dimarts, setembre 19, 2006

Religions violentes

La polèmica entre el Papa catòlic i els musulmans ha arribat al carrer, com no podia ser d’altra manera. Els que llegeixen més la premsa saben que la frase del Papa ha estat malinterpretada, alguns afirmen que ha estat manipulada expressament pels dirigent musulmans, aprofitant el baix nivell formatiu de la majoria de la seva població (així s’expressa un treballador de La Caixa que està acabant el cafè amb llet a la taula del costat).

Si, el carrer és llest. Però com a tot arreu, hi ha de tot, i la majoria de comentaris que he escoltat corresponen a gent que tampoc no llegeix gaire ni escolta prou bé la TV, i molts estan convençuts que el Papa ha fet una arenga contra el caràcter dels musulmans, que hauria qualificat d’inherentment violent.

El rebuig massiu al Papa en què se significa la majoria de la població musulmana, segons reflexen els sondejos que publica la premsa, així com les reaccions violentes de molts islamistes front l’acusació de tenir un caràcter violent, estan servint per a confirmar allò que creuen que ha dit el Papa.

Es a dir, que uns i altres, cristians i musulmans, s’estan polaritzant en base a percepcions falses, quan no mentides, sota el liderat dels seus dirigents, els quals, per definició, cerquen l’adhesió incondicional de les masses; adhesió que sempre és usada al servei d’accions polítiques amb objectius d’accés al poder o de mantenir el poder als seus respectius països, així com de guanys econòmics a nivell regional per als grups socials als quals pertanyen.

Fa mitja hora, a l’entrada d’un col·legi, un grup de dones llatinoamericanes –crec que dominicanes en la seva majoria- s’exclamaven d’allò que creien és un caràcter violent inherent a la religió musulmana. Entre elles hi havia una dona amb accent semític i origen probablement marroquí que ha protestant dient que l’islam precisament és tot el contrari, es basa en la misericòrdia i la protecció dels innocents. Llavors les altres (que em sembla que tampoc no sabien el significat del mot “misericòrdia”) li han tirat el cara “el terrorismo y lo de las torres gemelas”, i la musulmana, tan manca de formació com les seves interlocutores, ha respost que s’estava confonent terrorisme amb autodefensa i amb guerra. A partir d’aquí les postures ja s’han enrocat i no ha hagut res més d’interessant.

Primera proposta de definició, des de la terrassa d’un bar i a punt de menjar-me un croissant: Tot cos ideològic (religiós o no), exitós entre les masses, serà sempre usat per les classes socials, en conflicte, per tal de guanyar-se l’adhesió acrítica de les masses, en la seva lluita pel poder.

dissabte, setembre 16, 2006

Els altres espanyols

Es el quart forn de pa sudamericà que veig amb tots els rètols en espanyol, i com tinc uns mínuts decideixo entrar a esbrinar si és que no s'han assabentat que la llei em dóna garanties lingüístiques. L'amo de l'establiment, molt amable, m'explica que ho entén, però que li estic parlant d'una cosa que sols "les afecta a ustedes los españoles de Cataluña, que tienen la obligacion de poner algunos cartelitos en catalán". A continuació m'explica amb to didàctic que els establiments que regenten els nouvinguts no estan subjectes a tal requisit. Jo li replico que si no fos perquè al rètol de la porta diu que és colombià no veig cap diferència ni en la clientela ni en la mercaderia, no es pot dir que tingui característiques ètniques ni que estigui en un ghetto. A tots els efectes és un comerç més del barri que no respecta la llei i que ningú no l'hi fa respectar. "Se equivoca caballero, nosotros estamos exentos, fíjese que no verá ningún local colombiano ni marroquí ni chino con la rotulacion en catalán o donde le entiendan en catalán, a eso sólo estan obligados ustedes los españoles. En fi, al final la conversa deriva amigablement en questions generals, de política internacional, de gastronomia... Quan, de tant en tant, torno al tema, comentant el magnífic exponent de respecte a la nació catalana que suposa el Casal Argentí de Barcelona, el meu interlocutor fa una cara que, acompanyada del seu físic que recorda l'Obelix d'Uderzo, sembla que digui "...estan todos locos, argentinos y catalanes!"

dilluns, setembre 11, 2006

Alatriste hauria d'haver mort a la Batalla de Montjuïc

COMPTE! : SPOILERS SPOILERS SPOILERS !!! (QUI NO HAGI VIST EL FILM I TINGUI INTENCIÓ DE FER-HO, QUE NO CONTINUI LLEGINT, AQUEST ESCRIT CONTÉ REVELACIONS SOBRE EL FINAL QUE PODEN FOTRE QUI VULGUI VEURE LA PEL·LÍCULA)

M'ha agradat molt el film Alatriste, trobo que retrata molt bé el personatge creat per Pérez Reverte, i m'han agradat tant la direcció i l'ambientació com el guió i la interpretació de Viggo Mortensen, accent inclòs.


He llegit comentaris per a tots els gustos, i és cert que la majoria el troben avorrit o massa llarg. Si bé és veritat que el ritme és el típic europeu, perquè no som gaire bons en l'art de l'espectacle, també cal admetre que lliga força amb la sensació de decadència que vol transmetre.


També es comenta que hi ha elements poc creïbles. Es cert que quan surts penses que algunes escenes o alguns personatges són improbables, però tot i això m'ha agradat, com quan opten per morir en l'escena final.


En canvi, he trobat que no lliga amb la resta del film la localització d'aquest fet. Hauria estat millor que triessin la Batalla de Montjuïc per a morir, en comptes d'un poblet francès, perquè hauria donat més alements per a reflexionar sobre el conjunt d'una vida d'espectador de tantes intrigues i sobre l'evolució de l'imperi.


Com deia el seu amic Francisco de Quevedo: "En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra". Per tant, penso que han desaprofitat una gran oportunitat. No hi ha millor marc per al posat torero de l'escena final que la Batalla de Montjuïc.

dilluns, setembre 04, 2006

Jo també vull un estat propi

No entraré en arguments sobre els drets, els greuges o les dificultats demogràfiques per a recuperar les nostres llibertats. La idea d'aquest bloc sempre ha estat la d'oferir opinions del carrer o reflexions pròpies basades en converses de carrer, anecdòtiques, subjectives, potser isolades ...o potser més generals del què hom voldria reconèixer. Per tant, a partir d'aquí va una reflexió a sac. Surti com surti, més propera als budells que al cervell.

Necessitem un estat propi per a sobreviure defensant-nos de nosaltres mateixos, perquè la manca d'estat propi ocasiona fonamentalment irresponsabilitat. Aquells catalans que assoleixen un cert poder ho fan dins d'una estructura administrativa que pertany, en última instància, a l'estat espanyol. I aquest poder va acompanyat d'uns nivells de benestar personal que costa de posar en perill. No vull dir amb això que els nostres dirigents tinguin por de la repressió, vull dir que opten per mantenir un perfil baix acompanyat de poca ambició. I tot això ens afecta no solament en l'aspecte identitari, sinó fins a nivells bàsics de benestar.

Aquest pensament me'l qüestiona un conegut posant-me els Jocs Olímpics o el Fòrum com a exemple. No em convenç! No em crec que puguem judicar un administrador per grans iniciatives que potser son més econòmiques que no pas polítiques o cíviques, encara que d'elles se'n desprengui un avantatge urbanístic per a la ciutadania. De fet, tinc els meus dubtes sobre si l'origen d'aquestes iniciatives sorgeix de gent coneguda o d'empresaris que romanen a l'ombra.

Em quedo amb les petites coses, fàcilment perceptibles i que són impensables en països amb estat propi. Alguns exemples que cito a continuació venen de converses que han començat amb comentaris del tipus "això en un país normal no passa", és a dir, segurament en un país amb estat propi. Probablement la més sonada va ser que el líder del partit polític de centre dreta català, en Mas, optés per la rebaixa de les expectatives estatutàries a canvi d'interessos partidaris.

No deixa d'evidenciar-se com els èxits esportius (ahir de la selecció de l'estat espanyol de bàsquet) actuen damunt la població en detriment de la llengua, els símbols i els sentiments catalans, i elevant els de la nació veïna. M'ho fa veure una persona del Vallès que m'explica com mai havia vist al seu poble tanta bandera espanyola en roba esportiva. També m'explica que ha observat com les converses esportives de la gent acaben derivant en glorificació pels trets culturals espanyols i, tot seguit, per comentaris despectius en vers els polítics menys espanyolistes. Abans aquesta gent, si hi era, s'amagava; ara en canvi, ho tenen més fàcil per a fer proselitisme.

També any rera anys es constata la incapacitat de l'esquerra independentista de fer propostes atractives. Enguany el lema de la diada és un terme demodé, la unitat popular. El seu origen està en l'època soviètica i fou adoptat pel Moviment Basc d'Alliberament Nacional; implica una aliança policlassista que ocupa tot el centre-esquerra, dirigida per un partit comunista. Va donar-se als països de l'est d'Europa i en algunes experiències tercermundistes i a Catalunya, quan tocava, va intentar-se amb el terme Front Patriòtic, però va ser desbaratat per elements esquerranistes possiblement infiltrats per les forces d'ocupació. En conseqüència el centre-esquerra sobiranista va ser ocupat per ERC, i amb el fracàs soviètic, les formacions d'esquerra van quedar relegades al paper típic de les esquerres radicals, és a dir, a fer de consciència radical del centre-esquerra.

Per tant allò que hauria de fer l'esquerra revolucionària és reivindicar amb termes clars i catalans allò que ningú no diu. Hauria d'acusar de tous i porucs als tous i porucs, i hauria de fer el paper que fa que l'esquerra radical espanyola, francesa o italiana als seus respectius països. Per tant, tinc el convenciment que aquells lemes de la Diada que apelen a organitzar-se en la creació de l'hipotètic moviment revolucionari (ni que sigui apelant a les lluites sectorials que s'estan realitzant) sols provoquen més frustració, perquè ja portem massa anys repetint-ho.

Penso que seria molt més útil fer crides concretes a la mobilització, o a campanyes concretes, fins i tot a estats de consciència del tipus "els catalans no som espanyols" per tal de veure quanta gent congreguen i quina repercussió tindria. La organització de les persones ja vindrà després, ara no, la Diada és per sortir al carrer, i la gent que no sorgeix dels conflictes concrets i no s'organitza en les mogudes sindicals, ecologistes, a les barriades... no sorgirà en la mani del dia onze.

Finalment, tornant a la manca de responsabilitat que ocasiona la manca d'estat propi, tampoc no puc deixar de veure com estan d'adormits els administradors més propers a la ciutadania. Se'ls nota la mandra, la poca il·lusió probablement derivada de la percepció de que no som ni una capital ni un estat, i que per tant tampoc no cal pencar més del que ho farien si visquessin a Valladolid.

Fins i tot els monuments més turístics semblen més un parc temàtic de tercermundisme; sovint escolto com ho comenten molts dels turistes de la plaça Gaudí de Barcelona que poden anar fent uns seguiment del xup-xup de porqueria que hi ha dins del llac sense que ningú es preocupi per netejar-ho.

I la salut? I els diners? Ja fa temps vaig llegir un document científic, sembla ser que encarregat per la Generalitat, en el qual s'assenyala com la industria farmaceutica roba anualment una milionada a les butxaques catalanes, en una autèntica estafa homeopàtica, que probablement ocasiona malalties i segurament morts. Doncs cap dels nostres polítics ha fer res més que mantenir la genuflexió davant interessos econòmics tan criminals. Suposo que es tracta d'esperar que ho facin els polítics de debó, els que tenen estat propi, els de Madrid, nosaltres ja tenim temps, no fos cas que posessim el perill la torre de la Cerdanya!

Per no parlar d'allò fonamental de la nostra identitat, la llengua. Els polítics espanyols -que tenen estat propi- parlen l'espanyol perfectament, en canvi els catalans -especialment els alts càrrecs convergents-, després de tants anys sense Franco, parlen un català espantós. Però tampoc ningú es preocupa de detalls més petits que a força d'anys van fent forat. Per exemple, qui no ha estat gronxant el nen al parc infantil? I qui no ha sentit que la majoria de pares (pares joves que han fet tot l'estudi en català) "culumpien" els fills als "culumpius". Doncs ningú mai ha decidit accions tan simples com retolar la paraula gronxador damunt dels destartalats gronxadors.
En fi, ens cal un estat propi per a defensar-nos de la nostra pròpia mandra. De vegades no sé si és allò tant simple de que "no ens deixen tenir un estat propi", o si no serà que en el fons nosaltres sí que ens "culumpiem" sense un estat propi.