte sentia com una mena d'embriaguesa pecaminosa sobreposant-se a la sensació d'infart de fa sols uns segons. El temps passava lent en aquells segons però per Mohammed Kheja la diferència entre tenir unes fraccions de segon i tenir uns segons pot ser la diferència entre la vida i la mort.

-"Mohamé Queja"! -proclamà el policia espanyol-. Se parece, como todos los nombres moros, pero el que buscamos se llama "Gesha".

-Lload sigui Déu el misericordiós! -pensà- els policies espanyols hauran rebut el seu nom per telèfon. Donat que aquell nom, del passaport robat que duia, va passar a la grafia llatina a França o al Marroc, segueix la fonètica francesa. Segurament si hagués fet els papers a Espanya l'haurien escrit "Gesha". I també per sort aquest policia no està gaire cultivat.

Novament s'horroritzà quan va veure el passaport passar per les mans dels diferents agents que, per pura prepotència, el tenien retingut i encanonat mentre feien veure que eren pèrits de l'anàlisi de documents, llegint cadascú en veu alta el mateix nom mal pronunciat.

Tanmateix, un dels homes que esperava torn duia una insígnia de la policia de Catalunya. No tenia cap dubte de que aquest no llegiria en espanyol "Queja" sinó que entendria allò que els espanyols dirien "Gesha", perquè la forma com escriuen aquests sons els catalans és similar a la francesa.

Quan el mosso d'esquadra prengué aquell passaport a Mohammed Kheja no va dubtar ni un moment a saltar damunt dels homes que l'encanonaven, ara ja mig distrets, fent-los caure per terra i fugint. No tenia por de morir, sinó de ser novament empresonat i torturat.

Només feia quatre dies que havia tornat de Guantánamo. Només feia cinc dies estava disposat a ser un agent secret dels Estats Units, perquè aquell àrab -i bon musulmà-, que intercedia al seu favor sempre que els infidels el terroritzaven, l'havia convençut. Aquell home havia cregut en la seva innocència, havia convençut els seus carcellers de que la detenció era un error, que l'havien confós amb algú altre, algú tan cruel com per massacrar innocents.

També sentia altres sensacions desagradables, com culpa i vergonya, i no sabia massa bé per què, però va sentir-se alleugerit quan va acceptar convertir-se en espia. També les amistats que va fer entre els ciutadans araboamericans que van interessar-se per ell, visitant-lo, així com les fotos i vídeos que aquests van mostrar-li sobre la felicitat i la llibertat que tenien els musulmans a Amèrica per a practicar la seva fe, van acabar de convèncer-lo.

Tot va tornar a capgirar-se amb la visita dels agents que venien a fer-se càrrec d'ell. Va resultar que eren espanyols i que se l'emportarien a Madrid. Fins i tot van donar-li una nova identitat, amb un passaport d'algú que deien que ja no el necessitava, així com una feina tapadora i un pis de lloguer a Madrid. Però aquests homes van fer-lo sentir-se invisible, parlant amb el seu protector àrab de Guantánamo com si ell no estigués davant o com ni no pogués entendre'ls. Bocamolls, potser havien rebut instruccions de ser discrets, però quan l'ara ja anomenat Mohammed va voler presumir que també sabia parlar català juntament amb els altres set idiomes que dominava, els agents espanyols es van descontrolar ...i de pas van xerrar massa:

-Para que te enteres, no te seleccionamos por hablar la jerga catalanufa, es más, eso te hace sospechoso de ser un moro filocatalino. Te seleccionamos por saber idiomas importantes, por no tener familia, por no ser anticristiano y porque no te mosqueas cuando te llaman moro.

-Por qué creeis saber todo eso de mi? -va demanar, incrèdul.

Els altres van respondre amb posat prepotent i sense poder amagar al seva satisfacció:
-De tu conversación con cierta turista rubia en tu país que en el último momento no te supiste llevar a la cama.

Havia conegut una turista espanyola feia cinc anys. Ara recordava com ella li havia preguntat com no se sentia insultat per termes racistes com "moro" i ell havia estat encantat d'explicar-li que "moro" no feia referència al color de la pell, o sigui, a moreno, sinó que era a l'inrevés. En les províncies del nord de l'imperi romà, i també segles després, la gent parlava de tenir la pell bruna o bronzejada com els andalusos o com els moros, és a dir, que semblaven moros -estaven amorenits- de tan bruns. I també recordà com li havia explicat que els moros eren, en l'antiguitat, els dignes ciutadans romans i cristians de la província romana de Mauritània. I que en la conquesta àrab d'Hispània encara eren cristians. I que el mateix bisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invassores. Més tard serien islamitzats i arabitzats. En realitat no sabia segur, ni li importava, si allò era veritat o no, però així va recordar haver-ho sentit a l'escola, de petit, i així ho va utilitzar per a intentar lligar amb la rossa turista espanyola, fent-se el llest però sense que en realitat tingués cap interès per cap altra història que no fos la del futbol.

Allò que acabaven de fer-li entendre els agents espanyols era que va ser seleccionat molt abans de cap atemptat, i que sols els interessava per prescindible, donada la manca de família, i per certes habilitats. També que una espia espanyola -probablement psicòloga- va acabar de fer-ne un perfil, considerant-lo apte per a ser manipulat si prèviament era raptat amb falses acusacions i posteriorment mancat de drets humans, maltractat i enganyat amb falsos amics als quals deuria confiança i gratitud.

La seva fugida posterior fou de pel·lícula i, com a les pel·lícules, semblava que hauria d'acabar mort a pocs metres de França on havia pensat que podria amagar-se. Els policies, sorpresos per la reacció de qui no creien que fos el fugitiu que cercaven, intentaven recuperar l'equilibri i disparar les seves armes. Després de córrer uns metres més cap a la ja ara inexistent duana fronterera, i tot just amagat darrere d'un cotxe, començaven a sonar els primers trets. Després la foscor...

Cinc anys més tard sortia de la presó de La Santé, a París. Havia fet bons amics i sempre els deia que havia tornat a néixer quan va obrir els ulls i li van explicar que els gendarmes l'havien pres a la seva banda de la frontera i no van atrevir-se a lliurar-lo als espanyols fins que no ho decidís alguna autoritat. A partir d'aquí, malgrat les ganes que tenien els francesos per lliurar-lo, tot va complicar-se: la justícia espanyola no va aportar la documentació necessària, les dades eren errònies i contradictòries, a més Mohamed Kheja portava documents que semblaven indicar que es tractava d'un agent espanyol, i havia dubtes sobre el seu comès a França. Finalment l'advocat assignat -que en privat va confessar-li ser un agent de l'espionatge francès- va explicar-li que havien negociat amb els espanyols el seu alliberament previ empresonament -també amb acusacions falses- durant cinc anys a França, si en aquell temps no feia declaracions a la premsa. La decisió definitiva va venir amb la intercessió d'una ONG en la qual confiava que es va comprometre a fer-lo desaparèixer d'immediat quan, al cap de cinc anys, sortís de La Santé, no fós que al poc de sortir una bala perduda el silenciés per sempre.

Estava a la porta de la presó acomiadant-se dels amics i esperant la furgoneta de l'ONG que l'amagaria. Prèviament havia telefonat a la cinquantena de persones vinculades a mitjans de comunicació als quals havia explicat la història, per dir-los que ja podien publicar-la, no fos cas que, per atzar, no visqués un nou dia.

-Com vas dir que t'havies salvat? M'ho vas explicar però no ho recordo -li demanà el company de cel·la.

-Gràcies a saber català -va respondre mentre s'encaixaven en un abraçada.

diumenge, de setembre 02, 2007

Eric i l'Exercit del Fenix (Documental sobre el cas d'Eric Bertran)

La XBS us assabenta d'una nova iniciativa de projeccio internacional aprofitant la plataforma de vi­deos YouTube.

El mon ha de saber-ho.

Des del bloc de Xavier Mir a Vilaweb (on ara fa un any va engegar-se la campanya " Jo tambe vull un estat propi" que ha donat lloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes i al web http://www.estatpropi.cat/ ) ens arriba una nova proposta. Es tracta d'un visionat massiu del documental sobre el cas d'Eric Bertran realitzat per Xevi Mató, subtitulat a l'angles per Heather Hayes i disponible a YouTube.

Mir proposa que la setmana del 27 d'agost al 2 de setembre s'escampi la iniciativa mitjançant apunts als blocs i enviament de notes de premsa o de correus als mitjans de comunicacio. A partir del 3 de setembre i fins al dia 9, es tracta de visionar tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Eric Bertran per tal que pugi posicions al ranquing i entri al circuit dels mes vistos. D'aquesta manera, mitjançant el recurs coordinat de les noves tecnologies de la informacio i de la comunicacio, s'espera aconseguir una projeccio internacional del cas d'Eric Bertran, del deficit democratic de l'Estat espanyol i de la presa de consciencia que esta experimentant el poble catala pel que fa als seus drets nacionals a fi de tenir un Estat propi.

El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El video que caldra visionar massivament es la primera part:
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4
(A la dreta del vi­deo hi trobareu els altres quatre fragments del documental).

Recordem que sobre aquest cas hi ha l'obra teatral Eric i l'Exercit del Fenix, de Victor Alexandre amb direccio de Pere Planella, que el mes de setembre començara a Valls i a Calella una gira pels Paisos Catalans.

Podeu anar seguint l'evolucio de la proposta al bloc de Xavier Mir: